No acostumo a apostar mai. Estic convençut que el PP no guanyarà amb majoria absoluta, però dels vuit milions de vots no baixaran a les terceres Eleccions Generals. D’aquí a cavar la seva pròpia tomba com ja pronostiquen alguns -cosa molt desitjable- hi ha un abisme. L’Espanya que ha consolidat Rajoy, no és una Espanya liberal, és la dels fills dels antics franquistes educats pels seus pares per tornar a imposar-lo a una societat adormida, anestesiada i autista. Han copiat al peu de la lletra les tàctiques del nazisme, primer guanyen a les urnes amb enganys, mentides i promeses falses, un cop aconseguit el poder, executen fil per randa el macabre pla com en el seu dia ho van fer les SS. La veritat sigui dita, no sé què m’irrita més, si la gestió que fan de tot plegat aquests perversos cacics o la complaença del populatxo. Un panorama francament desolador. Els sants innocents de Delibes en ple apogeu. Si alguna cosa ha tingut sempre la dreta espanyola per triomfar ha estat la fidelitat i la militància, ambdues goludes, sense masses fissures. Des de 1996 ha estat així. Ha governat molts anys, només un parèntesi de set anys d’una suposada esquerra instal·lada en la inòpia. Durant la nostra exemplar Transició, la dreta provinent del franquisme va viure bastant dividida entre els que es volien seguir protegint amb noves formes i paraules amables, van ser liderats per Adolfo Suárez i, els que salvaguardaven l’oligarquia franquista amb crits i brams, liderada per Manuel Fraga. El caràcter tranquil i assossegat de la nostra noble oligarquia franquista, va guanyar la partida al professional dels brams Manuel Fraga, el qual va perdre moltes eleccions democràtiques, potser més que qualsevol altre antidemòcrata, però va acabar deixant una llavor, Aliança Popular va passar a ser el PP i José Maria Aznar, el personatge fidel al “caudillo” Fraga. I de cop, aquest individu va tornar a lligar a l’arnada tropa franquista. I la dreta rància del PP va tornar a guanyar, perquè la dreta unida té molta força.
Va reaparèixer el tardofranquisme -mai se’n va anar-, estava amagat sota les sigles del PP, partit al que van seguir votant els nostàlgics del Règim podrit i que no va voler ni va saber construir un partit de dreta europea. El trànsit de la dictadura a la democràcia va tancar-se en fals, de ben segur per la situació complicadíssima del moment en el que es va gestar. Soroll de sabres constant i una molt forta i important base social que recolzava molt el Règim anterior, els partits van optar per la via de la conciliació, i d’aquells “polvos vinieron estos lodos” com diem en català. No es van tenir els arrestos necessaris per fer el nostre Nuremberg particular.
La dreta espanyola (la d’aquí a Catalunya també) és reaccionària, retrograda i li agrada la sang, fent honor al seu ideari ens ha arrossegat fins a la trista situació actual i, encara no sabem fins on arribarà aquest despropòsit. El franquisme, és la referència despòtica més propera que tenim, en realitat penso que el seu comportament i el seu ideari ja venen manifestant-se des de molts segles abans, en especial durant el segle XIX, aquest -exceptuant petits períodes progressistes- va ser un segle de despotisme no il·lustrat i de corrupció vergonyosa al més alt nivell. Unamuno, Baroja, Machado, Azorín, entre d’altres ja van dir en el seu moment que el reaccionari espanyol ho és de veritat i el liberal és de nyigui-nyogui, de pacotilla. I precisament aquí és on està la gran tragèdia d’aquest país, en no tenir una dreta avançada i respectuosa amb la llibertat, la dreta d’aquí és autoritària i retrograda que no supera ni de lluny el franquisme. S’autodenominen “liberals” però s’oposen a qualsevol mena de canvi. Restringeixen drets civils com el de reunió, manifestació o vaga. Privatitzen les coses més inimaginables. Atempten contra els drets humans. Roben a cor que vols… Modestament, proposo la denominació de “nazional-liberales” per aquests individus, basant-me en que la distància que hi ha entre ells i els nazional-socialistes, és insignificant . Aquest nou neofranquisme ha estat elegit per votació popular, però el seu tuf democràtic s’esvaeix contra més ens allunyem de les urnes. Vull creure i pensar que hi ha una dreta menys Neandertal, la que està abandonant al PP a les enquestes. Però l’altre va guanyant de carrer i ens està guanyant fins i tot el carrer. No hem tornat a la Transició, hem anat directament al més negre del segle XIX, insisteixo.
miquel mallafré, 13 de setembre de 2016
Deixa un comentari