[Maria C.] Les veles altes, el cel obert. Per una Mediterrània que ens agermani

Diu Marinos Pourgouris que la mar Mediterrània està envoltada per 21 països de tres continents diferents, és el bressol de tres de les religions majoritàries del món i els seus habitants parlen múltiples llengües i dialectes. I afegeix que, amb tot, la conceptualització de la Mediterrània com una entitat singular persisteix a la literatura i, especialment, a la imaginació popular.

Un exemple d’aquesta visió en seria el del premi Nobel Albert Camus, nascut a Algèria, que escrivia al 1937 que la Mediterrània seria «l’única esperança pel present i el futur» de la nostra convulsa regió. Camus, com tants de nosaltres que habitem «aquesta riba» de la Mediterrània, creia cegament en una unitat popular basada en aquestes aigües que ens banyen a totes: d’Eivissa a Gaza, d’Alger a Lesbos.

La realitat, malauradament, l’ha desmentit.

Un altre escriptor, el turc Orhan Pamuk ja apuntava, per contra, que no existeix «el poble mediterrani» però que fora bo que existís per proveir d’ «una porta al lloc del qual formen part aquelles persones que no poden entrar lliurement a França o Espanya sense un passaport». I es que l’esquerda que separa les dues ribes d’aquest mare nostrum es fa cada cop més innavegable.

Escric això avui sabent que mentre ho faig la gent mor ofegada en les mateixes aigües de color blau porpra amb les que somio nit i dia. I és que vaig nàixer i he viscut la meitat de la meva vida a una illa mediterrània. Vinc de família marinera i a més a més sóc, per naixement i vocació, d’un país abocat a la mar. Els qui em coneixen em saben víctima d’una mena de nacionalisme mediterrani, per posar-ho en paraules del poeta grec Odysseus Elytis, i a aquest comunisme del mar torno sempre que viatjo arreu i comparo. Qualsevol país allunyat de la Mediterrània em sembla, per bonic que sigui, mancat d’allò que jo anomeno la joia de viure: l’olor a sal que ho impregna tot, la remor suau de les onades al sol post, el poc a poc inherent a tota activitat illenca.

La meva illa va ser conquerida per les tropes catalanes, que em van donar la llengua en què us escric avui. Abans hi havia els musulmans, que ens van deixar, entre d’altres, topònims i sistemes de regadiu. Molt abans hi havia els cartaginesos, avui tunisians, i els fenicis, avui israelians, siris, libanesos i palestins. Tots ells ens han fet qui som avui i formen part del llanto eterno que hem vessat al mar, col·lectivament, tots els pobles a qui canta el Serrat en aquest himne no oficial que és la cançó «Mediterráneo».

Com, si només ens separa aquesta bassa d’aigua, els hem girat l’esquena?

Síria i Palestina són ara indrets llunyans on sembla que la gent neix amb la mort enganxada a l’esquena. Vides miserables i morts televisades són indestriables a algunes ribes d’aquesta mar que és la seva, la nostra. Nosaltres, poble mariner, tenim un privilegi que els de l’altra cantó no tenen perquè no podran mai enyorar la mar salada, ni endinsar-s’hi amb joia, ni admirar els seus reflexos amb la cega innocència amb què ho fem nosaltres. Ells només s’hi podran ofegar anònimament i com diu la cançó: «sin duelo, entre la playa y el cielo».

El que dol d’aquesta mar tan petita que insistim en anomenar mare nostrum és que, en realitat, és molt poc nostra. Ens l’han arrabassat per ancorar-hi un mur invisible aixecat amb mentides. Els de l’altra riba que venen a furtar-nos -diuen alguns- el que tant ens ha costat aconseguir, els de l’altra riba que no són tan sofisticats com nosaltres, que pateixen però no tant com nosaltres -afegeixen uns altres- , perquè estan ensalvatgits.

Els de l’altre riba que, ai, no són com nosaltres! Però, qui som nosaltres? La possibilitat d’un veritable «poble mediterrani» serà poc més que una fantasia romàntica mentre el mar segueixi engolint-se la vida de tantes i tantes persones que es veuen forçades a travessar-lo.

Diem-ho ben clar, doncs: volem acollir, no volem més persones mortes a la mar Mediterrània.

Casa de pescadors a Sa Caleta (Eivissa). Foto de Maria C.