Al marge d’estar al·lucinat llegint a tota la gent que no fa ni una setmana s’estripaven la vestimenta amb Rita Barberá, posant a parir a tota la gent que no tenia dret a fer escarni d’una persona morta, ara, els mateixos mitjans i persones celebren sense cap mena de pudor la mort de Fidel Castro. Ja se sap, els mitjans de comunicació són l’entitat més poderosa sobre la faç de la terra, poden fer que un innocent sigui culpable com a l’inrevés també. Ha mort l’home de l’illa del silenci, l’altre, el revolucionari i somniador va morir fa moltes dècades, ara ja només quedava un paranoic beneit per la gràcia de Marx. Tota, absolutament tota la informació que ens arribava d’ell i de la seva conducta, era -i segueix sent- una informació tergiversada, passada pel sedàs i entregada en comptagotes.
Fidel Castro ha estat un personatge històric clau del s. XX i, també una figura amb força clarobscurs. El veritable missatge que la gent hauria de discutir és si hem de parlar de Fidel des del simplisme o des de la història. Revolucionari dictador o dictador revolucionari, en què quedem? Per presentar aquesta dualitat, seria just dir que “el nostre sistema”, el capitalista – neoliberal és de ben segur el sistema més dictatorial que mai hagi existit, executat amb una força molt més contundent que no pas el que es critica del “castrisme”. Tothom s’omple la boca de “democràcia” a l’hora de parlar de Cuba i, Espanya no s’ha quedat enrere, no podia faltar a la festa.
Parlem de democràcia? És democràcia que un dictador colpista t’imposi a un Rei i que els seus fills heretin la seva Corona, els seus privilegis de per vida i haver de mantenir-los la resta de les nostres vides? Si parlem de democràcia, poden preguntar-li als espanyols que van votar a la dreta si ho van fer per la gestió del Govern o pel que van assegurar que farien (tres milions de llocs de treball, pujada del salari mínim, pujar les pensions, no tocar l’IVA, bla, bla, bla)? És democràcia fer promeses, no complir-les i seguir governant? És democràcia fer fora dels seus llocs de treball a gent sense cap mena de compensació? És democràcia retallar els sous i augmentar les hores de treball? És democràcia rescatar bancs? És democràcia desnonar i que es quedin la teva casa? És democràcia tenir en el Govern a un partit condemnat en ferm per finançar-se il·legalment en totes les eleccions? Per què volem eleccions si es finança il·legalment? És democràcia tenir un President del Govern corrupte? És democràcia carregar-se el sistema educatiu i sanitari? Per què ningú es pregunta el per què un sistema tan meravellós com el capitalista – neoliberal, que ens dóna tanta llibertat, tants beneficis i tanta igualtat, és incapaç d’eradicar la pobresa o la desnutrició infantil i, garantir una sanitat i una educació universal per a tota la seva població? Espanya no està en condicions de donar lliçons de democràcia a ningú i, encara menys a Cuba.
“El nostre sistema”, el capitalista – neoliberal és de ben segur el sistema més dictatorial que mai hagi existit, executat amb una força molt més contundent que no pas el que es critica del “castrisme”.
Si a Cuba els ciutadans no tenen alguns articles de primera necessitat (el bloqueig ha estat humiliant durant 50 anys), per què no li preguntem als més de vuit milions d’espanyols que viuen per sota del llindar de la pobresa, què és un article de primera necessitat? “El gran recapte d’aliments”, per què es fa, per repartir-lo a la gent que viu a la Moraleja o Pedralbes? Per què no li pregunten si han esmorzat aquest matí, o si van sopar ahir, als dos terços de nens espanyols que no saben si ho faran (dades de Save the Children)? Per tant quan es parli de les desigualtats cubanes i del seu entorn, afegim a Espanya, si us plau i per vergonya. Si posem en una balança les virtuts i els defectes del sistema cubà, m’inclino per dir que guanyen per golejada el que ha assolit. Si comparem les virtuts i defectes dels països del seu entorn (Espanya inclosa), perdem per golejada.
En aquests moments hi ha una veritat inapel·lable, ara i aquí, hi ha més injustícia, fam i misèria que a Cuba. El futur de Cuba serà el mateix o pitjor que el que ens espera a la resta del món. Cuba tindrà al psicòpata Trump a 140 quilòmetres. La fi en mans d’aquest boig multimilionari d’extrema dreta, racista, masclista i amb tupè. Queda clar que Cuba, amb aquest goril·la allà a prop probablement es tornarà a omplir de cases de putes, barres americanes, cabarets, drogoaddictes, camells, màfies, lladres i, el bo i millor de cada casa. No es pot negar que amb Fidel l’oposició constant als EEUU ha estat admirable, a l’igual que les fites aconseguides en Educació o Sanitat, però aquí es queda la cosa. No cal ser un gran estadista per veure que d’aquí a res, s’acabarà l’ensenyament gratuït, la sanitat i els drets socials que la Cuba de Fidel garantien. Cuba la va dirigir com si fos el seu latifundi, i això no es pot justificar de cap de les maneres, però com justificaran un país a la mida del milió de cubans defectuosos que van fugir cap a Miami?
miquel mallafré, 27 de novembre de 2016
Deixa un comentari