Se’ns va dir que la política també és pedagogia. I la pedagogia és diàleg, capacitat d’escoltar i d’entendre, capacitat de comunicar i de fer-se entendre. Cada vegada més lluny de la realitat. Fa temps que la política s’està convertint en una branca més de la indústria de l’entreteniment, en una representació teatral cada vegada amb més tics de telebasura, gairebé esperpèntica. Sembla que l’important és qui comunica més, qui sedueix més a les xarxes socials i, com en el show business, alguns polítics pugnen per veure qui és el més vedet, qui obté el reconeixement al millor actor protagonista, qui als millors efectes especials o qui s’emporta el guardó al millor actor secundari. I sense oblidar que entre els actors hi ha les seves rivalitats, enveges, inflamacions de vanitat, pors escèniques, ànsies de protagonisme, sobreactuacions…
Després, quan llegim les crítiques (l’opinió de la ciutadania) a la seva actuació, ens sorprèn la desafecció, el descrèdit de la política o els comentaris que se’ls dediquen de manera generalitzada: “colla de trepes, tot són iguals, vividors, incompetents…”. Afortunadament, no tots són iguals, perquè no tots roben, perquè no tots juguen a degradar la política, perquè molts saben que la política espectable no millora la vida de les persones, ni la fa més fàcil ni més feliç.
Se’ns va dir també que la política és l’art de la contingència, de l’oportunitat. La política demana esforç, energia, passió, creure en el que es fa, rapidesa de reflexos, intel·ligència, tenacitat, optimisme, capacitat de gestió, habilitat per relacionar-se amb els altres i també saber admetre els errors i saber fer un pas enrere.
Quan la política està condicionada per la simplicitat dels titulars, quan es diferencia entre «els meus» i «els teus», quan no és capaç de canalitzar els conflictes, quan els problemes se simplifiquen o es disfressen d’unidimensionals, quan no hi ha respecte ni confiança vers l’adversari, quan només es diu a la ciutadania el que vol sentir, quan fa més soroll que feina, llavors, la política simplement desapareix i passa a ser un espectacle, i dels dolents.
Al capdavall, qui governa ha de prendre decisions, és la seva obligació. Decisions reals, no només a les xarxes socials. Tenir una alta responsabilitat política no és només comunicar -he dit comunicar, no fer propaganda- i tenir la capacitat de decidir, també és assumir aquesta responsabilitat i saber responsabilitzar-se.
He conegut i conec la política des de la barrera i des de la plaça, i és amb aquesta doble condició que crec que no anem bé, que no s’està fent bé. La política a Terrassa fa aigües, hem passat del Cel promès fa un any al fangar actual, «d’oasi a selva”, com la descrivia fa uns dies l’editorial d’un mitjà de la ciutat.
Ja no és només crispació i soroll, a la política de la ciutat hi ha un problema de ritme, de vol gallinaci, de mirada curta, de retòriques populistes, de manca de dinàmiques que involucrin al conjunt de la ciutadania. Falten apostes de futur i aquestes s’han de construir amb temps, amb la complicitat de tothom, amb l’imprescindible xup-xup que exigeix qualsevol procés de transformació social.
La ciutat necessita recuperar la política. L’hem de netejar, segur, dotar-la de sentit i dignitat, però no podem prescindir-ne. És obvi que ens cal creure en les persones, només faltaria, però a la ciutadania no ens basta saber que hi ha persones que s’ocupen dels afers públics, hem de veure un equip solvent al pont de comandament i que algú es responsabilitza del que passa.
El moment que estem vivim és molt complicat. La pandèmia ha posat la vida quotidiana al centre de l’agenda política com mai abans ho havia estat. Hi ha moltes llars que han perdut ingressos, que tenen problemes per afrontar les hipoteques, els lloguers; hi ha un augment de les demandes socials, creix la pobresa, tenim un teixit productiu que necessita atenció i transformació. Dit d’una altra manera, tenim sobre de la taula l’obligació de prioritzar una agenda política que impulsi un pla de xoc de ciutat i reformes estructurals. Hi ha moltes famílies a la ciutat que necessiten un present i un futur digne, no ens poden equivocar de present si realment aspirem a guanyar el futur.
Aquesta situació es podrà superar amb l’esforç col·lectiu, com s’ha fet sempre, construint amplis acords polítics i socials, reforçant les aliances entre tots els sectors, comptant amb l’aportació valuosa del teixit social. Malauradament hi ha més diàleg entre entitats i organitzacions socials que no a l’esfera política municipal. Treballar per la Terrassa del demà, fer que la ciutat es mogui, no és una tasca només d’un partit o d’un govern, és una tasca de la ciutat i la seva ciutadania. Si un dels instruments ha de ser el Pacte de Ciutat, seria un error no aprofitar-ho. Invertim la dita, el que ens cal és “muchas nueces y poco ruido”.
Manel Pérez Díaz, Exregidor de l’Ajuntament de Terrassa per ICV-EUiA, inscrit a Catalunya en Comú
Deixa un comentari