Vivim en una societat amb moltes similituds a la de l’antiga Roma. La gent -així en genèric- no vol que li expliquin masses coses, la gent només vol pa i circ. A la pel·lícula Gladiator de Ridley Scott (2000), el general Màxim aconsegueix vèncer a l’emperador Còmode utilitzant el poder d’influència del Colosseu, del circ, de l’espectacle. Criticar i deixar de volta i mitja dia rere dia el partit polític que els incomoda precisament per haver-se fet un forat a les tertúlies de televisió malgrat els desitjos de l’IBEX 35 el qual també participa en el circ televisiu, els posa summament nerviosos. Mai els que manen havien estat tan irritats amb un partit com Podemos. Fins i tot els telenotícies, els han estructurat com una ficció, darrerament ja no informen, més aviat adoctrinen.
Ja no cal que la campanya electoral per veure a polítics que ballen, que canten, que fan la vertical pont, muntant en globus, que fan una marató, que estan de carnaval, que esquien i patinen (més del que voldríem), que toquen la guitarra, que es posen un davantal, que fan palmes, és igual l’ idiotesa que facin, si aquesta dóna vots. Tot és una puta farsa i, el més greu no és que es copiï el bo de cadascú, sinó que sempre es copia el que és fàcil, la cosa més tronada de l’adversari. L’entremès està servit en un teatre que cedeix la potestat de manera gratuïta per poder fer el cretí de forma discrecional. Això sí, sempre i quan no s’ofengui a l’amo del “tinglado”, que és el que exigeix seguir el guió i, ballar al so del seu ritme. Com s’acostuma a dir: “La història es repeteix dues vegades, una com a tragèdia i l’altre com a farsa”.
La competició pel vot s’ha transformat en una persecució obsessiva per l’audiència. La postmodernitat era això: els partits convertits en productes i les seves propostes una llauna de refresc que l’actor de la telecomèdia es pren perquè la marca patrocina la sèrie. Emplaçament electoral. Mentre caic al buit fent ponting t’explico com acabaré amb la corrupció. Aplaudiments. Escalant una muntanya t’explico la renda bàsica. Més aplaudiments. Penjat d’un arnès et resumeixo el programa econòmic que acabarà amb l’atur. Ovació. Fes-ho en una sola frase, li reclama el presentador al candidat, perquè arriben els anuncis i, la tornada dels mateixos, em dónes un eslògan que sigui més curt que un tweet, que si no l’audiència s’avorreix i canvia de cadena. Voilà! Ah! I somriu que estàs a la televisió. Ensenya els dents, per favor!!!
Lamentablement, al final les eleccions les guanya qui cau millor al públic de l’Hormiguero. No importa la ideologia, la política és un concurs de simpatia. Ja no hi ha esquerres o dretes, hi ha polítics divertits i polítics xapa. Somriure i dents. Ale-hop! La campanya és una reality. Polítics posats en un plasma competint per la quota de pantalla. Més que les enquestes, el que compta és el share. El minut a minut. Per això fan coses tota l’estona per cridar l’atenció, per a que tota l’audiència no se’n vagi. Sr. Criadillas, abaixis els pantalons i, el sr. Criadillas polític, es baixa els pantalons.
Fa bastant temps vaig esmentar el que creia que passaria i que en aquests moments està succeint, se’m va dir, que no entenia res, que estava passat de voltes, de moda, que la gent d’esquerra estava desfasada, que ara la política es feia així… en fi, un càstig més. No fa pas gaire davant de tot aquest espectacle infecte teníem una esquerra a l’alça, un carrer que es mobilitzava, milions de persones ficades en les marxes per la dignitat en una més que notòria unitat de l’esquerra. Col·lectius, partits, sindicats (es veu que encara existeixen), moviments socials, tothom encara funcionava sota un mateix objectiu: treball, sostre i dignitat.
No deixa de ser curiós que li tinguin tanta por i respecte a Podemos, quan a la llarga s’ha vist que Podemos “no era això companys, no era això”. Les mobilitzacions, estan mortes. La consciència de classe havia revifat una mica, ara és història. L’esquerra no toca ni quarts ni hores. Els votants han de fer un màster per saber qui és qui el dia d’anar a votar. Naturalment sempre hi ha una excepció, la gent del PP i C’s, aquests per a desgràcia nostra no tenen cap mena de dubte. El que ha quedat clar és que una bona part de la ciutadania que li tenia por a l’esquerra perquè perdrien les seves cases, el seus estalvis, que els obligarien a treballar per uns salaris de merda i no tindrien cap mena de veu en el sistema, tot plegat ha passat a ser una realitat gràcies al capitalisme. El sistema té el poder, per tant ens imposa la seva hegemonia sense masses dilacions. Votar és elegir en secret a qui ens robarà públicament.
Miquel Mallafré
Deixa un comentari