Les declaracions de Felipe González a la dictadura de Pinochet sobre l’actual govern de Veneçuela han pogut ser el fet desencadenant per escriure aquest article, però la veritat és que la meva opinió sobre aquella farsa que la patologia col·lectiva anomena “exemplar transició espanyola” ve forjada des de lluny.
La vaig viure en primera persona, com a simpatitzant d’un partit polític clandestí, però a mesura que anaven passant els fets, internament, augmentava la meva decepció i una vaga sensació d’estar sent víctima de l’estafa que m’envoltava. Faré una repassada dels seus principals actors. L’aclaparador pes dels fets deixa al rei Joan Carles I en el lloc que la propaganda oficial mai va voler que hi fos. Amb els anys ja s’ha retratat prou.
Adolfo Suárez, probablement el que surt millor parat, però el seu obscur passat franquista és impossible d’esborrar.
Felipe González, s’ha revelat com el paradigma del monumental frau que va suposar el seu partit i la seva política. Impulsat com a referent de l’esquerra en una operació a cop de dòlar de la CIA i de socialdemocràcia europea, enrere ha deixat en la seva reaccionària evolució als que van ser els seus mentors. Còmplice protagonista de l’atracament – estafa de les companyies elèctriques a tots els ciutadans, té la “X” del GAL al damunt, ara es dedica a defensar a les multinacionals, els colpistes de banana i fumar puros.
Santiago Carrillo, el més lúcid de tots, es va equivocar greument. Literalment acollonit pels militars, va llençar per la borda la lluita del PCE i afins durant la dictadura. Va pactar una indecorosa Monarquia i l’acatament a unes regles del joc -Constitució- que evitaven i esquivaven llibertats essencials i una “llei de punt i final” que amnistiava fonamentalment als botxins de tants crims del franquisme.
Manuel Fraga, aquest no enganyava a ningú. Era el que era, el que es veia: un feixista en exercici. Va fundar un partit feixista (AP-PP), lladre amb els recursos públics en benefici propi -el partit- i dels milions de corruptes que se li van afegir.
L’estupidesa infusa ha disfressat com a “transició exemplar” el que en realitat va ser un pur mercat persa entre soroll de sabres i feixismes encoberts de democràcia recent. Aquests -altres- quaranta anys de la nostra història, glossats per papagais i politòlegs d’oferta, són en realitat una forma més del conegut “més del mateix”. La posada al dia que l’oligarquia financera va haver de fer per poder arribar al passadís de la menjadora d’Europa, marca també un punt d’inflexió, molt poca gent se’n va adonar i, així van seguir espoliant a consciència a tot un poble, a tot a aquell poble que no havia pogut afusellar, massacrar o enterrar a les cunetes.
Un cop passada la decepció i el desencant, ens queda la realitat. Ara em/ens limito/em a odiar aquells temps, a qui els glosa. L’actual en el que visc -vivim-, no és sinó el resultat de tot aquell engany. En bona mesura, consentit.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari