Al llarg d’aquests primers anys del segle XXI, marcats per la crisi econòmica global, les guerres santes i no tan santes, la por als canvis i l’avanç implacable de la tecnologia, resulta sorprenent el soroll mediàtic que pot arribar a provocar l’acció dels artistes. No em refereixo als artistes que trepitgen la catifa vermella i estan acostumats a grans premis i reconeixements públics ans els que fan la carretera, actuen als centres cívics, ateneus i places públiques i que de tant en tant poden fer-ho davant un públic més selecte gràcies a la gestió d’un amic o conegut. Aquests joglars moderns, imprescindibles pel teixit social creatiu i artístic, són totalment desprotegits davant la pressió moralista que representen el poder polític i les institucions públiques. Com es pot entendre que personatges que són delinqüents confessos, lladres i malversadors puguin viure i morir plàcidament a les seves mansions sense trepitjar en cap moment el calabós, i que aquests humils artistes siguin tan vulnerables a l’acció de la justícia?
L’art, per definició, no té significació. Podem llegir una metàfora just al contrari del què semblen significar les paraules. Com deia aquell: “t’ho dic a l’inrevés perquè m’entenguis”. Ficaríem a la presó a Nicolas Cage o Bruce Willis per què van fer de dolents en una pel·lícula? Hauria d’ingressar en una gossera Jack Nicholson per haver esta un licantrop o home llop? La Norma Duval, hauria d’anar a la presó per vestir-se com una dona fàcil i haver lluït públicament les seves belles cames i escultural cos? Hauria de ser sancionat el guapo Bertín Osborne per haver-se oferit a senyores que ja tenen un senyor?
L’art, en qualsevol de les seves manifestacions fuig de significacions concretes. Tot i que a Woody Allen li vinguessin ganes de conquerir Polònia escoltant música de Wagner, en Wagner no tenia cap responsabilitat de l’ús que altres poguessin fer de la seva fenomenal música.
L’art pot suportar una anàlisi tècnica, podrà agradar o no, però mai es podrà entendre com un discurs unívoc. L’art és art en quant la llibertat que significa.
Que una obra artística sigui idònia o no per a un determinat context és un debat que s’ha d’inscriure en l’àmbit de les responsabilitats polítiques i dels programadors, no dels artistes i més quan aquests treballen per compte d’altri. Quan ho fan per compte propi, ja es preocupen ells mateixos de què la seva obra s’adapti al màxim a les expectatives del públic. Ars gratia artis.
Joan Martínez Colás, activista cultural.
Deixa un comentari