…perquè fins ara només s’ha prohibit, per principi, la veritat.
Nietzsche, Ecce Homo.
Tot va començar fa 25 anys amb la creació d’ARSEC (Asociación Ramón Santos de Estudios sobre el Cannabis) a la llibreria Makoki de Barcelona. Una de les primeres coses que va fer va ser consultar al fiscal en cap de Catalunya José M. Mena si tenir un cultiu col·lectiu de marihuana per a ús personal constituïa delicte i de la seva alambinada resposta es deduïa que, si no hi havia tràfic, no hi havia delicte.
Sense rumiar-s’ho gens, després d’una recaptació col·lectiva, van semblar una plantació que el ministre Acebes va ordenar vigilar i que un dia van trobar tota arrasada. Posteriorment els conreadors van anar a judici, però ja s’havia produït una bretxa racional enmig del marasme legal prohibicionista que va permetre la proliferació de clubs cannàbics, recolzats també pels usos medicinals que investigacions molt serioses han avalat (consultar la revista National Geographic del mes de juliol 2015).
Posteriorment es va fundar la FAC —Federació d’Associacions Cannàbiques d’Espanya—, que va redactar un codi de conducta que s’assenyalava les males praxis en què no s’havia de caure.
A Terrassa han arribat a existir 25 clubs, però ara són menys, perquè uns han tancat perquè no els empaperin i altres perquè ja els han empaperat, ja que ara la fiscalia els acusa de constituir una associació il·lícita o criminal, i per a això les penes dictades comporten presó i quantioses multes. A aquests clubs no només hi van usuaris lúdics, sinó persones malaltes o que pateixen els efectes demolidors de la quimioteràpia o del còctel antisida, per alleujar els seus patiments; persones que pateixen dolors reumàtics i musculars, que els olis i alcohols amb marihuana alleugen eficaçment; o nens amb epilèpsia aguda que hi troben la seva panacea. No obstant això, en els darrers temps a totes aquestes persones se les ha començat a criminalitzar, i és que sembla que perseguir innocents, estigmatitzar-los i arrabassar-los els seus drets és molt fàcil, i en canvi perseguir delinqüents suposa riscos que val més eludir.
El modus operandi consisteix a fer un seguiment policial als proveïdors dels clubs, irrompre en els cultius i després en les associacions i aturar i escorcollar tot déu, com en els vells temps del franquisme. La llei mordassa els empara. D’aquesta manera tant els Mossos d’Esquadra com la Policia Municipal traeixen la seva raó de ser, que és evitar els delictes veritables i no aixecar atestats contra persones que pel simple fet d’usar cànnabis no causen cap perjudici a la societat. Així doncs, s’està criminalitzant un col·lectiu inofensiu que ha donat mostres de capacitat organitzativa i de maduresa política i que defensa els drets individuals, i a sobre els cossos policials es posen medalles per la seva lluita exemplar contra el crim organitzat quan el que fan en realitat és afavorir les màfies que novament tenen els consumidors a les mans.
Clar, el PP sempre ha estat envoltat de contrabandistes i narcotraficants, sobretot a Galícia: el senyor Feijoo no dubtava a passejar al iot del conegut narcotraficant Marcial Dorado i don Fraga Iribarne sopava amb la flor i nata d’aquesta gent, els senyors Laureano Oubiña i Vicente Otero; aquest últim el va arribar a condecorar amb la medalla d’or i brillants del seu partit. Exemplar.
Anem enrere quan països com Holanda, Portugal i Uruguai defensen els drets dels consumidors de cànnabis. Els usos medicinals del cànnabis s’estenen per diversos països, inclòs Espanya, malgrat la persecució oficial, però aquí s’ha donat políticament una macabra volta de rosca més cap a postures prohibicionistes que ja crèiem superades per la raó i la ciència, que han demostrat la inutilitat i l’absurd de la guerra contra les drogues, una actitud tan estúpida que només és comparable amb la llei seca i la persecució a gais i lesbianes.
Colòmbia, Mèxic i Afganistan són un exemple del caos que pot arribar a provocar la guerra contra les drogues, aquesta que aquí volen implantar entre un govern cavernari i uns cossos policials que semblen inhibir-se en la persecució dels veritables delinqüents mentre assetgen els que han aconseguit crear alternatives al tràfic organitzat i els seus despietats mètodes.
Iván Carrasco Montesinos
Deixa un comentari