[Jeroni Cos] A reveure, amic! (en memòria de Marc Anton Escoda)

Llegeixo amb emoció les notícies reflectides en diversos mitjans locals: un membre d’Eco-equip ha mort aquest dimarts 31 de març degut al coronavirus… Els treballadors de la neteja també són herois, gràcies a ells gaudim d’una ciutat neta on la resta estem en confinament… El company finat era un capatàs molt apreciat pels seus companys… Etc…

En Marc era molt més que tot això. En Marc Anton Escoda Clapera, fill de Sabadell, era molt més que un treballador, un capatàs, un home compromès. En Marc era pare, era amic, era company, i ho era en gran mesura. Poques persones he conegut amb la integritat del Marc, cosa que el va posar moltes vegades (i més treballant en una empresa vinculada a l’Ajuntament) en discordança amb els seus superiors. I és que en Marc tenia molt clara la seva postura: primer les persones, per això defensava els companys i els seus drets per davant de tot i de tothom.

I això també s’aplicava en la seva vida privada. Ja fa uns anys, no gaires però, quan la panxa em va obligar a prendre decisions del tipus “fes esport”, em vaig ajuntar amb una colla a fer “bici”, a través d’un amic. Amb una bicicleta “d’hipermercat esportiu” per estrenar, em vaig animar a acompanyar-los un dia. Als pocs kilòmetres, el pedal va saltar per no estar correctament muntat, i em vaig quedar tirat i, amb mi, la resta del grup. A aquests se’ls hi va ocórrer de trucar a un company que no havia pogut venir, i al cap de pocs minuts tenia al company, amb el cotxe i una pila d’eines per solucionar el tema. Era el Marc. Allí el vaig conèixer, i aquesta la primera de milers d’anècdotes. Ara, anys i bicicletes després, la colla ja no tornarà a ser la mateixa sense ell.

I així era, i així era el seu cor. Molt gran. No em coneixia que ni s’ho va pensar. I així era amb tot. I així era amb tothom. No li mancava temps si calia ajudar. I aquesta generositat és la que es reflecteix en les amistats que ha anat cultivant i en les persones que l’han conegut. I és aquesta generositat que vull reflectir en aquest escrit. De fet, tenia una salut precària i sempre havia d’estar vigilant la seva dieta i el seu estat… però mai en parlava.

Era molt fàcil fer-lo canviar de cara, de veure com el seu rostre s’il·luminava i els seus ulls s’humitejaven; només calia parlar del seu fill. Era un pare orgullós i pacient, recte i amable, i es podia veure com aquell tros d’home, gran i fort i amb una presència i una veu que s’imposava, esdevenia en tot dolçor i paciència. Contemplava l’adolescència del seu fill amb gran orgull i complaença.

Ara, quan sentim a les notícies el nombre de víctimes del virus, costa de recordar que al darrere de cada nombre hi havia una persona, una vida… Una d’elles, però, era el Marc, el meu amic Marc. I les llàgrimes que deixo mentre escric això és un molt lleu reflex del buit que deixes tu, amic, entre els que t’hem conegut.

Marc, amic, que la terra et sigui lleu. Descansa en pau.

Jeroni Cos Busquets