[Josep Ma Casasús] Rèplica a Teresa Ciurana

1 Comment

El voluntariós article de Teresa Ciurana, regidora d’educació de Terrassa, que comença amb un «que la incertesa us sigui favorable», ha afavorit intensament la meva Inquietut i Indignació davant la Irresponsabilitat dels polítics. Els nostres polítics ara fan de coach trainer: emeten missatges optimistes per als seus clients (i com tots els coachs trainers, no hauran d’afrontar directament la realitat de la qual parlen, ni les conseqüències potser funestes dels seus mantres). Bona part del text de la regidora és tan benintencionat (i superflu) com la majoria de textos d’autoajuda.

A un càrrec polític se li esperen decisions que afectin en la realitat, no pas emetre missatges d’ànims. Cert és que anuncia mesures concretes, i benvingudes són: cessió d’espais públics municipals als centres educatius, la presència de vetlladores als menjadors, increment de professionals, etc. Però manquen les mesures realment importants, que si bé els ajuntaments no poden aplicar, sí que les poden exigir a un Departament d’Educació que fuig d’estudi. La regidora, en canvi, es dedica a seguir la tonada del Conseller, tot emetent missatges de «tot anirà bé».

M’ha generat inquietud el text de la política, perquè resulta que dues de les «certeses» no es basen en mesures reals sinó en el voluntarisme dels professionals de l’educació: «tenim l’evidència que els [equips directius] trobaran la millor solució a cada contratemps. Comptem amb molt bons equips de mestres i professorat i això és una sort.» D’acord, aquest reconeixement és ben merescut, i si ens ho digués qualsevol ciutadà, ben satisfactori. Però ens ho diu un càrrec polític que, si bé des de l’ajuntament no té en les seves mans oferir totes les eines, sí que hauria de denunciar que l’administració competent no ha proporcionat les eines mínimes indispensables a aquests excel·lents equips de mestres i professorat. Amb l’elogi es cobreixen les vergonyes: la manca de mesures realment efectives. És com dir: «no els hem donat (o no els podem donar) els mitjans, però estiguem tranquils, que ja s’espavilaran!». Alegria, alegria!

D’aquí ve la Indignació per la Irresponsabilitat: ens respon amb un discurs d’autoajuda i optimisme inflat, en lloc de respondre amb, com a mínim, l’exigència de mesures reals. Quines serien aquestes? Una s’apunta en el seu text: més espais per a les escoles. Aquí cal reconèixer l’encert i la idoneïtat de l’actuació municipal. Però en falta una de fonamental: ràtios de 10 a primària, i 15 a secundària, o millor dit, grups estables (realment estables, tancats, sense contacte amb els altres grups si més no dins l’àmbit educatiu) de 10 alumnes a primària i 15 a secundària. Per què és fonamental aquesta mesura?

En primer lloc, perquè aleshores no estaríem procurant merament la traçabilitat dels contagis, sinó que estaríem fent veritable política preventiva de contagis. Sembla que a les autoritats polítiques els importa més que si hi ha contagis es redueixi la quarantena a uns pocs (i no a tot el centre), que no pas evitar els contagis. Aquesta mesura ha tingut èxit a Dinamarca, un dels països del nostre entorn, com li agradava dir a Bargalló quan al juliol justificava unes mesures ja clarament insuficients.

En segon lloc, per què enguany mestres, professors i professores hem de fer complir una normativa molt estricta per evitar contactes entre grups d’alumnes, normativa que comporta una forta pressió a uns individus que estan en edats que el cos els demana moure’s, interactuar de formes properes (i sovint una mica explosives). Alhora hem de prendre cada hora unes mesures (neteja i ventilació) que escurcen el temps real lectiu. D’entrada hem de prescindir de treballs en parelles compartir objectes. Afegiu a això el neguit i tensió que interiorment portem tots els integrants de la comunitat educativa per la situació general de pandèmia. Curt i ras: serà més difícil fer classe, i per tant, per tal que aquestes puguin ser l’eina pedagògica adequada cal que els grups siguin més reduïts. Curiós: ara ja no empra el nostre Conseller l’expressió «emergència educativa» (per a pal·liar-la caldria acceptar aquesta mesura que comento).

Em vaig inquietar, i indignar, doncs, quan vaig comprovar que la certesa que ens havia d’infondre optimisme no era la implementació de les mesures realment (i comprovadament) efectives, sinó saber «que bons que són, malgrat les circumstàncies, els nostres docents»… Volem educar, i per això exigim les condicions materials òptimes per a fer-ho… i per això seguim també la màxima «La lluita educa».

Josep Ma Casasús Rodó
Resident a Terrassa, professor d’institut

Related Articles

1 Comment

  1. Maribel Berbel

    Estic d’acord en que les mesures fan prevenció de la traçabilitat dels contagis i baixen el percentatge de protecció real dels mateixos. Prendre decisions que impliquen un augment important del pressupost destinat a educació és la part difícil que els que gestionen els diners públics haurien de saber fer. Ser polític requereix ser més responsable del que estan demostrar.

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre