Corria l’any 1973 quan vaig arribar a Europa, a Catalunya en concret. El Generalísimo agonitzava en un tràngol etern que no li desitjo a ningú i la llengua catalana lluitava per la seva supervivència.
Vaig venir buscant l’ideal, l’europeu, clar, però no el vaig trobar: el que anomenem realitat es delecta trepitjant-lo a gust; jo fugia com un dement a la recerca d’allò que havia de ser aquí, i no hi era, no et fot!, tampoc hi era.
No obstant això en aquells temps, malgrat les mil fronteres i monedes, Europa encara era Europa, encara existien valors, uns ideals humanistes i més llibertat que ara. Els obrers, per fi, eren respectats i la por encara no havia triomfat. Ningú et mirava malament per ser estranger, ens deien així en aquests temps. Jo vaig viatjar de dalt a baix per la Comunitat Europea: Paris, Munic, Amsterdam… amb el meu passaport equatorià, al qual tot just miraven i em deixaven passar displicents ja que llavors tota una colla de vagabunds deambulàvem buscant el paradís hippy. Érem en cert sentit, personatges exòtics i fins i tot simpàtics, supervivents d’un món encara mig salvatge. Però quan els estrangers van començar a arribar a munts, fugint de horripilants dictadures planificades per l’imperi financer, es va començar a ser primmirats amb els controls, i els visats, i al cap de poc el meu passaport ja no em servia per a res, excepte per retornar o per quedar-me a Espanya, on era un il·legal però al que ningú importunava.
Il·legals i perseguits únicament ho eren els enemics del que agonitzava. I per fi va morir, i l’anarquisme va tornar a regnar per uns mesos a les Rambles barcelonines i els seus voltants. Després es va instaurar la democràcia en la qual tant s’havia somiat, però aquesta, a poc a poc i a traïció, va retornar els privilegis als poderosos, als empresaris aguerrits que fan servir al seu gust a polítics i jutges: «El quilo de polític està barat» cridava Javier de la Rosa quan entrava en un famós restaurant barceloní.
I així vam anar fent fins que també vam ser europeus i van entrar en aquest baluard dels drets humans, però poc després va caure el mur de Berlín, i el contrapès ideològic que feia la ideologia comunista també va caure. A partir d’aquell moment el capitalisme salvatge va veure el camí lliure i es va abalançar com una fera implacable sobre els drets adquirits en segles de lluites populars. «Què la societat s’ha d’esforçar per ser més humana? Ximpleries. Explotació, més explotació!», i la dictadura financera pròpia de l’Imperi es va tornar global, fins i tot es va instaurar a la Xina, que encara es fa dir comunista, en la qual els obrers cobren un dòlar per dia, un exemple a seguir per a la competència. Un mileurista ara és un privilegiat.
La il·lustració es va anar a fer punyetes. Tots els valors que havien convertir Europa en l’avantguarda del món van desaparèixer en un tres i no res i la inhumana explotació de l’home per l’home es va estendre de nou pel vell continent, (no sé perquè li diuen així si la Xina mateixa té el doble de anys d’història escrita).
«Els valors ètics i morals són un destorb, i la cultura, una niciesa», van afirmar els gendarmes de l’ordre capitalista i se’ls van carregar. «Necessitem més tanques infamants en la qual els negrates es quedin enganxats com mosques en una tira de paper engomat penjada del sostre», van dir els ministres pertinents.
Amb cada persona que mor a la Mediterrània fugint de la barbàrie, mor també l’ideal sembrat per uns il·lustres pensadors als quals avui es menysprea. Aquesta barbàrie està impulsada per la mateixa Europa que, avui, orgullosa, exhibeix els seus nous valors: ambició descontrolada, egoisme cínic i menyspreu pels més febles, com mana l’Imperi on un dolar sempre ha valgut més que una persona.
Iván Carrasco Montesinos
Deixa un comentari