[Miquel Mallafré] Els feixistes s’envolten de feixistes

No Comment

Que el feixisme ha passat la barrera de la banalització per normalitzar-se és una evidència. El feixisme es construeix amb gent com Susanna Griso, Carlos Herrera, Ana Rosa Quintana, Pablo Motos o García Ferreras, egòlatres que dirigeixen i obsequien els seus moments de glòria a un públic fàcil, infantil de ment i procliu a empassar-s’ho tot. Nombrosos periodistes, no tan sols els esmentats (d’aquí i d’allà), estan normalitzant el feixisme i ajudant a disparar les expectatives feixistes.

Molta gent creu que els “informen i entretenen”, res més lluny, l’aparent entreteniment provoca que milions de persones vegin a un individu que s’autoproclama líder d’un partit profeixista com un home bo, proper, equiparable a aquells que pensen que la xenofòbia, el racisme o el masclisme són elements a desterrar de la nostra societat. Aquí està la paradoxa de la democràcia. Se li ha de donar corda a qui intenta carregar-se-la? Periodistes com aquests (molts, ni això) són peons infames, però els peons són importants en una partida. El ranxo que donen acostuma a provocar arcades, però la gent se’l menja. És allò de: “Aquí es menja molt malament”, i l’altre li respon: “Sí, però en posen tan poc”. Doncs això.

El problema és que gent com aquesta s’han multiplicat com les rates dins el periodisme patriòtic. Acostumen a anar de superautònoms dient que ells no es casen amb ningú, que ells/es són els defensors a ultrança de la llibertat d’expressió i que, en el seu nom, entrevisten o parlen amb tot el món, tot amb una retòrica d’homilia parroquial, una verborrea equànime impostada i tota ella plena de caspa, que només els totxos se la mengen. De tant no casar-se amb ningú, acaben emparentant-se amb gent amb una claredat d’idees similar a una ampolla de Ballantine’s. Prefereixo a tots aquells que em retorcen les tripes, que van de cara i es declaren a favor del feixisme sense embuts que no pas els que ho oculten.

La societat (en general) d’aquest país està sent víctima d’una enginyeria social d’efectes devastadors, al marge de negatius (allà i aquí). Res de nou en un país perdedor com aquest, el país de les pors. Fixeu-vos si no. Pablo Casado, no obre la boca, ara l’han lligat curt, així es pot fer passar per moderat i centrista, la millor disfressa d’un ultraconservador reaccionari. Alberto Rivera, en el límit té la penitència. Pedro Sánchez, president en funcions de la nació i a la vegada candidat a la presidència, malgrat la seva doble responsabilitat, no dóna una explicació coherent, no és capaç de persuadir de manera convincent al país del perquè s’ha d’anar per quarta vegada a unes Generals, sent ell l’únic amb la facultat d’evitar un bloqueig polític i de negociar el govern sense haver de queixar-se de què “podria perdre el son”. Repeteix la paraula “bloqueig” més que Rajoy “no sé”, sense arribar mai a un argument simple i superficial com aquest. La seva gran fita governamental, la seva gran aportació a la nació espanyola, serà el trasllat d’una mòmia d’un lloc a un altre, no la seva desaparició.

Un altre cavall de batalla del feixisme és el bombardeig dels mitjans de comunicació sobre els “terribles” efectes desestabilitzadors en l’economia, quan un govern que representa a l’esquerra real accedeix al poder. A més, el súmmum d’aquesta idea l’encapçala el poder governant. La permeabilitat i homogeneïtzació del feixisme com a element (permès i permissible) en el joc polític de la nació, en programes de TV que banalitzen aspectes tan essencials d’una societat, com hauria de ser la no tolerància als agents antidemocràtics.

La tebiesa i no prendre partit és el pitjor que li pot succeir a una societat on abunden personatges d’aquesta mena o espècie. Quan el feixisme arribi encara a més amunt, més d’un es preguntarà: com ha sigut això? Llavors ja no hi haurà res a fotre.

L’ou de la serp ha fet eclosió i la serp ha començat a mossegar. És més que evident que molts periodistes seran culpables encara que ni tan sols seran conscients. Escolto que Catalunya està commocionada. Commoció seria imputar a tota la Fiscalia per prevaricació. Aquí, l’únic trasbals o commoció és el dels innocents condemnats i les seves famílies.

Ningú hauria d’oferir un micròfon a qui no respecta ni la llibertat ni la democràcia. No oblidem que els mitjans només et deixen veure el que ells volen que vegis. Contra el feixisme, no hi ha altre postura que la tolerància zero, després de la trista, llarga i sagnant Història d’Espanya del segle XX. Ja sabeu, l’única cosa que necessita el mal per triomfar és no fer res.

miquel mallafré, 18 d’octubre de 2019

Related Articles

Deixa un comentari