És difícil guanyar una certa distància per poder valorar fredament la situació actual, però ho intentaré. La primera esquerda contra aquest Règim agònic va produir-se quan va sorgir el 15-M, la segona, l’entrada de Podemos i la definitiva, la “qüestió catalana” i l’aplicació del 155 per part del bipartidisme PP-PSOE, reforçat per Cs. Ara amb l’aparició d’un nou malson en forma de partit nazi, és l’oliva que faltava al Dry Martini.
Com deia Gramsci: “El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Tota aquesta decidida voluntat de defensa de les llibertats i drets de molta gent que uneix a independentistes i no independentistes, no pararà així com així. La dreta nacionalcatòlica espanyolista ha donat un cop d’Estat que en aquests moments afecta de manera directa a Catalunya, però aquest només serà el primer pas de les últimes agonies del Règim del 78 que, de retruc acabarà colpejant a la resta de pobles de la península.
Un partit residual a Catalunya (PP), corrupte fins al moll de l’os, no pot fer-se amb el Govern, la policia, els mitjans de comunicació i de tot el poder, sense passar per les urnes. No es pot tolerar, ni els independentistes ni els que no ho són, tothom estarà unit en defensa de Catalunya i quan arribin les eleccions, ja es passarà comptes amb qui s’hagi de passar. Però mentre aquestes no arriben, Catalunya està sota aquest cop dels tres partits “unidos por España” amb l’ajut inestimable del PSOE.
No podran aplicar res del que dissenyen. El mastegot que rebrà el Règim del 78 a Catalunya serà dels que marcaran època. Un fet com aquest és difícil de tolerar. L’estil polític que utilitzen és barroer, tronat, xona, parlen per la gent amb serioses patologies d’ignorància, disfressen tot el que fan, no diuen mai el que pensen, ja que és la manera de reduir els drets de tota la ciutadania, ho han fet des del primer dia que van enganxar el poder. Tot ho basen en les amenaces i les mentides, l’ús de la violència i la imposició del pensament únic, aquest és el seu ideari.
L’Estat de les Autonomies ha estat l’objectiu del neofranquisme i els seus aliats. En resum els piròmans que van portar l’Estatut al Constitucional s’autoerigeixen com els tirans que regiran Catalunya, on els partits que ells representen, el que se’n diu pintar, no pinten gaire. Això sí, em veig a venir una vegada més que els somnis dels polítics seran un malson per a tots nosaltres.
La pregunta que es fa tothom (jo segur) és: Què passarà? La campanya electoral com a tal, és del tot inútil. Per què? Doncs perquè cap de les parts vol parlar amb l’altre o amb ningú, ara l’únic que importa, l’únic que interessa és anar a votar. La màxima del príncep de Salina, aquella de canviar-ho tot perquè tot continuï igual, sembla que és la que imperarà.
Els no independentistes, amb la nova falange nazi, recolliran els desastres dels grans partits. L’avantatge, és que voldran estar a tot arreu i no estaran enlloc. A Catalunya, els partits feixistes no poden guanyar massa batalles (ells ja li posen “empenyo”), com a bons espanyolistes rancis els importa una merda, aquí no tenen ni el seu electorat ni els seus vots.
D’una manera diferent tenim els que papallonegen al voltant de Podemos, aquests pagaran el preu de la seva ambigüitat i indefinició. Tot aquest mercat persa on ens portarà? Doncs molt senzill, on som ara, on sempre hem estat, en aquella mena de viatge al·lucinant on s’haurà de parlar i negociar.
Això és el que succeeix quan els polítics no resolen els problemes, o no fan els deures quan els han de fer, és llavors quan ens retornen els problemes a nosaltres els ciutadans per veure si així els podem resoldre.
Conclusió? El mal és irreparable i es perd una quantitat de temps indecent. Per què la ciutadania somnia, en canvi els polítics ronquen? Què pot sortir malament?
miquel mallafré, 1 d’abril de 2109
Deixa un comentari