[Jesús Castillo] L’independentisme i els drets socials

No Comment

Des de l’inici del procés, sorgit dels budells de la societat, he tingut una admiració especial per la forma en què una gran part del poble català ha mostrat la seva voluntat indiscutible d’arribar a obtenir la independència de Catalunya de l’Estat espanyol.

Un desig compartit amb persones d’orígens de diferents regions de la Península, enveja sana i respecte per les més grans mobilitzacions conegudes en tota la nostra història. Comprovar el perquè del nacionalisme feixista espanyol, va fer que el meu cor sentís una pau i felicitat que feia anys (des de la mort del dictador) que no experimentava.

Sóc català, però, com a internacionalista que sóc, he arribat a tenir veritables contradiccions sentimentals. El que hem vist en aquest país els últims 8, quasi 9 anys, que han estat experiències que ara encara no ens costa digerir, és que seran els temps futurs els que marcaran les línies de la història. La increïble capacitat d’un poble organitzat des de les bases per posar en escac no sols un estat sinó els fonaments de la mateixa UE o, com dic, “l’Europa dels rics”. Estaria escrivint pàgines d’admiració per hores però no és aquest el meu objectiu.

La meva intenció és poder arribar a molts catalans (d’arrels, de naixement i d’adopció), l’objectiu és compartir pensaments que com activista social tinc sempre respecte a com interpretar el perquè de les lluites que es produeixen, com la defensa de pensions dignes, els habitatges socials, les residències públiques, els salaris dignes, l’educació pública, etc., etc., però que no són compartides per gran part de les persones que són capaces de lluitar amb tanta dignitat pel dret a l’autodeterminació.

No vull ferir cap sensibilitat, però molts dels que donen suport a líders neoliberals haurien de reconèixer que NO van ser ells els que van liderar aquestes mobilitzacions. Que la dreta catalana és intel·ligent, no tinc el menor dubte. Aquestes dretes van pujar al carro de l’independentisme quan van veure el suport que aquesta iniciativa tenia des de totes les posicions ideològiques, incloses les dels sectors de la burgesia que fa anys varen pactar, sense cap mena d’escrúpols, amb la reacció feixistoide espanyola.

Si no volien perdre el tren, en plena decadència del sistema, havien de pujar; molts, després, van tornar a baixar, un cop varen comprovar la incapacitat dels seus líders neoliberals de frenar allò que ells creien que era un “sufléi que aquell sentiment va arribar per quedar-s’hi, i això no és pas el que ells volien. Els interessos del poder econòmic i els seus fidels i necessaris col·laboradors saben perfectament que o pugen al carro de la globalització o es queden fora del repartiment del pastís.

Així és com arribem als temps actuals, amb molta precarietat, no sols per la covid, la crisi sistèmica és incapaç de donar solucions a les necessitats de la població, no per voluntat, què més voldrien! La ferotge competitivitat dels mercats fa que les empreses pugin al carro de la tecnificació, informatització i robotització, i per tant, a l’acomiadament dels centenars de milions de treballadors a tot el món.

Aquí a Catalunya passarà i està passant igual, però tampoc estan disposats a perdre els seus privilegis, per això necessiten complir les ordres dels poderosos d’Europa i del Món. Per a obtenir els diners (que sense cap dubte van dirigits fonamentalment a empreses privades) retallaran de tot allò que no els és rendible ni necessari, així doncs, al punt de mira estan les pensions (a Catalunya, més d’1.700.000 persones). L‘objectiu, el mateix que a Grècia, retallades que inclús els gurus dels grans bancs i empreses multinacionals estimen en un 30% entre els anys 2021-2022. Aquesta és la perspectiva.

Suposem que, demà, aquest país guanya la independència. L’endemà no estarà tot solucionat, aquest procés és molt més complex, mesos de negociació passaran, i els conceptes pels quals hi haurà més controvèrsia seran, sense cap mena de dubte, els econòmics; fonamentalment, sobre com es distribuirà el deute extern (ara quasi el 100% del PIB, amb uns interessos anuals de 43.000 milions €), cap a l’any 2021 es calcula que el deute espanyol estarà entorn del 120% del PIB. Es parlarà de les aportacions de treballadors a les arques de l’Estat espanyol i de les repercussions que aquestes tindrien respecte al repartiment del deute extern.

Així doncs, ¿no seria important que, des d’una perspectiva d’interessos de país, es lluités avui per les pensions justes de demà? Hi ha molta gent que em diu: “amb la República Catalana els problemes de les pensions quedaran resolts”. Companys i companyes, tinc dubtes molt seriosos amb això de deixar la solució dels problemes per l’endemà; cal que els solucionem des de ja, que avui ja lluitem braç a braç por unes pensions dignes i suficients (els imports podrien oscil·lar entre 360 i 400 milions anuals més o menys).

Flac favor es fa, si no, a qui creu sincerament que la República és bona pels catalans, siguin pobres o rics. No és un problema ideològic, si depens d’una pensió, tots, TOTS, tenim el mateix objectiu. I crec, sincerament, que tots els pensionistes i jubilats estem cridats a defensar les pensions, les nostres, SI, però, també les del@s nostr@s fill@s i net@s.

Aquest és un procés al qual estem obligats a pujar. I una vegada més, dependrà de la correlació de forces que aconseguim millors o pitjors condicions, després, en altres contextos ja defensarà cadascú els seus ideals, ara toca unitat, i els catalans en sabem bastant d’això.

Faig una crida a participar activament, cada setmana, a les lluites davant dels ajuntaments, a Terrassa els dilluns a dos quarts d’onze; teniu un compromís amb el vostre futur i les vostres famílies, us esperem.

Jesús Castillo i Garcia, activista social

Related Articles

Deixa un comentari

cacaus Alternativa3