[Miquel Mallafré] Arriba el llop

No Comment

A Grècia, el líder del partit neonazi, Ilias Kasidiaris, va protagonitzar nombrosos reportatges a revistes del cor. Marine Le Pen, per la seva banda es va menjar viva a Ana Pastor en l’entrevista que li va fer per El Objetivo. A Itàlia, Matteo Salvini va aparèixer mig despullat i somrient a la portada de la revista Oggi. Jordi Évole li fa un publireportatge a Vox.

Són excessives les vegades en què el periodisme ens demostra que no coneix la ultradreta, fins i tot m’atreveixo a dir que la troba divertida, irreverent, ridícula, simple, i acaba picant l’ham. Aquesta fauna no són uns aficionats ignorants, saben molt bé el que fan, com ho fan i quan ho han de fer. La ultradreta té vida pròpia i la major part de les vegades no retorna mai els favors.

La negligència en l’anàlisi és el terrible (letal) error de l’esquerra, atacar el nacionalisme espanyol per ser espanyol i no per ser nacionalista, aquesta és la confusió. Equivocació que ens ha deixat a una esquerra malalta que confon amb amics els mateixos que l’estan matant, aquí el mostrari és ampli, des dels nacionalismes perifèrics, o el no saber on estan els seus límits.

A les últimes eleccions andaluses, costa reconèixer-ho però molts votants d’esquerres van donar el seu vot a Cs i a Vox, i la pregunta: Per què no van anar a votar més de 700.000 mil persones? Igual que a les eleccions catalanes, molta gent del PSC va votar a Cs. La brama catalana independentista de què l’esquerra està morta o és irrellevant davant el nacionalisme, va calant. Estem en la dicotomia d’un problema de gènere i un de classe. Crec que el debat hauria d’anar en aquesta direcció.

L’esquerra hauria de ser capaç d’articular un discurs que arribi a traspassar la frontera de la identitat nacional, i que d’una manera o altra, transmeti un sentiment que no sigui ni xenòfob ni discriminatori, sinó tot el contrari, inclusiu i tolerant. Un dels motius principals pel que molta gent que abans votaven al PP i es conformava amb el seu discurs conservador però no ultradretà és -al meu entendre-, la nul·litat d’un enemic en el sentit més pragmàtic tal com ho va dir en el seu dia Adam Smith.

Ara, l’enemic (a més de ser el clàssic) és difús i inestable, parlo de l’immigrant, aquest pot aglutinar a delinqüents comuns que venen només a robar i “viure de les ajudes”. L’altre és l’independentisme català com a cavall de Troia, al que anomenen des del discurs oficial com a “colpista o feixista”. Aquests dos factors ben sacsejats dins d’un relat d’adoctrinament i odi a tot el que és espanyol i d’altres, ha generat una mena de monstre similar a ofendre al ciutadà espanyol “de bé”, a uns espanyols orgullosos de ser espanyols i que davant el poc que els queda només poden presumir de la seva “espanyolitat”. En el fons és una lluita de dos idearis, el del país en perill i amenaçat i el dels problemes polítics que no representen cap amenaça, dues coses molt difícils a conciliar.

Han repetit tant el terme “feixista” que ja ha perdut el seu significat. Per tant, per què un votant de Cs o PP no es pot passar a Vox, si ja venen dient-li “feixista” des de sempre? L’esquerra espanyola ha fet un ús pèssim dels conceptes. Pèssim, insisteixo. Termes com “conservador” (PP) o “neoliberal” (Cs) els ha descartat, com si no tinguessin força i contingut, per repetir fins a la nàusea “feixista”. I al final el llop ha arribat. Ara qui cony es creu el pastor?

miquel mallafré, 11 de desembre de 2018

Related Articles

Deixa un comentari