El feixisme és la utilització del terrorisme des de la política envers la ciutadania. De fet, és una idea molt antiga i retrògrada, la idea que es pot controlar una societat a través d’expandir la por entre la gent. Ha estat un mètode que s’ha utilitzat al llarg i ample de la història de manera constant, a vegades en excés i en d’altres a petites dosis. Des de la democràcia antiga, molts polítics han utilitzat el recurs d’apel·lar a la por i induir a la ciutadania per aconseguir el poder.
No és l’única forma que hi ha per aconseguir que les persones facin el correcte i, per descomptat, no és la forma com hauria d’organitzar-se una societat. Aquesta forma és del tot innecessària, és terrible en la seva definició literal del terme, ja que produeix terror, i això és patiment. Si un govern necessita fer que les persones pateixin de manera constant per poder governar, això és el 100% de la imperfecció social. Llavors és quan la societat deixa de ser-ho, no és de debò una societat, passa a ser un conjunt de persones associades per la força d’un agent extern, si l’agent desapareix, l’associació desapareix. S’entén?
Tot produeix conseqüències, la societat i les persones són modelables, són com esponges, si viuen en un règim d’aquest tipus, aniran absorbint a poc a poc totes aquestes idees, idees que van caient de forma lenta des d’alt, des dels mitjans de comunicació o des d’on estiguin durant tot el temps. L’ésser humà és una esponja? Sí, però també és un ésser reactiu, condemnat a pensar i a prendre decisions, a buscar la felicitat i a enfrontar-se a tot allò que li produeix patiment.
Hi ha una gran diferència quan la por penetra molt a fons en una persona, aquesta li fa sentir que està separada de la resta que l’envolta, aquesta sensació de separació és la que fa que hi hagi persones d’aquesta mena, gent que se sol considerar malvada, aquestes persones necessiten reforçar la seva idea que formen part d’una nació, d’una religió, d’una secta, d’un club o similar, és un pegat mental que els permet distorsionar la sensació de separació que porten dins.
Un dels cavalls de batalla del feixisme és el bombardeig dels mitjans de comunicació sobre els terribles efectes desestabilitzadors en l’economia, quan un govern que representa l’esquerra real accedeix al poder. A més, el súmmum d’aquesta idea l’encapçala el poder governant. La permeabilitat del feixisme com a element (permès i permissible) en el joc polític de la nació, en programes de TV que banalitzen aspectes tan essencials d’una societat, com hauria de ser la no tolerància dels agents antidemocràtics, fa que el feixisme hagi passat la barrera de la banalització per normalitzar-se, cosa que és més que evident a hores d’ara.
El feixisme es construeix amb egòlatres que dirigeixen i obsequien els seus moments de glòria a un públic fàcil, infantil de ment i procliu a empassar-s’ho tot, no cal dir noms tots els coneixem. Nombrosos periodistes normalitzen el feixisme i ajuden a disparar les expectatives feixistes. Molta gent creu que els informen i entretenen, res més lluny, l’aparent entreteniment provoca que milions de persones vegin a un individu que el mateix es proclama líder d’un partit neonazi com un home bo, proper, equiparable a aquells que pensen que la xenofòbia, el racisme o el masclisme són elements a desterrar de la nostra societat.
Aquí està la paradoxa de la democràcia. Se li ha de donar corda a qui intenta carregar-se-la? Periodistes que són uns peons infames, però els peons són importants en la partida. El ranxo que donen acostuma a provocar arcades, però la gent se’l menja. És allò de: Aquí es menja molt malament, i l’altre li respon: Sí, però en posen tan poc. Doncs això.
El problema és que gent com aquesta s’ha multiplicat com les rates dins el periodisme patriòtic. Són tots els que diuen que no es casen amb ningú, que són els defensors a ultrança de la llibertat d’expressió i que, en el seu nom, entrevisten o parlen amb tot el món, tot amb una retòrica d’homilia parroquial, una verborrea equànime impostada, tota ella plena de caspa, que només ho poden escoltar els totxos. De tant no casar-se amb ningú, acaben emparentant-se amb gent amb una claredat d’idees similars a la d’una ampolla de Tio Pepe. Prefereixo a tots aquells que em retorcen les tripes, que van de cara i es declaren a favor del feixisme sense embuts, que no pas els que ho amaguen.
La societat, en general, i la d’aquest país en particular està sent víctima d’una enginyeria social d’efectes devastadors. Res de nou en un país perdedor com aquest, el país de les pors. La tebiesa i no prendre partit és el pitjor que li pot succeir a una societat on abunden personatges disfressats d’ultraconservadors reaccionaris. L’ou de la serp ha fet eclosió i la serp ha començat a mossegar.
Quan escolto tota aquesta fauna dir que Catalunya està commocionada, em ve el calfred. Commoció seria imputar tota la Judicatura per prevaricació. Aquí, l’única commoció és la de la gent condemnada a una presó injusta i les seves famílies. Contra el feixisme, no hi ha altra postura que la tolerància zero, després de la trista, llarga i sagnant història d’Espanya del segle XX. El feixisme és la forma terrorista de dominació de la burgesia, deixem-nos de marejar la perdiu per no assenyalar la veritable causa del seu origen que no és altre que ser el fill mimat del capitalisme.
miquel mallafré, 31 de maig de 2021
Deixa un comentari