[Mónica Polo] L’Alzheimer no pot esborrar sentiments

No Comment

La memòria és com el nostre diari personal, tots aquells records, vivències, rostres i llocs que formen la nostra història, la nostra vida. Malauradament, però, tal com va dir Pasqual Maragall, l’Alzheimer s’encarrega d’esborrar aquesta memòria, tot i que no pot esborrar els nostres sentiments. Avui, 21 de setembre, és el Dia Internacional de l’Alzheimer, un dia que pretén que cada vegada siguem més conscients sobre una malaltia que, per l’envelliment de la població, afecta cada vegada un nombre més gran de persones.

Potser parlem amb una certa familiaritat d’una malaltia neurodegenerativa que no ens és desconeguda. Qui més qui menys té alguna persona a la seva família o al seu entorn que l’ha passat o l’està passant. De fet, es tracta de la demència (un concepte, per cert, que potser caldria revisar per l’estigmatització que comporta) més comuna que hi ha. A Catalunya hi ha diagnosticats uns 100.000 casos, i a Espanya uns 600.000 que es calcula que, l’any 2050, poden ser un milió i mig. Les xifres sempre són això, xifres. I fredes, però ens ajuden a situar la magnitud d’una malaltia implacable i que suposa un fort impacte per a la persona diagnosticada i per al seu entorn.

Parlem d’una malaltia amb greus repercussions socials i econòmiques. Una malaltia que és incurable, progressiva, degenerativa i terminal.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que cada any es diagnostiquen uns 10 milions de casos nous de demència al món, dels que més del 60% són d’Alzheimer. Cada cas és una vida que trontolla. Cada cas és una història personal, una memòria que es va perdent com quan agafem sorra de la platja amb les mans i se’ns va escapant entre els dits. Cada cas comporta canvis importants en la vida, en l’economia, en l’organització i en l’estat anímic d’una família. Cada cas necessita suport de serveis sanitaris, socials, financers o jurídics. Cada cas trasbalsa vides.

Arribar a un diagnòstic tampoc és fàcil, ràpid ni àgil en el sistema sanitari actual. Els i les familiars són les primeres persones que detecten petites pèrdues de memòria o desorientacions. És dur enfrontar-s’hi. És dur assumir que el teu company o companya de vida, el pare o la mare, l’avi o l’àvia surt un dia de casa i se sent perdut o perduda. L’Alzheimer té molt a veure amb la pèrdua: de la memòria, de l’autonomia, de la independència i de la vida social.

Cal, doncs, seguir treballant per ajudar a fer visible aquesta realitat, a fer un reconeixement a les persones que tenen la malaltia, a les persones cuidadores, als i les familiars i als col·lectius professionals que, gràcies a la seva tasca, ajuden a alleugerir les dificultats tant com poden. Vull destacar, de forma especial, la importància del paper de les persones cuidadores (la majoria, per cert, són dones) que, al mateix temps, haurien de comptar amb més ajut, especialment psicològic. És impossible ajudar si no estàs bé.

Crec també que en aquesta malaltia el seu inici és molt dur, ja que la persona afectada comença a tenir llacunes de consciència. És molt trist mirar als ulls de qui ha tingut cura de tu i, de sobte, que ja ni et reconegui. Professionalment, he treballat en temes de dependència en àmbit hospitalari, i crec que l’Alzheimer és una de les pitjors malalties que existeixen, perquè et roba la identitat.

Avui mateix també il·luminem la façana de l’Ajuntament i el monument de la Dona de color lila. Tenyirem, doncs, de color la memòria de tantes persones que estan passant pel tràngol d’aquesta malaltia. Donem visibilitat, sí, però també reivindiquem que hi hagi més inversió pública en la investigació per desenvolupar un tractament eficaç de l’Alzheimer o en la cura de les persones malaltes i de les seves cuidadores i cuidadors. La malaltia té tractaments pal·liatius, però no té cura, això és cert. I és per això que cal seguir apostant per una major inversió perquè la ciència investigui en una malaltia que encara està condicionada per alguns estigmes socials que hem d’anar superant.

Vull també destacar el fet que l’Alzheimer afecta, especialment, les persones grans. Com a Ajuntament tenim clar que envellir és un procés vital i inevitable, però també un procés preciós que hem de poder viure amb la màxima dignitat i qualitat de vida possibles. Seguim, doncs, donant valor a les persones grans pensant, especialment, en aquells moments quan hem de ser nosaltres la seva memòria i la seva veu.

Mónica Polo

Regidora de Salut i Gent Gran a l’Ajuntament de Terrassa

Related Articles

Deixa un comentari