[Miquel Mallafré] Perdrem un cop més?

No Comment

Ens esperen uns mesos terrorífics, l’assetjament d’aquests dies de confinament per part de la dreta ens semblarà una broma amb l’allau de merda que ens vindrà a sobre per part d’un PP i els seus acòlits, un PP renovat només podia ser pitjor que l’anterior, estava cantat. La seva línia habitual d’infàmia i mentida l’han ampliat seguint al peu de la lletra tot el que els diu Aznar.

A partir d’ara toca culpar l’esquerra de les morts de la Covid-19. Són uns incondicionals de la conspiració i d’aplaudir amb les orelles totes les maldats que se’ls acudeixen. Ja estan amb la brama de què la gent no es preocupi, que la dreta té un pla per a la reconstrucció: misses de rèquiem, banderes a mig pal i la legió desfilant al ritme del “novio de la muerte” per homenatjar a tota la gent morta.

L’agressivitat, la manca d’idees i la sobredosi de testosterona a les xarxes socials han deixat una Espanya meravellosa. Amb un odi visceral impulsat per la dreta més casposa espitjant la gent a fer cassolades contra el Govern. El “que s’enfonsi el país que nosaltres el reconstruirem” és ben cert, tenen la mà trencada, ho van fer en l’anterior crisi i va quallar, fins al punt d’obtenir una majoria absoluta.

La primera cosa va ser rescatar els bancs, la gent no podia pagar la hipoteca i els bancs necessitaven liquiditat, conclusió, es van quedar amb el diner i les vivendes. Ara saben que entrarà diner fresc per aturar el daltabaix econòmic i, igual que el que recomana beure desinfectant, posaran diners, molts diners, però per a les empreses, que no pensin els “currants” que els arribarà alguna cosa, només sous de merda que no els donarà ni per menjar, però com aquest país no aprèn (ja que està orgullós de presumir de ser un ignorant) ni recorda (és arrogant de la seva pròpia incultura) per això està condemnat a repetir-ho, i aquesta vegada, amb escreix.

Històricament (hi ha molts motius), la societat espanyola és incapaç de comprometre’s amb un objectiu comú, encara que sigui el de la seguretat sanitària de la seva població. Algun dia s’haurà d’analitzar aquesta carència política o cultural, que es presenta de manera cíclica al llarg dels últims segles de la nostra Història.

Quina pena de país i quina por fa pensar que el pot tornar a governar aquesta dreta que esborra els discs durs dels seus ordinadors a cops de martell com a cops de mall destrossa cada dia la conciliació social. La democràcia com a tal és en ella mateixa un “cop d’Estat” per aquesta dreta retrògrada, la democràcia els ha trencat el seu “règim”, el que ells voldrien que existís sempre.

Estem davant d’una nova estratègia neocolpista aliena a la que van fer servir per recuperar el poder ara fa més de quaranta anys. Es tracta d’una concepció quasi religiosa, divina del poder, que només a la dreta (no se n’amaguen) li correspon i que el seu origen se’ns revela no tan sols a través dels seus dirigents polítics, sinó per la gràcia dels seus votants. Tot plegat neix de l’absència de veritables períodes democràtics burgesos que a d’altres països s’han donat des de la Revolució Francesa.

Entre nosaltres, les escasses experiències de governs liberals han estat, en general, una gran decepció i, sobretot els que de veritat duien esperança, en especial els de la II República, que van ser primer torpedinats i després abatuts per un cop d’Estat conservador, militar, feixista i beneït per l’Església Catòlica, això va propiciar una dreta més reaccionària, inclosa la parlamentària (CEDA).

Ara, no poden fer-ho per aquesta via, però sí mitjançant una estratègia que si no l’aturem, si no la denunciem ens pot portar a aquest neocolpisme i a una pseudodemocràcia autoritària amb el vistiplau de l’Església una altra vegada. De moment estem de sort (de manera provisional), ja que està aquesta dreta està dirigida per un imbècil, però tindran tard o d’hora solucions de recanvi.

El sistema és un calc al de l’Alemanya nazi per arribar al govern. Un cop arriben, seguir amb l’estratègia, que no és altre que la de repetir fins a la nàusea eslògans milers de vegades. Des del sinistre Aznar, el PSOE mai l’han considerat un adversari polític, sinó més aviat un enemic polític, es tracta de fulminar-los i, si es pogués, fer-los fora de la “seva” Espanya. Aquesta és l’única finalitat, ara, amb el suport inestimable dels “orcos” de la ultradreta. Aquí, fins que no desaparegui la generació dels polítics que van muntar els GAL o que veien “armas de destrucción masiva” per tot arreu, no canviarà massa res per molt Coronavirus que aparegui. Seguirem perdent sempre.

De petit al poble on vivia amb els meus, els pocs “avantatges” que tenia el poble els gaudien l’alcalde falangista, el secretari de l’Ajuntament, el metge, el veterinari, el capellà, la Guàrdia Civil, els mestres amb una certa antiguitat i els dos o tres cacics llepaculs, la resta érem mà d’obra invisible. Quan a algú dels nostres se li acudia una idea o feia alguna cosa per als demés, la frase que més s’escoltava era: “Però que cony es pensen aquests desgraciats?” Doncs seguim així i en això estem.

miquel mallafré, 1 de maig de 2020

Related Articles

Deixa un comentari