La ciutat del benestar ha assumit molts equipaments reclamats per la ciutadania, i per entitats veïnals i culturals, i tot i haver mancança d’equipaments i serveis com llars d’Infants, i d’equipaments sociosanitaris per a la gent gran amb el covid-19, s’ha fet molta feina, i amb això no es pretén dir que s’hagin resolt totes les demandes d’equipaments a la ciutat, però moltes ja s’han afrontat.
Hem d’afrontar la ciutat del XXI per les noves demandes de ciutadania i noves entitats protagonistes; socials i ecologistes, i també feministes i LGTBI+, que amb els seus referents no reclamen més equipaments sinó una gestió diferent d’aquests equipaments i serveis i de l’espai públic, més solidaria i participativa, més igualitària i democràtica, fer de la ciutat un “Laboratori de Valors”, perllongant la tradició dels estats lliberals i republicans, tot i que ara es considerin imperialistes i capitalistes. Ells són l’origen de l’ecologisme amb Henry D. Thoreau (Massachussets 1817-1862), del feminisme amb un antecedent com la Convenció dels Drets de la Dona i la Declaració feminista de Seneca Falls (Nova York 1848) amb Elisabeth Cady Stanton i Harriet Hardy-Taylor Mill, entre altres, i amb les sufragistes anglosaxones de finals del XIX, i a España amb Rosario de Acuña (1850-1923) i Clara Campoamor (1888-1972), i a Catalunya, a finals del XIX amb Amalia Domingo, Dolors Monserdà, i Teresa Claramunt.
Cal també citar altres corrents del XIX i principis del XX que en contraposició als moviments autoritaris, varen plantejar una comunitat humanista i del igualitarisme social com varen ser l’Espiritisme (1857 Llibre dels esperits) i el Naturisme, a Catalunya amb (@Albà_Rosell Sabadell 1881-exili Montevideo 1964), sorgits de les ciutats industrials i del proletariat com Francesc Ferrer i Guardia, que varen assumir el compromís d’igualtat entre homes i dones i el dret a l’ensenyament, i que anaven més lluny en la valoració del sexisme i el gènere. De fet el naturisme i nudisme vinculat, construïen una societat lliure i segura que compartia una vida conjunta sense classes, ni socials, ni de raça ni de gènere, i assumia postulats del feminisme per a tothom, i sense conflicte en la diversitat sexual d’homes i dones, amb la naturalitat del cos nu en l’activitat de lleure. Aquest compromís era compartit amb l’art i amb els primers feminismes dels drets de les dones, i també en l’actitud de visibilitzar la igualtat de fet entre homes i dones.
D’aquell sufragisme dels drets de les dones de la Clara Campoamor i del Dret de Vot només en fa 100 anys, i ara en ple segle XXI, s’està plantejant de nou un important debat de gènere entre el que entenem per seguretat i identitat de les dones respecte de les noves identitats de dona del col·lectiu transsexual, i que porta a un relat feminista conservador o de “seguretat del Convent”, per recuperar una seguretat idealitzada de la distància, “de les dones amb les dones i dels homes amb els homes” i que reclama diferenciar binàriament els drets de les dones i dels homes, potser oblidant que el feminisme vol ser una ideologia integradora que ha de generar la ciutat dels drets i identitats per a tothom, com una utopia social i ecofeminista, i que vol una societat integradora millor, i no una distòpia de conflictes legals entre homes i dones.
Exposició “L’home nu”, al Museu d’Art de Cerdanyola, amb visita nudista.
Però la societat patriarcal dels homes ha imposat prou pors i dolors com per sospitar que vol canviar; assetjaments, abusos i violacions, violència, prostitució forçada i tràfic de dones, molts patiments a les dones, i tot i així, els drets legals teòrics conquerits a Occident (el vot i la paritat, la coeducació, el divorci i l’avortament, l’accés mon laboral, i la protecció de la dona i defensa jurídica dels fills i habitatge, l’accés a l’esport, els anticonceptius i a la sexualitat plena, la fecundació assistida, etc..), i tot i així, cal desconfiar de la mutació del patriarcat i el masclisme, tanmateix no hi ha manera de justificar la violència sexual masclista i la misogínia vers les dones quan aquestes exerceixen els seus drets, o l’abús i violació, les “manades”, els homes casats amb dones immigrants per papers, etc… No hi ha manera de justificar la prostitució en 40 anys de democràcia sense l’abolició, i en el context de la globalització, el tràfic d’òrgans, l’abús vers les “dones de ventres de lloguer” per encàrrec i diner, mostren globalment encara un escenari distòpic dels homes dominant les dones del primer i tercer mon.
Malgrat les mancances dels drets actuals de les dones, mai s’ha viscut amb més espais de llibertats que en el moment actual a Occident i a altres indrets del mon, i això ens ha de servir per creure en un “relat d’optimisme feminista”, però cal generar més eines importants per consolidar aquesta utopia feminista d’estat de dret; ajudar amb eines globals de solidaritat i agermanament entre ciutats, per a la solidaritat de les dones i homes amb drets amb dones d’altres comunitats del mon, i per altra banda, de forma més visible per la ciutat i societat, i treballar amb eines locals per fer la ciutat més igualitària i amb espais de seguretats compartides; entre homes i dones, entre persones LGTBI+ i persones heterosexuals, i en definitiva, entre qui té, tria o desitja un gènere i un sexe per sentir-se acceptada, i qui vol construir conjuntament una societat més madura i no confrontar debats duals home-dona. Necessitem visibilitzar els espais compartits entre persones de diferent sexe i gènere, que estem disposats a lluitar per defensar sempre la situació de feblesa de l’altre i defensar l’alteritat com a principi democràtic, “defensar el que vols ser, si vols ser diferent a mi no importa, jo vull garantir el teu dret a ser, siguis com siguis”.
Com actuar com alcalde o alcaldessa? Com fer-ho com a urbanistes del gènere i plantejar propostes per aquesta ciutat del XXI per ser capaces d’evidenciar aquests nous drets igualitaris, vers la dona que no sigui alteritat de ningú, i del col·lectiu LGTBI+. Aquest dret de la ciutat a la llibertat i a les identitats de gènere, i sobretot, insistir que la clau és construir garanties de seguretat i solidaritats de llibertat entre homes i dones, enfront dels comportaments masclistes i sexistes, d’actituds d’assetjament i de comportament fòbics vers les dones i al col·lectiu LGTBI+.
El projecte de ciutat feminista hauria de beure de les fonts antigues i més recents, de la Declaració de Sentiments de “Seneca Falls” feta per dones i pocs homes, i de la proposta del “naturisme” i fins i tot del “moviment hippie no productivista”, que a Catalunya va fer el “moviment cumbaià” de Pete Seeger (1958), Joan Baez (1962) o Xesco Boix (1967), en oberta revolució contra la societat basada en una divisió de rols i comportaments per sexes, i que va obrir un camí a la tolerància i al respecte a l’homosexualitat i les relacions interètniques, cap a la societat i ciutat actuals de les llibertats i la seguretat. La ciutat hauria d’anar en dues línies i apostes prioritàries; la modificació igualitària i compartida de la senyalèctica compartida dels edificis i equipaments públics de lliure concurrència que permetria un canvi de llenguatge visual per la convivència, i també, en la modificació dels espais i horaris comuns i públics de llibertat i de seguretat compartida, com s’ha aconseguit amb indrets consolidats feministes; la coeducació, el compartir espais en edificis públics, el transport públic o la llibertat de les platges, i proposar noves opcions en espai públic com piscines, lavabos d’escoles, d’edificis públics i vestuaris, activitats esportives mixtes, etc.. assumint nous protocols de seguretat i d’higiene compartida. Alguns exemples pràctics en països nòrdics i a Alemanya comporten compartir els banys públics i també la manera segura i higiènica d’utilitzar-los.
Finalment, també tenim un feminisme que es situa en un relat culte però distòpic, amb Amelia Valcarcel i la “Fundació Rosario de Acuña” i el concepte de “NO al Borrado de las mujeres” que ens aboca a la construcció per a les dones d’un mon futur insegur degut als homes i persones TransLGTBI+, amb la renuncia de fer espais compartits de la ciutat com el feminisme inclusiu. Les solucions feministes de futur no poden ser “Espais tancats de Convent” com en els darrers vuit segles de cristianisme, ni es pot optar al segregacionisme ideològic de franquismes, comunismes, islamismes, racismes, etc.. que han volgut separar reiteradament les dones dels homes, i les persones per ètnies i per elecció sexual, sense que això hagi donat cap tipus de fruit civilitzatori.
El futur d’una ciutat i societat feminista del XXI es aconseguir ampliar els “Espais Vagó compartits i segurs”, tot i els raonables dubtes i veus des de la feminitat, i com plantejava la participació des de l’alteritat de Diotima i Sòcrates, perquè en pocs decennis d’anys en la nostra societat i ciutat hem avançant com mai en la història, compartint dones i homes els espais i activitats, que abans havien estat segregats per raça, religió, llengua o sexe.
Josepa Camps Venut
geògrafa UAB, setembre 2020
Deixa un comentari