[Miquel Mallafré] La salut mental com a show televisiu

1 Comment

La mort de Verónica Forqué, el seu suïcidi (és imprescindible parlar d’un problema que ens afecta cada dia amb la complicitat del silenci i la incomoditat) ens sacseja. La seva mort lligada a aquest enorme monstre de què s’acabava de desfer que era el seu pas per “MasterChef Celebrity”, fa que hagin sortit els “entesos” i hagin trobat la “responsabilitat” del que ha passat en l’estat de salut mental de l’actriu, del qual s’han aprofitat de forma lucrativa els productors del programa.

Que la malaurada Verónica Forqué digués de manera pública i notòria: “La verdad es que estoy regular. Necesito descansar. Yo no soy de tirar la toalla, pero esta vez hay que ser humilde y decir: no puedo más, no puedo más…”. Ens situa al davant de la tragèdia. És per això que m’agradaria dedicar-li unes amables paraules al programa televisiu en qüestió. Anem al gra.

No penso dir res que no s’hagi dit abans, MasterChef és potser dels programes més tòxics que hi ha a la televisió, això sí amb ínfules de “bon rotllo”. Tres empresaris sense massa escrúpols i amb una crueltat sota guió, tracten de manera humiliant a uns participants, sota l’esperança d’uns amables copets finals a l’esquena. Un tracte vexatori que encrosta la mala conducta dels superiors, com si la crítica infame, la humiliació, la cridòria, la pressió, menystenir a la persona i l’escarni, fossin la forma correcta de formar, d’educar, ensenyar o fer-te créixer de manera professional. A dia d’avui, no entenc com pot seguir existint un programa tan miserable i, encara menys en una televisió pública. Un veritable fàstic pagat amb els nostres impostos.

Després del seu boom inicial (només he vist fragments del mateix), MasterChef, només es veu superat en immundícia per MasterChef Junior, on fan patir fins a uns nivells d’estrès considerable, cauen en actituds més que dubtoses, adults que t’insulten…, només que aquest cop els concursants, són infants. La meva repulsa del triumvirat (els tres membres del jurat) és més que notòria. El món està ple de mediocres que han dominat l’art d’arrossegar-se per saber arribar a tot arreu, ells són l’exemple.

Comencem per la presentadora. Eva González, una dentadura infinita que garla el que li escriuen amb una certa dificultat. Sola, es perd, no va més enllà de la frase simple. El Jurat (la santíssima trinitat): Pepe Rodríguez, propietari d’un restaurant o més, té com a lema: “la cuina com a forma de vida”. Deixem-nos d’eufemismes, un tarambana que un bon dia va aparèixer en una cuina després d’una nit de festa i s’hi va quedar. Anuncia una coneguda marca de pastes.

Samantha Vallejo-Nágera, “creativitat i bon gust”. En realitat no sap ni bullir aigua. Tot un misteri com un personatge així pul·lula per un programa de cuina. El seu pedigrí la precedeix. Neta de l’infaust catedràtic numerari en Psiquiatria per la Universitat de Valladolid, don Antonio Valejo-Nájera, conegut també com “el Mengele espanyol” per les seves teories aberrants i la seva participació en les depuracions del franquisme. Ella, més enllà d’anunciar Fairy per dir-nos que serveix rentar-se el seu cabell i, més coses de les que ens pensem, grinyola.

I el tercer, Jordi Cruz, “excel·lència i innovació”. Amb tota seguretat deu ser veritat. Propietari de restaurants, uns amb estrella, altres, no. Conegut també pel tracte exquisit que acostuma a donar a tots els seus becaris els quals estan encantats de treballar per a ell sense cobrar. Des que va dir: “Yo, que nunca habría votado al PP, pero ahora votaría a Ayuso, no puede ser, qué está pasando”… l’opinió que tinc d’ell ha millorat encara més. Tots tres són “molt grans”.

No vull entrar en si aquest programa ha tingut alguna mena de relació amb la mort de Verónica Forqué, el que queda clar és que no deixa de ser una escombraria infecte i irrespectuosa vestida de disseny. Un reality show copiat dels que fan als EEUU. Competitivitat salvatge, manca de respecte, humiliació a cabassos i fotre pressió de forma ridícula sense cap mena de motiu, total, per acabar no aprenent ni una merda de cuina. Verónica Forqué, de ben segur, que ja no estava massa fina, però aquesta pressió, estrès i l’ajuda desinteressada del triumvirat han acabat de fer el menú. Molt em temo que tot aquesta allau de merda hagi influït en certa manera en la seva mort.

Un cop obert el preàmbul…

Si ens fixem en la TV, l’audiència, acostuma a titllar molts programes d’obscens, però, si tenim en compte el seu èxit, podem arribar a dir que és el que vol la gent. La televisió ens dona moltes coses, excepte temps per pensar. Mentre s’editen i s’emeten programes com MasterChef (en totes les seves variants) i d’altres deposicions similars, la mateixa televisió destina moltes hores a reunir audiències milionàries per condemnar les obscenitats i despropòsits que estan veient, això sí, sense retirar la vista de l’oceà de porqueria que estan veient.

La degradació real té el petit avantatge que tot el que es veu i es consum s’esgota al final de cada programa. Es mira a l’instant i s’oblida al moment. La televisió a hores d’ara està inundada de programes on els seus conductors acostumen a ser personatges que utilitzen un llenguatge tronat, barroer, pla, els programes els anuncien com si fossin l’últim crit en comunicació quan en realitat el seu contingut fa plorar.

No és un fet casual que una notícia relacionada amb qualsevol desgràcia ocupi un lloc privilegiat en la informació quotidiana. No falla, a partir del moment que se sap que ha estat un suïcidi, la vulgaritat torna a fer acte de presència, és un mal congènit que ens demostra un cop més la fètida, macabra, morbosa i corrompuda societat en la qual vivim. Fa fàstic? Diria sí.

Uns plors, uns silencis marcats, unes declaracions colpidores i una muntanya de diners fan que sorgeixi la màgia que enganxa a tothom. La subtilesa l’hem de deixar de banda, s’ha de ser ordinari, definitiu, pragmàtic en l’actuació, això enganxa i molt en la cultura d’un país vulgar.

De tota aquesta vulgaritat també forma part a hores d’ara la forma de parlar o expressar-se, la distracció obstinada del llenguatge, i sobretot arribar a fer frases catastròfiques que enganxin. Si amb això no en tenim prou sempre queda el recurs de l’insult per fer-ho tot encara més autèntic, més sincer.

Cada dia ens fan empassar la vida de gent vulgar, de famosos recautxutats amb una vida que només interessa a gent vulgar. La televisió ens ensenya un model de comunicador que no hauríem d’imitar mai, però com que resulta que té la simpatia del públic, dels aplaudiments controlats, ens hem anat convencent que els xarlatans són un exemple a seguir.

El xarlatà és aquell que acostuma a parlar més fort que els altres, gairebé sempre s’obre pas en els debats mitjançant els insults i les provocacions, provoca el riure fàcil i així es guanya la simpatia del públic vulgar. El xarlatà model televisiu és aquell que diu el que ha de dir i no té pèls a la llengua. Això té repercussió en tota la gent que segueix la televisió i provoca tot un seguit de patrons comunicatius entre persones que reprodueixen allò que es veu a la televisió, és una obvietat, però hi ha xarlatans/es que no ho tenen massa clar, però és igual, com que és per a gent vulgar, la cosa és fàcil.

MasterChef és això, un programa per a la gent vulgar que s’ho passa de meravella veient com uns altres les passen putes, la gent vulgar vol carnassa, si a més aquesta és podrida, millor, així no cal digerir-la. La vulgaritat no tan sols és patrimoni dels mitjans audiovisuals. L’adult vulgar no llegeix, prefereix l’impacte de les imatges o del que li diuen, al voltant d’això desenvolupa la seva pròpia filosofia. Aquesta pornografia enganxa, crea addicció, no cal que ho diguin els entesos.

Des de fa un temps i dins d’aquesta oferta televisiva han aparegut programes com MasterChef que són la barreja perfecta entre la merda, la caspa i la frivolitat. Fa temps que s’ha arribat al final del pou, queda poc perquè algú es talli les venes en directe davant les càmeres o es rebenti el cap d’un tret. Apostem?

miquel mallafré, 15 de desembre de 2021

Related Articles

1 Comment

  1. Eulalia sancho planas

    👏👏👏 Miquel, t’has superat a tu mateix. Aquest article hauria de ser de lectura obligatòria i anàlisi pels nostres joves als instituts. Felicitats!

Deixa un comentari