La compassió, l’empatia, la filantropia, la cultura, la humilitat, el respecte, la responsabilitat, totes aquestes coses -entre d’altres- són absents en les primeres paraules i fets de l’home de color taronja. Dir que el Estats Units ha estat vexat, empobrit i espoliat quan en aquest planeta existeixen llocs com Síria, Afganistan, Líban, Líbia, Palestina, Tibet, Vietnam, Iraq o el Kurdistan, dir una cosa així en fred, és demostrar una manca absoluta d’humanitat i una mentida descomunal.
Els seus votants ens demostren un cop més com estan de buides, consentides i abocades les societats occidentals. Es queixen dels efectes negatius d’una globalització que ha estat promoguda i imposada violentament per Occident quan els efectes negatius d’aquesta globalització amb prou feines es deixen sentir en els països industrialitzats i on l’abundància és notòria.
Si no fos perquè és una tragèdia històrica, resultaria fins i tot irrisori escoltar als americans queixar-se de la seva situació i com de malament estan quan les nostres societats segueixen robant a mans plenes les matèries primeres a moltes zones empobrides (des de Llatinoamèrica a Orient Mitjà passant per la castigada Àfrica), utilitzant aquests territoris com a abocadors i controlant les zones com si d’un joc de taula es tractés. És depriment, fa molt fàstic. També fa molta repugnància escoltar a aquest milionari de color taronja llençant missatges messiànics als pobres i als desfavorits.
Els països occidentals no volen veure que el món i les seves estructures socioeconòmiques són del tot insostenibles d’aquesta manera. No es pot seguir nedant en l’abundància i al mateix temps estar voltat d’oceans de misèria i pobresa, i pretendre que aquesta gent segueixi a les seves ciutats morint-se de gana, de malaltia o de ràbia. Les migracions són el resultat natural i incontenible d’una organització territorial mundial fonamentada en l’espoli i l’imperialisme més bèstia i sagnant.
La solució que està sorgint davant una situació com aquesta amb aquest personatge de color taronja també a Europa, és una solució errònia. Promoure sentiments patriòtics infantils, tronats i excloents és molt fàcil, però és la manera més directe d’arribar al gra. Occident ancorat en la seva comoditat, en els seus nacionalismes absurds, en l’odi a l’Islam, en la conservació dels estatus, els privilegis, etc; i al mateix temps molts dels països àrabs elegint governs cada cop més radicals. És així com s’arriba de manera inevitable als “grans conflictes”.
Delimitar avui en dia esquerra o dreta, masclisme o feminisme, república o monarquia i demés terminologia del segle passat és no saber que quasi bé tot forma part del mateix. Els socis de la que representava ser una dona “progressista” com la Hillary o el mateix Obama són l’extrema dreta ucraïnesa, el sionisme israelià, el feixisme d’Orban, el masclisme genocida saudita o la monarquia autista europea. Trump és un facinerós impresentable que viu en el seu món daurat, però ha sabut trencar el dilema del políticament correcte que suposava estar a favor i en contra d’una cosa, entendre de la mateixa manera el dret i l’inrevés alhora. Hi ha un dèficit de coherència en aquest món i, Trump ho porta en els gens, per tant, benvinguda sigui (és el que diuen els seus) malgrat l’hagi dut ell.
L’home de color taronja no dialoga, és més, no en sap. Molta gent li demana coherència. Coherència? Però si cada cinc minuts s’està contradient, no per manca de memòria, és que li fa molta mandra planificar coses, preparar-se els temes que no coneix. I per sobre de tot, l’importa un carall que l’enganxin en una renúncia. Ell actua i prou. Simplement sentenciant una vegada rere un altre amb un “Fake News” a tots els que li ensenyin la realitat en té prou per a convèncer els seus acòlits de que el blanc és daurat i el negre també.
Però no ens confonguem, l’home de color taronja no és una bufada d’aire fresc, és el gran pas enrere sense masses filtres. El món està ple de tocacampanes totalitaris al·lèrgics a la llibertat d’expressió. Ell, des del seu twitter (n’és un gran usuari), i com si d’un Cèsar digital es tractés, anirà sentenciant a base d’edictes de 140 caràcters.
Fan falta governs que dialoguin, polítics capaços, diplomàtics que facin la seva feina, societats disposades a rebaixar les seves altes qualitats de vida, simplement perquè la riquesa i el progrés es reparteixi una mica millor. Fa falta molt respecte i molta empatia. És més que probable que en aquests pròxims mesos l’economia dels Estats Units millori, però a costa de què i de qui? Què volen seguir perpetuant exactament? Quan de temps més es pot seguir tensant aquesta situació mentre molts països segueixen mirant-se el llombrígol i les persones només els preocupa el seu propi benestar, o decidint qui es mereix una ajuda i qui no segons la seva ètnia o religió?
A Europa, a Coblença ara fa uns dies, s’han reunit els líders de l’ultra dreta europea. Com es pot permetre una cosa com aquesta a aquestes alçades? Com és que existeix gent tan poc informada, inculta, egoista i espantada que prefereix aixecar murs abans que cooperar, conèixer i posar el seu gra de sorra per que les coses millorin? Aixecar murs de la vergonya, imposar la tortura i d’altres coses per l’estil, a més de ser una immoralitat, només soluciona el problema temporalment, aixecar murs per protegir-se d’un incendi mentre alimentes les flames, comporta, abans o després, que el foc et devori.
miquel mallafré, 26 de gener de 2017
Deixa un comentari