El PSC manté la S de socialista, però fa temps que per a aquest partit el socialisme és un concepte polític buit de contingut. Alguns quadres i dirigents del partit, en dies molt assenyalats, fins i tot es proclamen socialistes, però aquestes proclames no deixen de ser un acte completament desconnectat de qualsevol realitat pràctica. Socialistes haurien de dir-se’n aquelles persones o grups que volen destruir l’ordre social capitalista des de la seva base. O, com a mínim, qui lluita per un programa polític que presenti un perill, una amenaça, per al capitalisme.
El PSC malda per situar-se com un mediador entre el govern de Catalunya i el de l’Estat, on ara hi ha Pedro Sánchez. I ho fa amb l’ànim de passar ràpidament i de puntetes sobre el fet que en un moment decisiu com en l’aprovació del 155 al Congreso de los Diputados, hi va votar a favor de la mà del PP i Ciudadanos. En el seu discurs, el PSC ha volgut ridiculitzar el “Procés”, titllar-lo de bucle mentre es posicionaven clarament per bloquejar l’única sortida política possible (el referèndum) i confrontar-lo amb una “agenda social” que restava marginada per culpa seva. Un discurs que, malauradament, algunes forces a l’esquerra del partit socialista també han repetit. No han entès (o els importa ben poc mostrar aquesta inconseqüència) que la lluita pels drets civils i polítics és indestriable de la lluita pels drets socials. Continuar fent determinades afirmacions avui, quan ja fa més d’un any que tenim persones preses i exiliades per motius clarament polítics, és una mostra de fins on han arribat a tocar fons políticament i ideològicament.
Si durant un cert temps el marc polític de la Constitució del 1978 va tenir un considerable grau d’acceptació a Catalunya, si es podia considerar l’Estat de les Autonomies com un pacte polític entre Catalunya i l’Estat, avui podem dir que aquell pacte se’l van carregar des de Madrid amb aquell desastre de la reforma de l’Estatut, amb el PP i un munt de barons del PSOE fent bandera de l’anticatalanisme, i el TC passant-li el ribot a un text aprovat ja per referèndum. A partir d’aleshores, la reclamació del dret d’autodeterminació per part de Catalunya ha estat al centre de la situació política a l’Estat espanyol i ha rebentat les costures d’un règim incapaç de donar una resposta política d’alçada, democràtica, al repte que se li planteja des d’aquí. La condició de Catalunya no és, no pot ser, la de ser una comunitat política i social ignorada, menyspreada, perseguida, sotmesa, per l’Estat que en teoria la representa i la serveix.
Ara que la mateixa candidata del PSC a Sabadell, Marta Farrés, ens diu qui són els seus referents (evidentment Manuel Bustos ja no es troba entre els seus mestres, però ella va formar part de la Cort de l’alcalde Bustos). Ara que també es proclama feminista, no m’he pogut estar de recuperar el que va deixar escrit Maria Aurèlia Capmany -referent feminista de les últimes dècades al nostre país.
Deia Maria Aurèlia Capmany sobre la condició de la dona: “Si Aristòtil podria resoldre la condició de l’esclau amb el seu famós sofisma, ¿quants sofismes no podrem encadenar per demostrar que la condició que la dona té de fa segles, és la condició òptima pel fet de ser condició de segles?” Doncs això, quants sofismes no hem vist encadenats per demostrar que la condició de Catalunya no pot ser una altra que l’actual per la sola raó que és la seva condició de fet durant dècades? (Pels més abrandats defensors de la unitat d’Espanya, la seva condició de fa segles).
Pels que insisteixen pel respecte a la llei, el diàleg dins del marc de la Constitució, etc., com el mateix Pedro Sánchez, també se’ls pot respondre amb “la llei no fa altra cosa que sancionar un costum. La llei no deriva d’un concepte de justícia, sinó d’una habitud”. Referint-se a un determinat feminisme, Capmany escrivia: “Seria fàcil analitzar el vell mecanisme que consisteix a buidar un concepte polític del seu contingut i seguir fent-lo servir en la seva pura vacuïtat.” Davant la injustícia social, l’opressió i la discriminació de gènere, la situació de les persones migrades o que cerquen refugi, o la persecució política i la negació de drets civils i polítics, l’actitud ha de ser la mateixa. Allí on la indiferència és un error, la moderació és un crim.
Des de l’esquerra anticapitalista som els primers en ser autocrítics en la nostra acció política en l’àmbit municipal. Sovint no fem prou per explicar les dificultats que ens trobem. Però sempre hem procurat posar l’accent en la voluntat de transformació, de passar de la teoria a la pràctica, que és allí on l’acció política concreta pot confrontar directament amb l’ordre social existent. Des de la defensa intransigent de l’interès públic, fent front a l’emergència social, fent fora la corrupció, posant-nos sempre al costat de la classe treballadora i de les classes populars enfront dels més poderosos.
Lluís Perarnau
Regidor de la Crida per Sabadell
(Les cites de Maria Aurèlia Capmany són del llibre ‘Amenaça de sedició. Feminisme i llibertat’, editat per Ara Llibres).
Deixa un comentari