Joan Crispi
El Joan Crispi i Escursell, ens va deixar l’1 de juny, no va poder vèncer la malaltia que patia des de feia uns anys. Esforçat des de sempre, ja de jovenet va cursar estudis nocturns de peritatge tèxtil a l’Escola Industrial i inicià el 1966 un llarg pelegrinatge laboral: Sant Adrià del Besòs, L’Hospitalet del Llobregat, Puertollano, San Sebastián de los Reyes i Sant Just Desvern.
Com els seus germans era escolta i com a tal participava d’aquest moviment en totes les seves activitats educadores i socials, en el seu temps lliure. El 1962, després de l’aiguat, anà al barri de les Arenes amb una colla de companys i companyes, també de l’escoltisme, que donaren suport a l’acció de l‘escolapi Alexandre García-Durán de Lara, qui commogut davant la situació que va patir la gent d’aquell barri aquella tràgica nit del 25 de setembre del 1962 va decidir traslladar la seu del seu compromís educatiu del carrer Col·legi a Les Arenes. A Sant Feliu on va viure quan treballava als rodals barcelonins, es va comprometre també amb els escoltes d’allà i va ser cap d’agrupament en dues etapes diferents entre el 1968 i el 1975.
Servicial, participatiu i col·laborador, s’incorpora a l’Associació de Veïns de Ca n’Aurell que acabà presidint. Eren anys en què les AV feien política social i alguns de partit; tocava fer-la de manera clara, el país volia recuperar la democràcia tutelada pel Règim. Soci del Centre Excursionista de Terrassa es responsabilitzà de la Secció de Ciències Naturals on promovien sortides de botànica i d’ornitologia. Es matriculà a l’Escola Municipal d’Arts Aplicades i hi aprengué escultura i ceràmica. Inicià sortides setmanals amb familiars i amics, que acabaren incorporant-se amb un grup ja històric “dels dimecres” que eren experts coneixedors de la natura que tan privilegiadament tenim a prop, i la més llunyana del país.
Amb la seva esposa Rosa es comprometé també nacionalment i política amb ERC. Això el portà, junt amb ella, a fer-se soci de l’ANC -on s’hi implicà molt- i d’Òmnium. Per consegüent, participà en totes les grans mogudes locals i nacionals dels darrers llargs anys. Jubilat i enfeinat encara trobava temps per anar al Casal de la Gent Gran de Ca n’Aurell a aprendre bridge. Aquí també endegà, un cop al mes, unes sortides als entorns de Terrassa.
El Joan era molt actiu, ja ho hem constatat, i alhora no feia soroll, però feia molta feina arreu on passava ben discretament i somrient. D’ençà de l’empresonament del Govern de la Generalitat cada dia carretejava l’equip sonor fins al Raval, allà el muntava, el posava en marxa i iniciava la trobada amb aquestes paraules “ara és l’hora segadors” i tot seguit fèiem el minut de silenci i els cants.
Ens va deixar sense fer soroll, però més encara: ell sabia a bastament la malaltia que tenia i la seva esposa també. La malaltia (herència de la feina amb l’amiant) no tenia sortida i quan li preguntaves com estava, mai el veies aclaparat, sempre contestava somrient, amb el seu mateix to de veu i traient importància a la cosa. Sincerament penso que ho feia per no augmentar el patiment familiar, i perquè amb realisme sabia que ell era el primer actor de la seva vida i malauradament també en sabia els límits, n’estava ben informat. M’atreveixo a dir que va acceptar positivament i amb convicció la mort que inevitablement se li acostava.
El dia de l’enterrament, a una hora intempestiva i sota el sol, una bona colla d’amics el van poder acompanyar a l’esplanada del Cementiri. Al vespre als habituals Cants per la Llibertat dels presos, al Raval, us puc ben assegurar que els aplaudiments s’allargaren emotivament cinc o sis minuts. El trobem a faltar, no cal dir-ho. Des de la fe, en el que ell creia i vivia de manera solidària, animosa i positiva, el seu testimoni ens acompanyarà per seguir, mentre calgui, els Cants per la Llibertat davant de l’Ajuntament. Un mes després de la seva absència, encara en començar la trobada diària sentim la seva veu, “ara és l’hora segadors”. El seu exemple ens acompanyarà fins al gran dia del desempallegament.
Deixa un comentari