A poc a poc, els enemics de la llibertat i entre ells la religió en qualsevol de les seves esperpèntiques formes estan des de fa segles guanyant terreny. Però no m’agradaria parlar en abstracte sinó anar al moll de l’os. Mentre el cristianisme ha anat quedant com una disjuntiva més o menys folklòrica de la vida privada, l’Islam -més retardat, més barbàric- va guanyant terreny com a alternativa política. Del sionisme ja parlaré un altre dia.

Però satisfeta, la classe intel·lectual europea ha anat matisant el seu discurs fins el paroxisme, al cap i la fi sempre s’ha dit que l’Islam és una cosmovisió respectable, i hem de ser multiculturals.

Al marge d’aplanar el camí a la Le Pen i/o partits afins a la presidència de França amb atemptats com el de Charlie Hebdo i Bataclan, queda demostrat que el que més tem l’idiota fanàtic és l’humor i la normalitat democràtica. Cal recordar l’atemptat feixista de l’any 1977 contra el Papus? Que un dibuixant tingui com a arma de combat un llapis i l’altre un Kalashnikov, auditori, tenim un problema. M’agrada, m’entusiasma, m’interessa, m’apassiona tota la gent que “raja” sobre Déu i els seus bisbes en les seves múltiples formes, es diguin: Alà, Jehovà, Crist o el sum sum corda. Ara bé, l’Islam d’uns quants, s’ha convertit en un malson permanent.

Sens cap mena de dubte l’Islam és una cosmovisió. A l’igual que el nazisme, el comunisme o la mateixa Il·lustració. Una cosmovisió no és més que un conjunt general d’idees que serveixen per explicar i entendre el món. Si ho voleu, hi ha un grapat de cosmovisions (algunes idiotes, com la de que la terra és plana i que al final hi ha el Carrefour). Però, ara i en aquests moments, al 2016 l’Islam és una cosmovisió que s’ha de respectar? Hem de respectar la idea, la ideologia amb tot el seu significat, la d’una religió barbàrica? Fem memòria? Resulta que hi ha un senyor anomenat Mahoma, el qual no sap ni llegir ni escriure -o sigui analfabet-, al qual se li apareix un àngel i li explica el missatge d’un Déu, i després, no se sap ben bé per què (o per fumar masses fulles estranyes), li entra una incontinència verbal incontrolada -coneixeu algun analfabet que no parli pels colzes?-, i els seus acòlits escriuen tot el que ell diu de la seva experiència divino – estupefaent. Diria que supera de carrer allò de la poma, la costella d’Adam i d’altres collonades. Si féssim una anàlisi diacrònica, fixant-nos en el moment històric en el que neix i el seu desenvolupament, no hi ha dubte de que l’Islam, com el cristianisme, fou un progrés. Però no és d’això del que vull tractar, sinó si en aquests moments és admissible políticament l’Islam com a ideologia. I la resposta des del propi esperit il·lustrat només és una: NO. És més, la nostra obligació, si és que encara pretenem seguir mantenint-nos com a defensors de l’emancipació humana, és criticar l’Islam i posar-lo a caldo i, en el lloc que li pertoca. Les persones d’avui subjugades per una religió barbàrica, han de ser, per elles mateixes i per nosaltres, alliberades de la seva càrrega. Si som fills de la Il·lustració, això implica posar en quarentena la multiculturalitat. És per això, que no podem per menys, malgrat poder estar en contra per motius de cortesia o d’eficàcia, o inclús filosòfics, que recolzar, des del dret a la llibertat, el rebuig a qualsevol tipus de camuflatge corporal, l’anomenin burka, niquab, chador, i catalogar a la gent que estem en contra d’aquesta mutilació, com uns insolidaris amb la seva cultura. Particularment la única cosa que m’interessa és la llibertat de pensament i d’expressió en totes les seves variants, davant l’obscurantisme del fanatisme religiós, o de qualsevol altre. Els Imams poden deixar anar “perles” que per molt menys si un autòcton les diu li apliquen la llei de violència de gènere. La lliure expressió de les idees de qualsevol persona, inclús les d’aquelles que no volem ni escoltar, és molt més que la paraula d’Alà. Inclús si al final, que no és el cas, existís.

La meva solidaritat total amb tota la gent massacrada en una nit de terror a Niça i les seves famílies.