La Conferència Episcopal, que ha estat desapareguda en aquesta crisi de la Covid-19, ens diu que els polítics que no són de la seva corda no ho fan bé, que no estan a l’alçada i demanen deixar a un costat les ideologies. “Els bisbes, estem en contra d’una renda mínima vital permanent perquè provocaria que amplis grups de ciutadans, acabin vivint de manera subsidiària”. Se’ls ha oblidat d’afegir en el seu “Déu Vos Guard” un “com ells”.
La meva opinió sobre aquesta caterva de lladres i pederastes depredadors d’infants només és la d’una persona que va haver de suportar (com tants d’altres) les grapes d’aquests malparits. Aquests paràsits són els que proclamen i escampen als quatre vents que ells mai es fiquen en política. Que el seu és la religió. Que el seu és la misericòrdia, la fe, la caritat i l’almoina. Ells, que tenen a tot el professorat de religió pagat per nosaltres i que reben milers de milions dels nostres impostos.
La manca de moral, d’ètica bàsica i d’empatia són la marca de l’Església Catòlica espanyola. On són quan la societat els necessita? On són quan l’esvoranc econòmic és cada cop més gran? On són quan hi ha desnonaments o quan els nens i nenes passen gana? Només apareixen de manera puntual per dir barbaritats sobre l’avortament, el feminisme, el divorci o els gais. Sempre recolzant la ideologia neoliberal, el pensament ultraconservador i ancorats a l’any del pet. Només són això, una rèmora per a qualsevol societat actual. Només se’ls hauria de deixar parlar dins els seus “clubs d’alterne” a la gent predisposada a escoltar i creure les bestieses que vomiten.
Porten tota la vida vivint dels diners de l’Estat, quan les religions haurien de ser autosuficients i pagar l’IBI pels seus clubs, inclosos els temples i col·legis de les diferents confessions, com també haurien de pagar l’impost de societats i l’IVA.
De què parlen quan esmenten a l’església dels pobres? Suposo que parlen d’aquella gent que viu en una pobresa extrema i així l’església pot repartir a través de “Cáritas” aliments bàsics. “Deixeu que els pobres s’acostin a mi”, que aquí del que es tracta és de tenir el control, la propaganda i això del subsidi ja l’administrarem nosaltres, així com l’educació, els naixements, les morts, el patrimoni…
Queda clar, que els bisbes no volen competència, ja que ells porten tota la vida mamant del subsidi, i és que a més viuen a esquenes nostres com uns elegits. Les sotanes amb tots els seus rangs ens costen 11.600 milions d’euros anuals (dades d’Europa laica), i la renda bàsica els suposa uns 5.000 milions d’euros anuals, és a dir, la meitat del que ens costa mantenir a aquests esgarrapacristos.
Quan sigui oportú, s’hauria d’estudiar la situació del Concordat. Com a mesura cautelar es podria deixar d’abonar les nòmines dels sacerdots i professorat de religió, per així no sentir-se víctimes del subsidi. Crec que s’ha d’acabar amb tanta butxaca plena i viure de manera subsidiària de forma permanent. Ja n’hi ha prou de: subvencions, obres socials, ONG amb personal religiós o seglar, col·lectes i més recol·lectes, sous a professors de religió amb comissió, exempcions fiscals de tot tipus… Si tots aquests menjahòsties paguessin els impostos que calen (com qualsevol mortal), no hi hauria tants problemes per poder pagar una renda mínima vital. No serà que estan acostumats a cobrar de l’Estat sense fotre un pal a l’aigua i temen quedar-se sense la mamella? És això, oi que sí?
miquel mallafré, 21 d’abril de 2020
Deixa un comentari