La idea al darrere d’iniciatives de renda bàsica és prometre a tot membre d’una comunitat un pagament regular i incondicional d’una mateixa suma, de manera regular, sobre una base permanent. Aquesta és una idea antiga que ha tornat a agafar impuls a països occidentals, amb governs des de Finlàndia fins als Països Baixos realitzant plans pilot amb l’objectiu de posar a prova la seva implementació.
La idea al darrere d’iniciatives de renda bàsica és prometre a tot membre d’una comunitat un pagament regular i incondicional d’una mateixa suma, de manera regular, sobre una base permanent. Aquesta és una idea antiga que ha tornat a agafar impuls a països occidentals, amb governs des de Finlàndia fins als Països Baixos realitzant plans pilot amb l’objectiu de posar a prova la seva implementació.
Tot i que encara ha de ser adoptada per un govern nacional i compta amb molts detractors, el principi d’una renda bàsica ha comptat amb suports a tot l’espectre polític. Al mateix temps, la proposta ha estat rebuda amb escepticisme entre els actors polítics i socials establerts. Un motiu d’això és la percepció que una transició cap a una renda bàsica comporta necessàriament un trencament sistèmic amb l’Estat del benestar contemporani a favor d’un model liberal del benestar més simplificat. Ja a Policy & Politics (2011, 39:1) vaig argumentar en contra del punt de vista convencional de la renda bàsica com una iniciativa en conflicte amb els Estats del benestar establerts i la socialdemocràcia. En comptes d’això, suggeria que una renda bàsica pot contemplar-se com a part d’un Estat del benestar redemocratitzat. En aquest sentit, no es tracta d’una alternativa radical, sinó de l’extensió natural d’una tradició establerta.
La Renda Bàsica no és una alternativa radical
La democratització del benestar a l’Europa de postguerra va comportar un accés incondicional a l’ensenyament i la sanitat. Pot dir-se que la garantia d’una seguretat bàsica que oferien, juntament amb la igualtat en l’accés a un nivell polític, van crear la base d’una subsistència bàsica garantida com a fonament d’una economia de mercat. Els partidaris del benestar (welfarists) de postguerra no van anticipar la necessitat d’afegir un sòl d’ingressos universal, però això no significa que haguessin celebrat les condicions al comportament dels perceptors actualment dominen. La participació social que van suposar els esforços de guerra havia debilitat els discursos divisius de les polítiques per a l’eradicació de la pobresa anteriors, que establien la distinció entre pobres que mereixien les ajudes i pobres que no les mereixien.
Proporcionar un sòl bàsic incondicional de seguretat en el salari i l’habitatge pot ser vist com una qüestió de bon disseny institucional. Hi ha molts motius pels quals aquesta idea no ha estat posada en pràctica. Els partidaris de l’Estat del benestar de postguerra no van preveure la precarietat dels mercats laborals i d’habitatge que avui existeix. Però a aquestes interpretacions errònies se’n van afegir altres de caire més general. Entre elles es troba un punt de vista indistint sobre allò que representa el salari. En aquest error, el salari –diferenciat dels serveis– ha de ser obtingut de manera comuna i predominant pel treball formal. En una economia fortament depenent del salari i sense cap altre mitjà de subsistència, vincular l’accés a la seguretat social al treball equival a sotmetre als individus a un estatus servil en relació amb altres i vis-à-vis amb l’Estat.
Una altra àrea d’exagerada preocupació popular sobre la renda bàsica es refereix a la política macroeconòmica. S’oblida que Milton Friedman –pare del monetarisme i del moviment per controlar la massa monetària i minimitzar la inflació– també va ser un defensor d’una forma de renda bàsica garantida: l’impost negatiu sobre la renda. Més que veure la renda bàsica com una font de disrupció, és més raonable contemplar-la com un potencial estabilitzador econòmic, i, com a tal, com una eina de suport per a una política de desenvolupament nacional i de la vida laboral.
El factor motivacional
Una preocupació molt comuna sobre la renda bàsica és la noció que desincentivarà el treball. Aquesta, també, està molt malament concebuda. La motivació és producte de molts factors. L’evidència d’autoritat suggereix que quan la gent es retira en part o del tot del mercat laboral ho fa per motius racionals, per exemple, pels costos prohibitius de la cura dels fills o el desplaçament, o per les condicions dolentes a la feina. D’haver aprovat un sòl bàsic, incondicional, a l’Estat del benestar de postguerra, podrien haver-se previngut molts dels problemes amb els quals avui estem familiaritzats en forma de despeses administratives, controls punitius i biaixos motivacionals vinculats al fenomen conegut com la trampa de la pobresa. Aquesta és la situació d’una persona que jutja si és millor per a ella romandre a un programa d’ajuda d’ingressos abans que perdre l’accés a aquesta ajuda –sigui de manera temporal o en part– si accepta una feina remunerada. De fet, la noció de la trampa de la pobresa és una mica estreta, en la mesura que centra la seva atenció en l’aspecte monetari immediat de la motivació per a treballar. Els actuals sistemes de prestacions contenen incentius negatius directament monetaris per acceptar una feina remunerada, incloent taxes elevades o el gravamen efectiu dels ingressos addicionals. El problema institucional, no obstant, és més general. La principal dificultat rau en l’intent de controlar el comportament directament com a condició per obtenir l’ajuda. Les polítiques de comportament han esdevingut més complexes, de manera que microgestionen massa les vides de les persones. Les condicions fora del lloc de treball han estat complementades amb condicions al lloc de treball mateix. Una de les implicacions és que pot demanar-se a una persona que canviï de feina i abandoni un treball que gaudeix per un altre que li ofereix una o dues hores d’ingrés addicional menys que el nivell que requereix per a una certa mena de suplement als seus ingressos. Aquesta és, evidentment, una intervenció administrativa excessiva. El problema, aquí, no és l’existència d’ajudes als ingressos, sinó la manera en que estan vinculades a controlar les eleccions de la persona.
La manera en la qual el debat actual sobre el discurs i les polítiques de benestar construeixen el problema de l’ocupació en termes de responsabilitat individual és molt problemàtica. Una investigació sobre les fonts dels vincles amb el treball de la població, publicada a World Development (2011, 39:3), va mostrar que els motius ocupacionals eren clau entre una varietat d’altres fonts de seguretat econòmica. L’estudi va observar els efectes de la seguretat en persones amb diferents nivells d’ingressos, no solament els pobres. Una combinació d’una major educació, una feina més estable i la presència de fonts externes de seguretat econòmica va demostrar-se com a millor a l’hora de reforçar les oportunitats que les persones valoressin la feina per la feina mateixa a un mateix nivell, o fins i tot més, que els incentius salarials. Això suggereix que la gent valora el treball formal que té una estructura ocupacional, que pren la forma d’una trajectòria segons les seves capacitats, el reconeixement, i un vincle a llarg termini. Els sistemes de benestar que, oferint una forma de coherència entre fonts clau de seguretat econòmica, són capaços de generar estabilitat econòmica, són més efectius, com he mostrat a Polity (2012, 44:4). En conseqüència, el que aquí es debat no és si els serveis públics haurien de suposar intervencions administratives, sinó amb quina finalitat haurien de portar-se a terme aquestes intervencions. Pot concebre’s més suport en comptes de controls. Aquesta manera de pensar és la que ha portat a municipis en països com Dinamarca o França a experimentar amb donar alguna mena de suport als ingressos sobre una base incondicional, al mateix temps que reorientaven els recursos administratius a facilitar l’ocupació dels ciutadans sobre una base voluntària.
La motivació és producte de diversos factors
En darrera instància, el problema és una qüestió d’allò que en economia es coneix com el problema de l’agent principal, que essencialment és sobre la incapacitat per escrutar les vertaderes intencions i pensaments de la resta. És molt difícil llegir i controlar la motivació d’una persona a través del dictat i, per descomptat, es considera per norma general una ofensa als valors liberals de l’autonomia el simple fet d’intentar-ho. Quan la feina és precària el problema empitjora. És molt més convenient crear incentius institucionals que actuïn més en un segon pla i cultivin la motivació per al desenvolupament i la contribució social que les persones tenen intrínsecament. La meva investigació a Policy & Politics mostra que la ràtio d’inversió en instrucció relativa a l’administració és molt més elevada als Estats del benestar que tenen nivells elevats de despesa pública en l’educació a tots els nivells. Una implicació és que els Estats que destinen més diners a l’administració en relació amb l’educació tenen incentius institucionals debilitats en favor de mecanismes de control directe.
Els models de comportament punitiu, que vinculen l’elegibilitat per als pagaments de prestacions a condicions molt concretes, com la quantitat de treballs als quals el demandant s’ha presentat, també són injustos en termes generals. No tenim en realitat cap manera de determinar exactament en quina mesura una persona és responsable de la seva condició d’aturat o el nivell de salaris que és capaç de gestionar. És políticament injust que persones que puguin esmorteir la desocupació a causa d’una herència o el suport familiar estiguin exemptes de controls al seu comportament mentre que els menys afortunats estan subjectes a aquest escrutini. I no es tracta solament dels pobres, sinó de tots els grups que han d’enfrontar-se a l’atur els qui pateixen aquesta injustícia quan s’han esgotat els seus estalvis abans de ser elegibles per a aquesta prestació de seguretat bàsica. A aquest respecte, els treballadors amb salaris mitjans que han pagat impostos elevats i altres formes de contribució social també acostumen a queixar-se de ser tractats de manera injusta dintre d’un sistema dirigit a controlar els mitjans de subsistència.
Els partidaris dels programes de benestar són ben conscients dels efectes de cohesió social de la combinació de sistemes de contribucions i la seguretat social. La renda bàsica universal no implica haver d’abandonar l’existència d’aquest sistema de contribucions en un sistema del benestar, com alguns han suggerit. La renda bàsica pot ser vista més aviat com una eina clau a l’hora de reconstruir la confiança social en la justícia i l’eficàcia del sector públic. És una font que contribueix a l’establiment d’altres formes de compartir el risc i l’estalvi mentre crea a un mateix temps la base pràctica per a un sentiment de vinculació amb el benestar general.
Una preocupació sobre els plans pilot de renda bàsica realitzats pels governs és que se centren en els pobres i els aturats i el problema del seu comportament a un relatiu curt termini. Els defensors de la renda bàsica han de pensar detingudament fins a quin punt, i en quins termes, volen fer recaure la seva defensa en aquests estudis i els seus mètodes. El govern finlandès, que ha iniciat un pla pilot de dos anys al gener del 2017, ja ha expressat la seva preocupació per la possibilitat que els resultats puguin no ser fiables perquè els participants del pla pilot presentin un biaix al saber que formen part d’un projecte. La institució governamental a càrrec de l’experiment fins i tot ha emès un avís advertint a la població que no hauria de tractar massa amb els participants per evitar que els resultats siguin esbiaixats.
El camí davant nostre
Com s’ha observat ja, els partidaris de l’Estat del benestar de postguerra van assumir que la seguretat era un incentiu a la motivació natural i positiu. Van equivocar-se a l’hora de creure que les institucions del mercat laboral s’adaptarien a ell. Per a mi, això significa que van entendre correctament els fonaments, però van deixar a la seva sort els instruments necessaris per a la consecució dels seus objectius. En el fracàs a l’hora de garantir la seguretat bàsica, i més endavant l’abandonament gradual de la política de desenvolupament als setanta i els vuitanta, l’establishment polític va abandonar les eines requerides. L’abandonament de les eines reguladores per a estabilitzar els costos i l’accés a l’habitatge, i la reducció en la inversió en la planificació de l’ocupació en favor de la privatització dels serveis de cures, són, totes elles, decisions que s’han demostrat desafortunades amb el pas del temps. L’experiència històrica dels Estats del benestar amb polítiques més qualificades d’ocupació regular suggereixen que cal una política de desenvolupament que impliqui als agents socials, i es necessita temps per construir quelcom així.
En resum, ha arribat l’hora de corregir l’error elemental del model de benestar de postguerra, que omet la subsistència bàsica com un dret incondicional. No obstant, hauríem de reafirmar altres àrees del reformisme de postguerra: la preocupació per generar una política de desenvolupament progressista i mecanismes institucionals per a fer front als canvis en el desenvolupament nacional de manera col·lectiva.
Traducció: Àngel Ferrero
Aquest article va publicar-se originalment a RSA Journal Issue 4 2016-17.
Deixa un comentari