Fèlix Pardo
L’educació informada per la ideologia neoliberal també té com a fita, fins a cert punt, la transformació de l’ordre social, en particular el que es va establir en les democràcies occidentals amb el contracte social entre les elits econòmiques i polítiques i les classes subalternes després de la II Guerra Mundial, i que es va concretar en l’estat de benestar; un contracte social que va ser unilateralment trencat per les elits amb el Consens de Washington a finals dels anys 90 del segle passat, on trobem l’ideari del neoliberalisme, però que té el seu antecedent en les polítiques econòmiques dels governs conservadors de Ronald Reagan i Margaret Thatcher en la dècada anterior. Aquest nou ordre social va tenir una especial incidència en el sistema productiu i en les relacions laborals. Ara es posa en valor la gestió col·laborativa del coneixement i l’estímul de la creativitat com a elements centrals en l’augment de la productivitat. Es passa a considerar que el que és rendible per a un treballador no té per què ser-ho per a l’empresa si no es generen sinergies amb els altres treballadors. Determinades aptituds i competències dels treballadors es converteixen en un profitós capital humà per a les empreses, i a través de l’administració educativa es pressiona a l’escola per no deixar de banda aquest nou aprenentatge.
La nova conjuntura de la globalització, caracteritzada per un canvi tecnològic constant i un increment continu de la competitivitat, ha creat un nou mercat laboral en el qual es fa responsable als treballadors de la seva formació de forma permanent. Ara, en molts entorns laborals, l’explotació laboral s’ha transformat en autoexplotació. S’exigeix als treballadors satisfer la multiplicitat de tasques que se’ls demanen, així com que s’adaptin ràpidament a les canviants necessitats productives de les empreses. Per a garantir tot això, s’ha efectuat un canvi en el currículum escolar fent de les competències el seu eix principal. Fins i tot l’aprenentatge cooperatiu i la cooperació escolar que avui es practica han estat domesticats sota l’aprenentatge per competències, en haver-se eliminat els aspectes més disruptius amb relació al treball convencional, i la seva introducció a les escoles s’explica perquè s’ha constatat que una de les innovacions més rendibles en l’organització empresarial de portes endins consisteix en el desplaçament de les estratègies individualistes per les cooperatives. Hi ha prou documentació i evidències sobre la mercantilització de l’educació i la constitució d’una subjectivitat escolar i universitària neoliberal. Fins i tot els docents i pedagogs que defensen l’educació competencial podrien reconèixer en un debat dialèctic la motivació ideològica d’aquest nou model educatiu.
Tanmateix, els seus crítics també haurien de reconèixer les bondats d’aquest model i no caure en simplificacions. Al cap i a la fi, no hi ha cap model que pugui predir totes les variables i fenòmens emergents d’un sistema obert i complex com és el sistema educatiu, i a més convé no oblidar que la seva aplicació depèn del factor humà, fins al punt que pot haver una tergiversació del sentit originari d’una noció o de tot el model. És raonable considerar que darrere d’una proposta pedagògica sempre hi ha un propòsit ideològic. Però no hauríem de fer un ús bipolar de la noció d’ideologia, unes vegades amb un sentit pejoratiu (les errades i ximpleries que atribuïm a les idees de l’adversari) i unes altres amb un sentit propositiu (la certesa que pressuposem a les idees d’un mateix). Hi ha propostes pedagògiques honestes que busquen la millora de l’aprenentatge i l’èxit acadèmic dels alumnes, que és la manera més efectiva de fer una escola inclusiva. En el cas de l’educació competencial caldria ser ponderats en la crítica de la seva instrumentalització per part de la ideologia neoliberal i que l’actitud ideològica que la sustenta no s’acabi convertint en un apriorisme ideològic que negui la possibilitat de reixir a aquelles innovacions pedagògiques que aporten un element de progrés a l’educació pel fet que han estat postulades des d’altres actituds ideològiques.
Per començar, cal advertir que la noció pedagògica de competència no és equivalent a la noció econòmica de competitivitat. Ser competent en les capacitats d’un mateix no significa que s’hagi de competir amb les capacitats dels altres. De fet, el desenvolupament del currículum competencial ha trobat en l’aprenentatge cooperatiu i en l’aprenentatge per projectes en grup unes metodologies sinèrgiques. Des de la perspectiva pedagògica, les competències són els coneixements, les habilitats i els valors que es requereixen per fer una activitat de manera efectiva o tenir un comportament adequat. La intencionalitat educativa de la competència és posar en relació els diferents coneixements disciplinaris, així com posar en relació el coneixement amb l’acció, sense connotacions axiològiques, la qual cosa ha permès la participació de l’alumne en l’avaluació del seu procés d’aprenentatge i concebre l’avaluació formadora com a aprenentatge. En aquest sentit, el model competencial suposa una millora en el disseny curricular amb relació a anteriors models instruccionals. Ara bé, també cal dir que són els educadors qui han d’aplicar un model educatiu. Així, en el cas que la ideologia del docent o del centre docent sigui la neoliberal, la corresponent pràctica docent del model competencial tindrà una deriva productivista i competitiva. Però aquesta deriva és quelcom contingent i no necessària.
La deriva productivista i competitiva de l’educació competencial es pot revertir en l’exercici de la llibertat de càtedra. Però hi ha una altra deriva més difícil de revertir perquè no depèn de la pràctica docent sinó de les possibilitats de reprogramar el model competencial. No podem ignorar que la ideació d’aquest model se centra en les capacitats de l’alumne, la qual cosa afavoreix l’individualisme metodològic. Es dóna més pes a les propietats de la persona i als resultats individuals que no pas a la interacció amb el medi social i natural i als resultats col·lectius. A títol d’exemple, l’avaluació de les competències bàsiques no es fa, fins el dia d’avui, mitjançant projectes, tractant problemes reals de l’entorn dels alumnes i en grups cooperatius. D’aquesta manera no es tracten a l’escola els desafiaments més greus del nostre temps emfatitzant la nostra intersubjectivitat en la solució dels problemes i mostrant l’efectivitat de mancomunar capacitats i recursos.
Així es tendeix a normalitzar el creixement econòmic sense límit i la cerca del lucre immediat que caracteritza la fase actual del capitalisme de signe globalitari, obviant que les solucions individuals als problemes socials que fomenta aquest sistema econòmic ens ha portat a una crisi de civilització que fa perillar no només l’equilibri en els diversos ecosistemes i en la biosfera, sinó també la supervivència de la nostra espècie. L’actual pandèmia és un dels seus símptomes. Encara no tenim un nou paradigma de sistema social prou solvent i consensuat. Però el més probable és que la sortida de la crisi de civilització l’hem de buscar en alternatives postcapitalistes que siguin compatibles amb l’enfocament dels drets humans i el compliment dels objectius del desenvolupament sostenible. Per tant, aquesta sortida suposa una transformació de l’ordre social que va legitimar la ideologia neoliberal. I la pregunta ineludible que ens hem de fer els educadors davant la successió de tota mena d’emergències (migratòria, alimentària, climàtica, sanitària, educativa…) és per a quin món eduquem els alumnes i si amb el vigent model competencial es pot generar un nou espai ideològic postneoliberal amb possibilitats de reixir. Naturalment la resposta no està en el que diguem, sinó en el que fem a l’escola.
Nota: Aquest article és el segon d’una sèrie de quatre sota el títol “L’escola com a empresa ideològica?”. El primer article es va publicar amb el títol “La persistència de l’escola tradicional”. El tercer article es publicarà amb el títol “El marc constitucional de la funció reproductora de l’escola”.
Deixa un comentari