Tenim a Espanya un populisme xenòfob com el que s’ha instal·lat als EEUU, o a Hongria, que ha collat a Àustria, i que d’aquí a res amenaçarà a França, Holanda i Alemanya? Estem aquí vacunats contra aquesta malaltia? Per què no triomfa -de moment- el populisme xenòfob aquí? Fàcil. Tota la morralla residual de Franco va integrar-se dins el PP, aquest és un argument tan sòlid com lamentable. En un segon terme quedaria també la pluralitat d’un sentiment nacional particular per pertànyer a un determinat territori de l’Estat.
Però si ens deixem de fer novel·les de cavalleria podem assegurar que a Espanya “sí” que hi ha partits xenòfobs, d’ultradreta i neonazis. El primer seria el PP, després vindrien Vox, Falange, Alianza Nacional, i un sector bastant ampli de Ciudadanos-Cs. Anem a pams. Qui va fundar el partit del Govern Central actual? ¿Com s’explica una Llei Mordassa; les subvencions infinites a l’Església Catòlica; les polítiques neoliberals sagnants; el terrorisme d’Estat (Fernández Díaz n’és un exemple); el Tarajal; les tortures sistemàtiques a comissaries i casernes; la bel·ligerància contra l’avortament; la nul·la política contra els refugiats; les ajudes econòmiques d’escàndol als col·legis privats religiosos, les portes giratòries o les manifestacions contra els matrimonis gais? Són la trista realitat.
Submergir a un país en una crisi econòmica profunda té aquestes conseqüències, tots els partits neoliberals que han governat Espanya aquests darrers 40 anys, no han tingut mai cap mena de resposta ideològica ni pràctica (mínimament socialdemòcrata) durant tot aquest llarg període de temps. Ningú (amb majúscules), cap moviment d’esquerres a Europa no ha sabut fer front al neoliberalisme i al feixisme amb una certa repercussió. En definitiva, si l’ultradreta no té més repercussió a Espanya, és simplement perquè els partits neoliberals de dretes com el PP, aglutinen gran part d’un electorat submís animat per un PSOE caspós, els dos partits han utilitzat l’estratègia de la por, una por que es va imposar a la nostra societat després de la Guerra Civil i que sempre ha estat recolzada per uns mitjans de comunicació afins a aquesta ideologia. Total, una mentalitat que ens ha dut al lloc on ens trobem ara, una societat que banalitza el nazisme.
Quan el partit neonazi alemany actual diu que les forces de l’ordre han de disparar als refugiats. Quan l’holandès Wilders diu que expulsarà a tots els magrebins que pugui. Quan la Le Pen promet la pena de mort, fora els estrangers i fora els homosexuals. No són populistes, no. Són uns nazis. L’adjectiu nazi -sobretot a Espanya-, s’utilitza amb una temeritat i desconsideració que fa feredat. A la primera de canvi, a la que una cosa no quadra o no és del seu grat, patapam, de seguida se la qualifica de nazi. El nazisme, és una ideologia que implica barbàrie, assassinat i crims contra la humanitat, és el terror permanent, són els milions de jueus assassinats, camps de concentració i d’extermini, és una Guerra Mundial amb 60 milions de morts, és una ideologia que implica l’aniquilació de l’esser humà, el predomini d’una raça sobre les altres, és l’aplicació de sistemes d’extermini i tortura, és la privació de llibertat portada a la màxima expressió, és denigrar a les persones per sotmetre-les a la més absoluta submissió d’idees cruels i delirants. Queda clar?
Quan uns determinats individus es dediquen a comparar el nacionalisme català -mai espanyol- amb el nazisme, enalteixen la seva debilitat cultural, insulten a la democràcia i ens ensenyen la poca capacitat d’oratòria que tenen. Recordar de manera constant a Hitler i el nazisme per referir-se al moment que viu Catalunya o Espanya, els hauria de caure la cara a trossos i, de passada tot el pes de la llei. Naturalment si aquest no fos un país defectuós, on s’hagués fet una profunda reflexió històrica del nostre passat, això no passaria.
A Espanya, el franquisme segueix sent immune perquè té el refugi del PP, el partit polític amb la genètica ideològica del cop d’estat de 1936. En un país on s’hagués condemnat l’alçament feixista del 36 i la dictadura que va venir després, molta gent de la que encara brama estarien condemnats per enaltiment del nazisme i per insultar a milions de persones que van morir als camps d’extermini. Aquests personatges en un país civilitzat no podrien sortir al carrer, ja que la ciutadania no els deixaria accedir a cap càrrec públic. Un país que deixa que el seu Govern Central destini milions d’euros a l’execrable Fundación Franco i al seu parc temàtic (Valle de los Caídos) és un país malalt. El que en qualsevol país europeu és considerat delicte, a Espanya és una burla. Quan Hitler és l’argument, és que ja no hi ha argument. No hi ha aturador, ni la decència ni el sentit del ridícul no compten. Per tant banalitzar el nazisme només té un risc, els ignorants se’l creuen i, en aquest país aquests espècimens abunden per tot arreu.
miquel mallafré, 12 de febrer de 2017
Deixa un comentari