[Manuel Pérez] Demà serà tard

Dels tres grans conflictes que existeixen en el nostre model de globalització, el conflicte social (provocat per les desigualtats econòmiques i la pobresa), el conflicte de gènere (provocat per les desigualtats entre homes i dones) i el conflicte ambiental (provocat per l’actual model de desenvolupament), és sobretot aquest tercer, l’ambiental, el que pot posar en fallida d’una forma més immediata el nostre patró de creixement insostenible.

Aquesta amenaça, però, no és nova. No és només una possibilitat, no és una simple dada o les evidències dels nombrosos treballs científics publicats, no és una opció ideològica. Els efectes del canvi climàtic els pot corroborar qualsevol excursionista que hagi comprovat com s’han anat reduint les glaceres dels Pirineus, per posar un exemple proper.

El canvi climàtic és la demostració d’un model que ha entregat les regnes del món al mercat, un model que es basa en l’especulació financera, que manté un sistema productiu basat en la hiperproducció de béns i serveis, que intenta suplir les desigualtats socials – com s’ha fet – incentivant l’endeutament de les famílies, empreses i Estats, que provoca injustícies i desigualtats, pobresa i precarietat, un model de creixement que continua construint una economia basada en la destrucció del nostre medi ambient alterant el funcionament dels cicles bàsics del planeta, posant en risc la viabilitat dels ecosistemes tal com els coneixem i externalizant els riscos cap a les generacions futures.

Fa dècades que els governs del món participen a cimeres, conferències o protocols sobre canvi climàtic i protecció del medi ambient (crec que la primera va ser a l’any 1972, després han vingut moltes, Rio de Janeiro, Kyoto, Copenhaguen, Paris, ara novament Nova York…) Oportunitats perdudes, tot s’acaba en declaracions, pocs compromisos concrets i molta retòrica estèril.

Suarem!, escrivia en Ramon Folch en el seu llibre “Suarem! El clima que ens espera”. Suarem, sí. Suarem, per l’esforç per a fer a entendre a tothom que va de debò, per l’esforç per a adequar les nostres estratègies territorials a les noves condicions ambientals, per contenir i revertir aquesta tendència.

Una part de la ciutadania ja fa temps que protagonitza aquest canvi, construint una economia social i cooperativa, sortint de la lògica capitalista, establint pautes de consum sostenible, apostant per un model energètic basat en les energies renovables…. Però, per poder canviar les coses encara ens falta una ciutadania global. Hem de saber traslladar el compromís individual a una exigència ciutadana, col·lectiva i política que obligui als govern del món, d’una vegada per totes, a treballar de manera decidida contra el canvi climàtic. Aquest dies veien les esperançadores mobilitzacions ciutadanes a favor del clima , recordem que som moltes les que estem construint alternatives de forma col·lectiva. Hem de passar del compromís a l’acció. Cal donar una resposta ferma que impliqui polítiques energètiques, ambientals i de sostenibilitat decidides des de totes les institucions.

Podem reflexionar sobre la Terrassa d’avui, la societat actual sense pensar en el canvi climàtic?, sense reconèixer l’estat d’emergència climàtica en el que ens trobem?. Crec que no. No tenir en compte la gravetat de la situació , negar o no admetre les evidències científiques seria una irresponsabilitat individual i col·lectiva. No assumir compromisos polítics reals i vinculants, molt més ambiciosos que els actuals, per salvar el nostre futur seria negar-nos el dret a la vida.

Fa uns dies el nostre Alcalde signava el Pacte d’Alcaldes i Alcaldesses pel Clima i el propi Consell Comarcal declarava l’emergència climàtica a la comarca. L’Ajuntament de Terrassa té també capacitat de contribuir en positiu a la lluita contra aquesta situació. La ciutadania ha d’entendre la urgència i irreversibilitat d’aquesta lluita i l’Ajuntament pot exercir un paper clau en la formació, educació, en la conscienciació i canvi d’hàbits de la ciutadania. Però, també com a institució exemplificadora , apostant per la sostenibilitat, la millora de la qualitat de l’aire i l’energia veda, introduint la perspectiva de l’emergència climàtica en totes les seves actuacions, incorporant clàusules mediambientals a tota la contractació pública que en sigui susceptible, fomentant l’estalvi i l’eficiència energètica, apostant per una energia 100% renovable, arribant a l’autoconsum elèctric, establint indicadors i objectiu verificables i quantificables i dotant-se de mecanisme de pressa de decisions ciutadana de caràcter vinculant en els espais de participació ja existents (Taula de Mobilitat, Taula de residus… )

En mig de la tempesta i de la mirada curta en que els governs estan instal·lats en els darrers anys, l’ecologisme social i polític i d’altres moviments estant fent l’esforç d’establir un fil conductor, la sostenibilitat com a expressió política, com idea nova i renovada amb capacitat per generar il·lusió col·lectiva, que és el que avui necessitem. El moviment “Fridays for future”, amb el suport de 300 entitats i col·lectius, han convocat una setmana de mobilitzacions a partir del 20 de setembre amb motiu de la Cimera de l’Acció Climàtica de l’ONU, aquesta setmana finalitzarà, el 27 de setembre, amb la Vaga Mundial pel Clima, una jornada de mobilització que es planteja com a vaga estudiantil, vaga de consum, i mobilitzacions en suport de la lluita climàtica, participem i fem sentir la nostra veu, demà serà tard!!

Manel Pérez Díaz, Membre d’Iniciativa Verda Unitat d’Esquerres (IVE). Inscrit a Catalunya en Comú