[Miquel Mallafré] El pessebre

No Comment

Cada any quan arriben aquestes dades tan assenyalades, se’m planteja el dilema de si haig de fer el pessebre o no. Després d’uns dies de molt rumiar, no vull fer un lleig a la tradició i muntaré el meu pessebre. Quan la gent arribi a casa patirà una sobtada enveja davant una obra feta amb tant d’amor i tant sentiment.

Començaré pel portal, allà hi posaré de Verge Maria a Esperanza Aguirre, per molts motius, entre d’altres per la seva noblesa, per la seva decència, pel seu conservadorisme, pel seu inclassificable afany per provocar conflictes per la via de la violència verbal, la seva extrema mà dreta estesa sempre a la romana manera i per la seva incòmoda bellesa. Que la senyora Esperanza Aguirre sigui molt espanyola tota ella no suposa cap mena de problema, ella és probablement la dona més protectora de quantes mares hagi parit el món cristià, i serà una mare perfecta per la seva capacitat de sobreviure a un bombardeig, a més atresora totes les faltes, és corrupte, autoritària, té una ambició desmesurada, és populista i maquiavèl·lica fins l’obscenitat. Ja se sap en tot pessebre sempre hi ha un personatge una mica peculiar, normalment acostuma a ser la castanyera, la dona que renta la roba al riu, un dels reis, però aquest cop me’l canvio per la Verge, au, a fer punyetes i que sigui el que Déu vulgui.

Pel que fa al pare cornut que no ha engendrat, conegut com a Sant Josep, tinc uns quants candidats. Encara que quedi poc temps per Nadal i amb el permís de la que ha de ser la seva dona de fatigues i, volent ser el més políticament correcte, em decanto per don Íñigo Méndez de Vigo; tenia en cartera a Cristóbal Montoro, però el nen no es mereix un càstig tan sever, en canvi don Íñigo encaixa bastant bé, el més important és que tingui facilitat de paraula, encant i que sàpiga ballar amb la música de Leonard Cohen. De nanes i cançonetes no li faltaran a l’ infant mentre visqui, el que és “cuento” li sobra a don Íñigo. A més l’efecte pluja amb ell el tenim garantit, la seva condició de xarlatà bavós li permetrà ser un bon pare putatiu.

Els reis no els penso tocar, no fos cas que s’emprenyin els de debò, la que tenen amb el gendre i la seva pròtesi, l’avi mata bèsties i amb la independència de Catalunya ja van sobrats, per no fer esment del cabreig que poden agafar els republicans i ens fotin ben fotuts a tots. Al voltant de la zona del portal, apareixerà a manera de carronyaire don José Maria Aznar amb les seves memòries sota el braç, com si d’un àngel caigut es tractés però en desgràcia, mancat tot ell de màgia, però orgullós d’haver estat el President d’un dels Governs més corruptes, més mentiders, més desconcertants, més dèspotes i més llepaculs de la nostra història recent.

Tampoc m’agradaria deixar passar l’ocasió de posar en el meu pessebre pastorelles com Fátima Báñez, Dolores de Cospedal, Ana Botella, Soraya Sáenz de Santamaria, Alícia Sánchez Camacho i Dolors Montserrat. Les quatre primeres voltades de gitanos romanesos cantant nadales amb uns globus a les mans, l’Alícia pujada a una pastera, menjant pipes -boca no li falta-, acompanyada d’immigrants subsaharians i, l’última fent parella amb uns pastorets a l’ús com Millet, Montull, Granados o Correa, elles retallant i espanyolitzant, els altres robant a mans plenes, això sí, per que es vegin els posaré al mig del riu que tot pessebre ha de tenir, esperant que no sàpiguen caminar per sobre les aigües. Per fer de pastors, els recents arribats que no pateixin, disposin o no de papers no els rebré amb cap concertina ni amb cap membre dels cossos de seguretat de l’Estat que els importunin. En un racó, això sí, hi posaré a tota la porcada alimentada per l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, així no trobarà cap mena de diferència entre aquest lloc i el seu estimat Valle de los Caidos.

El bou i la mula, animals que ofereixen la seva escalfor al recent nascut, estaran representats per don Esteban González Pons i sa il·lustríssima monsenyor Antonio María Rouco Varela, els quals podran canviar-se els papers indistintament, un perquè a la que pot es posa a repartir nostàlgia franquista per convèncer a la ciutadania que España tornarà a anar bé, que tots els mals estan en la Catalunya dels collons i que España és “una, grande y libre” (això si aconseguim entendre’l quan s’expressa). L’altre pels seus desitjos de bonaventura amb la memòria històrica, l’educació laica, l’homosexualitat, la defensa a ultrança de la caspa, les sotanes foradades i tots els pederastes que formen la Conferència Episcopal espanyola, institució que tan dignament va presidir durant tant de temps.

No podia oblidar-me del personatge principal de tot pessebre: el nen Jesús, aquest podria ben bé ser Froilán de Todos los Santos, el qual molt probablement i al pas que va no arribarà als 33, sempre el podrem substituir per qualsevol dels múltiples fills que tenen els borbons, el catàleg és infinit. Queda per posar les llumetes i aquella estrella que ja no il·lumina a ningú. Naturalment el pessebre no estaria complet sense un bon caganer, però aquest me’l reservo per a mi per raons obvies.

miquel mallafré, 13 de desembre de 2016

Related Articles

Deixa un comentari