L’escola com a empresa ideològica. Vers un pluralisme educatiu i ideològic simètric en el servei públic d’educació (4)

No Comment

Fèlix Pardo

La Constitució Espanyola dóna cobertura legal als centres privats com a espais ideològics, l’orientació dels quals pot estar alineada amb la funció reproductora de l’ordre social o amb una funció social de signe contrari, la transformació de l’ordre social. Una doble possibilitat que el mandat constitucional no permet als centres públics i, per la qual cosa, queden de facto alineats amb la funció reproductora de l’ordre social. Un exemple paradigmàtic d’aquesta prohibició és el cas de l’Escuela Hogar “Nertóbriga” de Fregenal de la Sierra (Badajoz), que va ser tancada per l’administració educativa. La seva directora, la mestra i pedagoga Josefa Martín Luengo, “Pepita” (1944-2009), militant llibertària i feminista, per tal de poder continuar fent aquest projecte educatiu va haver de crear l’Escuela Libre Paideia l’any 1978 a Mérida (Badajoz), juntament amb les pedagogues Concha Castaño Casaseca y M.ª Jesús Checa Simó; un projecte que persisteix avui.

Un estudi pendent de fer és l’anàlisi del tipus de funció social de l’escola en els diferents idearis dels centres privats. Però no crec que estigui allunyada de la realitat la conjectura que la pràctica totalitat d’aquests centres no tenen com a finalitat educativa avançar cap a un nou sistema social postcapitalista, centrat no ja en la propietat privada sinó en el bé comú i en l’accès equitatiu als recursos per tal de dur a la pràctica el reconeixement dels drets econòmics i socials de totes les persones i conservar la natura, com tampoc tenen com a finalitat educativa avançar cap a un nou marc mental postneoliberal, centrat no ja en l’individualisme sinó en la comunitat i la seva relació amb el medi; un nou sistema social postcapitalista la concreció del qual encara està per definir si bé ja tenim alguns referents teòrics i algunes experiències històriques en les denominades economies transformadores. Aquesta opció ideològica té tanta legitimitat democràtica com la de signe contrari, però cal dir que en l’actual crisi de civilització que ha causat el sistema capitalista és, a més a més, un imperatiu ètic per al manteniment de la vida al planeta i la defensa de la dignitat de l’existència humana. I el que és una neciesa és negar la dimensió ideològica de l’educació. Convé recordar aquí la següent declaració de Paulo Freire al seu llibre La educación en la ciudad (1997):

«Todo proyecto pedagógico es político y se encuentra empapado de ideología. El asunto es saber a favor de qué y de quién, contra qué y contra quién se hace la política de la que la educación jamás prescinde».

Una passa significativa per assolir una relació simètrica entre els centres públics i els privats pel que fa al pluralisme ideològic seria diferenciar el dret a l’educació concebut com a un servei públic que asseguri el seu exercici, d’una banda, i d’altra banda, la gestió del mateix a través de la funció pública com a únic procediment per garantir la seva universalitat i qualitat. En aquest sentit no comparteixo l’opinió de Carlos Fernández Liria, exposada en el llibre Escuela o barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda (2017), qui defensa tot just el contrari amb arguments d’aquesta mena:

«Para empezar, ahí donde la enseñanza estatal funciona como tiene que funcionar (cosa que cada vez es más difícil a raíz del deterioro políticamente inducido al que se le viene sometiendo), la enseñanza estatal es más bien el único antídoto posible contra el control ideológico gubernamental. […] Si lo que tanto se teme es el control ideológico gubernamental, la vacuna está ya inventada y ensayada hace mucho tiempo: se llama funcionariado. Alguien puede pretender tener soluciones más imaginativas, pero no se ve que hayan dado muy buenos resultados».

Crida l’atenció el que diu el mateix autor a continuació d’aquesta afirmació amb relació a l’opinió de Francisco Fernández Buey sobre el fracàs de la lluita dels PNNs a favor de la democratització de la Universitat a causa de la seva funcionarització, una opinió que no comparteix argumentant que es va confondre la lògica sindical amb la lògica acadèmica i que molts dels nous funcionaris van ser nomenats arbitràriament pels catedràtics franquistes. Però passa per alt el fet que els nous espuris funcionaris van ser escollits per altres funcionaris suposadament també espuris. Vaja, que el funcionari de debò és el que s’ajusta al criteri ideològic de l’autor.

Si ens prenem la llicència de pensar una “solució més imaginativa”, imaginem per un moment la reconversió de tots els centres de titularitat pública en cooperatives integrals sense ànim de lucre constituïdes pels docents, els pares i els alumnes, i que a més comptin amb un ideari que no sigui més que una declaració d’intencions per a les bones pràctiques del funcionament del centre, que tinguin un currículum bàsic amb un grau baix de prescripció i que formin tots ells una federació de centres que faciliti una transferència de coneixements i garanteixi una distribució equitativa dels recursos educatius. I imaginem també l’establiment d’una clàusula en el règim de concerts segons la qual perquè un centre privat pugui accedir a l’ajuda econòmica dels poders públics hagi de fer aquesta reconversió i que participi en l’esmentada federació. No veig cap raó objectiva que impedeixi assolir la universalitat i la qualitat educatives i el ple exercici del dret a l’educació, així com el ple exercici de la llibertat de càtedra per part dels docents.

De fet, amb la instauració de la democràcia a Espanya i la recuperació de l’autogovern a Catalunya amb la Generalitat, les escoles privades catalanes agrupades en el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEC), algunes d’elles cooperatives, van tenir l’opció de constituir-se com a centres públics, aportant la seva excel·lència i contribuint en gran mesura a la normalització de la llengua catalana com a idioma vehicular en l’ensenyament, així com de la cultura i la identitat catalanes. Els docents que van experimentar aquell pas del sector privat al públic dubto que recordin amb vergonya la seva etapa anterior i que no conservin la impressió d’haver garantit durant aquesta mateixa etapa el dret a l’educació amb criteris d’universalitat i qualitat. Al respecte és il·luminadora la següent reflexió en matèria de política educativa que rememora l’ex senador Arseni Gibert en les seves converses amb Marta Mata (publicat en en el monogràfic Marta Mata Garriga, Una vida para la educación, Revista Cuatrimestral del Consejo Escolar del Estado, Mayo 2007):

«el que determina que un servei sigui o no públic és el seu finançament públic, la determinació pública del nivell de cobertura i de qualitat i el control públic de l’eficiència del sistema, però no la provisió del servei, és a dir, que no feia falta que els mestres fossin funcionaris. I rematava, sabent que això escalfaria una mica l’ambient, afirmant que en lloc d’integrar les escoles del CEPEC al sector públic, s’havien d’haver passat les escoles públiques al CEPEC».

L’escola no té per ella mateixa capacitat de generar un canvi social. Ni tampoc té sentit que ho faci ella sola al marge dels altres agents socials. Però no és possible efectuar aquest canvi si des de l’escola no es treballa per a nous escenaris ideològics, participant amb els altres agents socials en la cerca de nous consensos pel que fa a uns ideals culturals compartits, a unes formes de vida social i de pensament comunes. De fet, això és el que hauria de reflectir un currículum i un pla d’estudis. I per aquesta raó no s’hauria d’exigir als centres públics que siguin uns espais neutrals per assegurar el pluralisme, perquè això, lluny de fer possible el pluralisme, el que fa és despotenciar-ho. En tot cas, la neutralitat que hauria d’exigir-se a un centre docent és la de la independència dels partits polítics, dels sindicats i de les religions. El que cal és preservar a tots els centres docents un espai ideològic el més plural i divers possible i que tingui com a únic límit en l’exercici de la llibertat ideològica i d’expressió els Drets Humans. Els educadors tenen el deure moral de promoure la projecció del pensament crític als problemes socials i fomentar la millora de la vida social. Les finalitats educatives haurien de mobilitzar a la comunitat educativa en aquesta direcció. Ja tenim molt guanyat, un sistema polític democràtic en el qual podem radicalitzar totes les seves possibilitats. I quin lloc millor per aprendre a ser demòcrates que en una escola democràtica concebuda com a un espai de deliberació pública.

No cal inventar noves utopies socials, però sí pensar amb models oberts aquelles utopies susceptibles de ser efectuades per la seva proximitat a la realitat. No es pot pensar el futur de la humanitat sense la coexistència entre grups i individus que discrepen en les seves conviccions, però que alhora estan disposats al diàleg i a la cerca de consensos perquè no exclouen cap acció recursiva, tant a escala individual com a escala col·lectiva. En aquest sentit, la Teoria de la Autopoiesis postulada per Humberto Maturana i Francisco Varela ens ajuda a entomar aquest repte des de l’escola. Perquè l’escola, com a sistema social complex, ha de fomentar la interacció entre els individus per donar sentit al món des de la inclusió de totes les diferències i mitjançant un procés dinàmic que vagi resignificant les experiències compartides de sentit. L’escola ha de ser un sistema obert i flexible, sense cap tancament ideològic i permeable a noves significacions, ja siguin aportades pels diferents membres de la comunitat educativa de la mateixa cultura ja siguin per l’adopció de significacions d’altres cultures. La identitat cultural ha de ser contínuament reinterpretada i consensuada si es vol garantir la seva existència, de la mateixa manera que un organisme garanteix la seva supervivència quan adequa el seu sistema immune als canvis de l’entorn.

D’aquesta manera, generarem un corrent favorable per al canvi social en el conjunt de la ciutadania, un canvi que cal entendre com obrir la possibilitat d’una variant ideològica en la cultura. Els educadors tenen una gran responsabilitat en l’avenir més desitjable des dels ideals culturals més nobles, ja que l’escola és l’única institució social que reuneix a tota la població i a unes edats en les quals no hi ha més límits que els que fixin els mateixos educadors.

 

Nota: Aquest article és el darrer d’una sèrie de quatre sota el títol “L’escola com a empresa ideològica”. Els articles anteriors es van publicar amb els següents títols: “La persistència de l’escola tradicional”; “L’educació competencial, un troià de la ideologia neoliberal?”, i “El marc constitucional de la funció reproductora de l’escola”.
 

Related Articles

Deixa un comentari