Quan ja tot és igual, quan t’enganxen en totes les que dius, quan res s’ajusta a la realitat, és quan ja que no cal ni dissimular. El PP està tancant la quadratura del cercle. El següent pas és el canvi dels fiscals que no li són fidels, la resta ja estan sota la seva salvaguarda. Després d’haver arreglat el CGPJ (Consell General del Poder Judicial), el Suprem i el Constitucional, li quedava acabar de polir aquesta cosa dels fiscals. Tenen tres anys per fer els deures amb el recolzament del PSOE i Ciudadanos, és tot el que resta per culminar aquesta dictadura envernissada de democràcia.
Quan condemnen a un cantant a quatre anys de presó per fer una cançó sobre la monarquia. Quan un fiscal diu que rep pressions per que deixi de molestar als corruptes. Quan una infanta no sabia el que presidia ni el què firmava. Quan un tribunal permet a Urdangarin deixar-lo al carrer sense fiança al·legant “arrelament” (suposo que a Suïssa) i “bona conducta” (robar, és una altre cosa). Quan a Rato i Blesa els acaben de condemnar a 4 i 6 anys, i ningú sap si entren a la presó. Quan es munten judicis farsa per posar urnes. Quan un ministre de Justícia (Rafael Catalá) diu obertament que “prevaricar” no és corrupció. Quan els corruptes són els que “netejaran el país de corrupció”. Senyores i senyors tenim un gran problema, és més, explica de manera inequívoca la conjuntura en la que viu submergit tot el país.
L’ombra del franquisme transmutat en monarquia és molt allargada, el resultat d’aquesta democràcia tutelada són els morts a les cunetes, uns sindicats desprestigiats, empresaris rapinyaires, uns reis anacrònics, policies de claveguera, juristes amamantats pel Tribunal d’Ordre Públic, uns polítics mediocres fins la nàusea i, el més lamentable, uns mitjans de comunicació agenollats i servils esperant el manà de la publicitat o l’ajut institucional per seguir engreixant la maquinària de les mitges veritats, quan no, de les mentides directes. Un experimenta una certa enveja quan veu els carrers d’altres països amb un missatge clar: “Ens esteu sodomitzant, però ens adonem”. Aquí, ni això. No hi ha cap mena de dubte que si els mitjans informessin ajustant-se a la realitat i de forma independent, a molta gent li cauria la bena dels ulls. Un país com a tal, no pot funcionar mai així, és del tot impossible que aquesta situació no rebenti per algun lloc, la naturalesa humana, malgrat totes les seves perversions, tendeix a l’equilibri i a l’harmonia. Els privilegis, la injustícia, la repressió i la corrupció són tot el mateix, és un sistema que fot aigües per tot arreu. Viure en l’anormalitat més absoluta és del tot antinatural, la ciutadania té un innat sentit de l’honor i la dignitat, si no volem caure directament en la depressió hem de recordar que els pitjors són sempre els que arriben al poder. D’on ha sortit tota aquesta merda infame que ens governa?
Per favor, no diguem més que som un país de truans o murris. Naturalment que existeix gent així, però no equiparem aquesta condició a la d’aquells que estem farts de veure diàriament a gent que saqueja, que han saquejat i que seguiran saquejant el país. La gent que saqueja no són uns truans, són lladres, estafadors, prepotents, mentiders i uns prevaricadors. Per la seva posició socioeconòmica podríem inclús catalogar-los com a traïdors per aconseguir dilapidar tots els recursos públics, els de la resta de ciutadania i els de totes les institucions del país.
Viure-ho dia a dia es fa molt dur, però haver d’assumir tota la putrefacció dels que ens governen resulta quasi bé insuportable. Des de la monarquia exemplar heretada del franquisme, passant per les inamovibles estructures de l’Estat passades pel sedàs de l’altre exemplar Transició democràtica, per anar a espetegar a uns Governs corruptes amb tots els seus satèl·lits. No deixem de banda les elits financeres i econòmiques, amb la corrua de banquers impresentables, els indignes presidents de la CEOE, de tota la jerarquia catòlica amb el seu inacabable patrimoni, els seus privilegis feudals i els seus Torquemades de saldo.
Al cap i a la fi, tots els esmentats estan connectats en un dens i pútrid garbuix d’interessos, prebendes i corrupcions a dojo, que tot plegat vist en el seu conjunt provoca un insondable fàstic i una incontenible indignació. Amb tot, s’ha de mantenir aquesta indignació que ens impedeix de caure en la resignació i el conformisme que ens porta de cap a la submissió.
És trencarà l’ou de la serp? Vull ser moderadament optimista, vull creure que anem a poc a poc perquè anem lluny.
miquel mallafré, 24 de febrer de 2017
Deixa un comentari