Tota la comèdia dels pressupostos de la Generalitat, és una veritable vergonya, demostra el poc interès en atendre les necessitats i els problemes de la ciutadania, que els importen tres cogombres a alguns partits polítics, que només juguen a reforçar els seus interessos i, el més lamentable, a satisfer a uns interessos econòmics, a qui serveixen de veritat.
La sanitat, l’educació, les mancances socials, la pobresa i així una llarga llista, només s’omplen la boca en les formes, però en el fons, poc interès real.
Aquí es tracta d’afavorir els interessos econòmics d’algunes constructores i d’alguns sectors econòmics molt concrets, això sí, amb l’excusa d’afavorir un determinat model de progrés, de l’economia de determinats territoris i d’una mobilitat generadora d’impactes al territori, d’una despesa malbaratadora de recursos i inútil com innecessària.
Tampoc és casualitat que Junts per Catalunya (la nova Convergència) i el Psc-PsoE conflueixin en els mateixos interessos, ja que tots dos són iguals en el fons i en les formes, estan al servei d’uns interessos econòmics molt concrets. Un model de país al servei de determinats interessos econòmics, d’un fals concepte de progrés, i utilitzar a alguna ciutadania amb un fals discurs de necessitats.
Junts (ex Convergència) ja tinc molt clar quina és la seva estratègia quan va perdre el govern i ara que n’ha sortit. El Psc-Psoe, ja fa anys que va llençar el seu ideari per la claveguera, no té ètica ni escrúpols, el seu objectiu és garantir-se cadira i sou. I la precarietat del govern, és la millor situació, per a garantir-se aquesta estratègia. Farà el que calgui, per a servir als interessos dels poders fàctics econòmics, ja fa anys que ho fa.
El més greu, és que alguns encara pensen que és una opció d’esquerres i al servei de la ciutadania.
I al final què tenim, un fals discurs de progrés, que es contraposa plenament a cap criteri de sostenibilitat mediambiental, tot el discurs que fan aquests partits i aquells sectors econòmics que s’omplen la boca de lluita contra el canvi climàtic, necessitat de lluitar per salvar el planeta, de polítiques que atempten contra el medi ambient, és una mentida, per molt que s’omplin la boca de la necessitat d’un compromís respecte a aquest tema. Això li deixen a la ciutadania com a mer discurs sense contingut, no s’ho creuen. Afirmar que el model econòmic actual i de desenvolupament, podrà garantir la millorà de la sostenibilitat mediambiental, és mentida. Una política mediambiental compromesa de veritat, comporta greus problemes al model econòmic, l’equilibri està trencat des de fa anys, i la degradació del planeta, és una evidència.
Exigir la B40, Quart Cinturó o el que li vulguem dir, és una irresponsabilitat. No és necessari, ja que la connexió entre Terrassa i Sabadell, ja es pot fer per la N150, per Castellar o per l’Autopista, el mateix que amb Castellar, Granollers. No cal una altra via d’alta densitat, que genera un impacte al territori important, fa malbé l’Anella Verda pel Nord de Terrassa, tots els espais agrícoles i forestals direcció Sabadell i Granollers.
Jo entenc que l’alcaldessa de Sabadell i l’alcalde de Castellar, que com a membres del Psc-Psoe treballin pels interessos dels poders fàctics econòmics, i que els temes de sostenibilitat mediambiental els importa tres cogombres, ja que el seu partit no hi ha cregut mai, al marge de molta estètica i fals discurs. Però em pregunto, que nassos fa l’alcalde de Terrassa empantanegat amb aquest tema, embolicat amb uns partits com Junts i Psc-Psoe, i acceptant el discurs de la necessitat i d’un fals model de progrés.
Senzillament, ha perdut el nord, i ha reeixit els tics del Psc-Psoe, entrant en contradicció amb el discurs de la revolució verda, l’Anella Verda i demostrant no tenir cap criteri sobre una política mediambiental coherent i com a projecte de millorà de la qualitat de vida de la ciutadania. Quin fracàs.
Ara resultarà que fer projectes per a fomentar el joc i el vici, de fort impacte mediambiental, i de baixa qualitat laboral, és una necessitat de país. Ampliar l’aeroport fent malbé zones protegides i de fort impacte mediambiental, per a fomentar la insostenibilitat d’un model de turisme caduc, també és una necessitat de país. I fer vies d’alta densitat com la B40 que generà un fort impacte al territori, fent malbé el que calgui, tot fonamentat en un model caduc, és una necessitat de país. Doncs si aquest és el model de país que hem de fomentar, mentrestant, el sistema ferroviari és una vergonya, el model de sostenibilitat no s’aguanta per enlloc, amb uns polítics i partits irresponsables, i que el país els importa tres cogombres, doncs prefereixo renunciar-hi.
En un debat precisament amb un representant de Junts, de Convergència de tota la vida i de Terrassa, discutíem sobre com aconseguir la independència, però vam arribar a un altre punt, com seria Catalunya un cop aconseguida. Ell deia, que seria com ara, i jo ho posava en qüestió, li vaig indicar que aquella afirmació no era adequada, ja que si Catalunya havia de ser com ara, amb els mateixos dirigents i model, doncs per això no calia, independitzar-nos de res. I en tot cas, s’hauria de preguntar a la ciutadania.
Aquest és el drama i el problema.
Tenir un model forjat en la corrupció, al servei dels interessos d’una minoria i d’uns partits al seu servei, això ni és progrés, ni a la gran majoria de ciutadans i ciutadanes, no els hauria d’interessar.
I el debat vergonyós dels pressupostos, ens hauria de fer reflexionar, de quins partits i dirigents polítics tenim. D’aquí quatre mesos ens demanaran el vot, doncs llavors és una bona oportunitat per botar-los per impresentables.
Bé, i ERC tampoc s’escapa d’aquest comportament, salvar a qualsevol preu uns pressupostos, per a renunciar a tot i acceptar el xantatge de Junts i sobretot del Psc-Psoe, no té cap justificació. Al final, també està defensant el sou i la cadira, i en alguns aspectes com els relacionats amb el model econòmic i les polítiques de sostenibilitat mediambiental, no estan tant lluny dels altres dos. Un exemple és la política contradictòria a nivell de ciutat i en aspectes relacionats amb el Medi Ambient, és un fracàs tota, a més de fortes contradiccions. L’únic, que la posició del Psc-Psoe i el seu xantatge, ja els va bé com a excusa per amagar també les seves misèries.
Quin país, ciutat i panorama, i la ciutadania mirant l’espectacle i d’altres passant d’uns partits i polítics impresentables, una pena tot.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari