“El País” i la “new” Barcelona són aquests dies l’aparador mundial del capitalisme més salvatge i consumidor. I totes i tots restem encegats. Mentre tant, el II Mobile Social Congress, el congres paral·lel que es fa a Barcelona per destapar la cara fosca de tot ( les empreses criminals i explotadores que hi ha al darrera de la fabricació de tots aquests aparells ) són discriminats i invisibilitzats als mitjans de comunicació. Tot en ordre! La hipocresia segueix fent la feina necessària pel sistema.
Són molts els fets que estan passant al nostre entorn , malgrat el Mobile Congress, que em fan pensar que estem, no tant sols en un moment de greu retrocés històric, dels DDHH, (tal com reconeixia un informe de NN.UU de l’any passat), sinó que possiblement, estem en un escenari molt degradat i de molt alt risc polític, social i econòmic, a nivell mundial. Alguns experts ja comencen a comparar-lo amb la Gran Depressió Econòmica dels anys 20 i 30 del segle XX, amb el conseqüent ascens del “nazisme” i tot el que això va representar per a la humanitat.
Un punt molt feble és, veure l’estat dels drets socials, aquells que garanteixen universalment a tots els ciutadans pel fet de ser-ho- i no com a mera caritat o política assistencial- l’accés als mitjans necessaris per tenir unes condicions de vida dignes. Són aquests els drets que configuren un rang de necessitats perquè puguem entendre la vida com quelcom una mica més elevat per a l’ésser humà que la mera existència desproveïda de qualsevol altre afany i/o estímul. És a dir, com a espècie som humans, no obstant això, en la nostra vida hi ha una sèrie de comportaments i característiques que fan que ens distanciem de la part més animal o primitiva i ens presentem com a persones , i això es diu , aconseguir la dignitat.
Per exemple, en l’Informe-2016, presentat pel Síndic de Catalunya al Parlament , es deia que, 1 de cada 3 queixes, han estat per temes relacionats amb les polítiques socials, com ara l’educació, la sanitat o els serveis socials. Les queixes per una igualtat d’oportunitats en educació –com la segregació i l’assetjament escolar o la matriculació– van representar el nombre més elevat de les que rep el Síndic. En l’ àmbit sanitari, sobretot queixes relacionades amb el col•lapse d’urgències. Hi ha moltes famílies que es “continuen trobant en una situació vulnerable” i un exemple d’això és que les queixes relacionades amb la situació de persones “sense llar “han crescut moltíssim.
La llista d’alarmes enceses, seria interminable . Si passem a revisar la situació dels Drets Fonamentals més elementals : Igualtat, no discriminació, integritat, justicía, llibertat d’expressió…veiem com tots van caient, un a un, davant dels nostres ulls “insensibles”. La capacitat de reacció humana està encallada , de forma preocupant. La indignació es queda a dins de casa, o a la feina ..o al bar, entre els amics…o quan mirem la “caixeta tonta”.
Malgrat tot, hi ha llacunes, com la que faig viure el passat 18 de Febrer a Barcelona (dia històric) on es va aconseguir treure al carrer, a quasi 500.000 persones, exigint l’acolliment de totes les persones immigrants i refugiades. Encara que amb això no n’hi hagi prou i toqui seguir la lluita i no baixar la guàrdia, aquella tarda va ser un petit bany de dignitat!
I és que no ens acabem de creure que la veritable força per canviar les coses, està en el carrer, aquest espai comú que cal conquerir com a mitjà d’alliberament, i en la unitat de la gent, allò que fa força per a construir i que sempre funciona quan som capaços de despullar nos , nus de prejudicis , de pors , i de personalismes.
El dia 18 vaig tornar a sentir una petita sensació de satisfacció , només comprensible des de l’òptica del nostàlgic i oblidat 15M, ja que els companys i companyes de la Campanya Casa Nostra-Casa Vostra, amb el seu meravellós i gran treball havien aconseguit ajuntar al carrer, sota una sola veu, a gent molt diversa, de totes les cultures, llengües i ideologies , incloent-hi , la que ara està de moda , i que ens comença a dividir , de forma alarmant, la dels independentistes i els no independentistes o unionistes. Un petit miracle, una petita esperança, en un dels moments més necessaris perquè es produeixi..
No em canso de repetir que ens cal fer un exercici individual, de reflexió, de conscienciació i d’humilitat molt gran!. Quan diem, quan opinem, quan escrivim, quan fem, quan no fem, quan pensem, quan mirem!
Som conseqüents?, Som nosaltres mateixos? Som solidaris de veritat? Ens deixem portar i manipular pels mitjans interessats? Som lliures de veritat? Som conscients de que li diuen democràcia i no ho és?
Els drets no sorgeixen de la natura com les orquídies, els xiprers o els cavalls; són una invenció humana, un producte històric, una institució, en definitiva, creada pels éssers humans. Representen la forma en què han cristal·litzat certes demandes socials dirigides a la protecció d’interessos o a la satisfacció de necessitats considerades rellevants per aconseguir el desenvolupament humà que a cada moment ha considerat més digne en una determinada societat.
No ens queda massa temps, els carrers i les places són prou grans per acollir la defensa urgent dels drets i donar una nova oportunitat als valors humans.
Acollim persones refugiades i immigrants Ja!.. I tant!
Que la tècnica i la investigació no pari, i tant! però fem-ho des d’una societat humanitzada i actuem amb coherència!
Joan Tamayo Sala
Advocat Activista
Membre Comissió Defensa DDHH Col·legi Advocats i de l’ESPAI DRETS
Deixa un comentari