Sóc corruptor. Què passa?
Vagi per endavant que tota la corrupció en la qual ens veiem immersos tots plegats durant aquests darrers temps no seria ni notícia si tot plegat anés una mica bé. L’aixeta de la merda recent (això de la corrupció es remunta a la Revolució Neolítica) es va obrir amb el finançament il·legal del PSOE, l’afer FILESA; el Roldán; el germà de l’Alfonso Guerra; l’afer Banca Catalana; les comissions de l’AVE; la caiguda del Banesto i Mario Conde; el cas Naseiro; el GAL; el GIL; Marbella; Terra Mítica; el casament de l’Escorial; Telefònica; la T-4 de Madrid; la muntanya de milions d’euros per tapar el chapapote del Prestige; l’afer Casinos; les comissions de l’Alejandro Agag; les candidatures olímpiques de Madrid; València i tots els seus afluents; la Gürtel; Nóos; Palma Arena; Fèlix Millet; el cas Pretòria; la família Pujol; Rato; Blesa; la Púnica.., bé, potser que pari, ja que si segueixo posant noms, no cal que faci l’article.
El problema, amb la corrupció lligada a la política, als afers públics, no rau únicament en el fet que és d’una indecència especialment repugnant. El problema és que també constitueix un fenomen lliberticida en la mesura que dóna arguments als adversaris de la llibertat i els hi pot donar cada vegada més força. Del “tots els polítics són iguals” al “tots estan podrits” hi ha tan sols un pas que els enemics de la democràcia han utilitzat amb èxit en el passat. La història no tendeix a repetir-se de manera exacta: un procés de liquidació de la democràcia no prendria ara la forma clàssica del cop militar o de la dictadura. Però, si no es reacciona d’una manera enèrgica a l’encadenament d’escàndols; de confrontacions exacerbades; de sospites, pors i inseguretats difuses; de creixent fragmentació política i social; pot oferir una oportunitat d’hegemonia a nous populismes i autoritarismes tronats. Hem de tenir present l’Itàlia de Berlusconi.
La corrupció és un furóncol que avui, ahir i abans d’ahir afecta als partits i a la política democràtica. Què genera? Doncs molt senzill: desconfiança, desafecció, impotència i, distanciament entre la societat i la política. M’he deixat el rebuig, però molt em temo que aquest no en genera tant com els altres, ja que la dreta i bona part de l’esquerra militant ho troba bastant bé dins les regles del joc. Però, on està el delicte? El cercle viciós dels escàndols, cada cop es tanca més i amb ell s’arriba al tràfic i al que és pitjor a la potineria. Per fi sabem amb sobirana exactitud en què es gasten els nostres calés els governants, alhora que hem descobert que tant se’ls en fot que sapiguem en què se’ls malgasten i amb la barra amb què ho fan. Malgastar calé públic per regalar-lo als amics no és delicte. Així doncs, li diem als ciutadans que fotre mà a la cassola -caixa pública- no suposa cap problema ni pel beneficiat ni pel que malgasta diners que no són seus. Volem o no que hi hagi control de la cosa pública? S’ha d’acabar i treure tota la merda que la burocràcia, la política i l’administració han generat i que actualment tenen la potestat de jutjar-se a si mateixos.
Arribats en aquest punt, ja no sóc capaç de dir quina de les dues formules em fa sentir més idiota: creure que m’enganyen però no saber-ho, o bé que em diguin a la cara que ho fan, i que a més se’ls en fot el què pensem. Cal dir-ho sense embuts i, d’una vegada per totes: mentre la decisió sobre la responsabilitat dels polítics depengui d’ells mateixos i de les seves llistes tancades, de les seves majories o minories tant al Parlament com a les comissions i òrgans de control diversos, els uns s’acabaran tapant les vergonyes dels altres, en previsió de poder robar demà el que els altres van robar ahir. Això de que siguin jutge i part a l’hora, s’ha d’acabar. Si una persona roba una certa quantitat d’aquelles que fan goig, el “poble” permetria que el jutgessin els seus pares? A ningú li passaria pel cap que això fos possible, oi? Doncs per quins set sous se’ls permet als polítics, als assessors, als gestors i als funcionaris?
El que lamentablement ha succeït és que l’increment de la transparència ha anat en paral·lel a un increment gradual de la impunitat. No s’hi val el joc maniqueu de l’atac als altres, el joc de la confusió, la recerca d’excuses. La corrupció és un tumor que cal eradicar sense contemplacions ni càlculs interessats. És una patologia transversal, nefasta i perillosa. La corrupció podreix i contamina, estimula conductes irregulars i delictives, crea complicitats inimaginables i genera una atmosfera de desànim i de sospita generalitzada entre els ciutadans. És un fre evident pel desenvolupament de qualsevol societat, i pot esdevenir la gran metàstasi. Però molt em temo que amb la societat que tenim que no es altra que la de: “calla i consum”, ningú reaccionarà ni amb energia, ni amb celeritat davant d’una nafra tan bèstia, i encara menys els partits polítics, les institucions, els mitjans de comunicació i, sobretot, la ciutadania, amb un exercici de maduresa i determinació, actuant amb contundència en la lluita contra la corrupció. La desmoralització ciutadana segueix i amb ella el risc per a la democràcia.
Els qui roben, atraquen, violen, assassinen, maltracten, malversen poden ser jutjats pel poble, però els representants del poble, no. Cal acabar d’una vegada per totes amb la impunitat que envolta polítics i d’altres herbes aromàtiques. Tot plegat suscita, enmig d’una brutal crisi econòmica i humana, força alarma social. Aquesta “gran tifa” la podríem fer extensiva a molts d’altres estats de la EU, particularment del sud del continent. Encara que a casa nostra com exigeix el guió no prendrem cap mena de mesura dràstica de supressió immediata de les donacions anònimes als partits polítics.
La situació actual de putrefacció generalitzada del sistema polític empastifa de mala manera qualsevol administració pública, si a tot això li afegim la corrupció econòmica dels grans oligarques, vinculada amb els afers polítics malgirbats en qüestions urbanístiques; l’econòmica financera vinculada amb la “res pública”; el neoliberalisme o capitalisme canallesc, a les antípodes de l’economia productiva; el blindatge del pensament neoconservador i l’ensorrament de la socialdemocràcia infectada pel virus del postmodernisme reaccionari i letal, la contenció i, alhora la por amb grans dosis de censura críptica envers tot el que sigui un nou moviment renovador, sacsejador i regeneradors de la vida política i social; l’existència dels paradisos fiscals sense regulació, fins i tot dintre de la mateixa UE, a tots nosaltres els ciutadans indefensos ens queda un paper ben galdós, el dels idiotes de la Trista Figura.
miquel mallafré, 6 de maig de 2016
Deixa un comentari