A l’agost les angoixes desapareixen, a les anorèxiques els entra la gana, els toxicòmans avorreixen les seves addiccions i els dimonis que portem dins es fan xais inofensius. És per això, que l’agost de 2012, algú va decidir que Terrassa podia prescindir del 50% del servei hospitalari d’atenció psiquiàtrica, tancant una de les dues plantes de l’Hospital Mútua de Terrassa. I ja posats, també tancar el CAS (Centre d’assistència i drogodependències de Terrassa). Si no cal, doncs tot això que estalviem, i així de passada, l’empresa privada que gestiona la sanitat pública de Terrassa, pot vetllar pels seus resultats i compensar les retallades dels pressupostos públics.
Deixar un servei com aquest per sota del 50% té conseqüències i víctimes. L’Òscar Piñol Barreda és una de les víctimes de la gestió irresponsable de Mútua de Terrassa i de les retallades del govern de la Generalitat.
L’agost de 2012, l’Òscar va ingressar a través d’urgències en estat semi comatós per intoxicació etílica. No era el primer cop. A la Mútua tenien un historial extens de la seva malaltia, així com el diagnòstic de la seva bipolaritat. Passades 22 hores, i un cop anivellades les constants, li van donar l’alta. L’Òscar va demanar que l’ingressessin; tenia por. Obertament manifestava que en els darrers dies no parava de donar voltes al suïcidi. El metge d’urgències va respondre que havia parlat amb el servei de psiquiatria i que no tenien capacitat per atendre’l, i li havien de donar l’alta ja que necessitaven el box que ocupava. Com a favor i mig d’amagades em va recomanar que pugés a la planta de psiquiatria directament i mirés de parlar amb ells. Un cop allà se’m van treure de sobre: havíem de tornar a fer l’ingrés a Urgències i esperar a que un psiquiatra de guàrdia l’atengués (aquells dies les esperes a urgències eren de vàries hores). Vam marxar.
A casa, l’Òscar va passar el procés d’abstinència com va poder. Tibant d’experiències anteriors, de molt patiment per part d’ell i de fermesa per part de la Judit i jo mateixa, se’n va sortir. Al cap de tres setmanes, semblava que la cosa rutllava, no havia tornat a consumir i em va prometre que quan la calor s’apaivagués aniríem a fer un volt al Pujol de la Mata. El 10 de setembre l’Òscar es va suïcidar amb una sobredosi d’heroïna que el va deixar en coma fins que el dia 13 el van desconnectar.
Han passat tres anys, el temps que he necessitat per fer aquest escrit. No és un problema mèdic, és un problema polític. Per això, el meu reconeixement pel personal sanitari que atén el CAS. En especial per la doctora Yolanda Tascón, a qui he d’agrair la seva atenció constant en els anys que va tractar l’Òscar, però també el meu menyspreu més radical pels gestors de Mútua Terrassa i el govern que ens retalla els serveis bàsics.
Algun dia haurem de demanar responsabilitats a la mala gent que està gestionant menystenint les persones.
Agost de 2015
Neus Piñol Barreda
Deixa un comentari