[Noel Duque] Felicitat mínima garantida

No Comment

No és cert que totes les persones naixem lliures. Com diu l’activista ecofeminista Yayo Herrero, no venim al món amb les mateixes oportunitats, sinó amb la mateixa vulnerabilitat. A partir del moment del naixement, són els factors que ens envolten els que ens donen força i eines o ens compliquen encara més l’existència en el camí a la felicitat. El país en què naixem, el barri, la família, la salut, la formació, l’aire que respirem i les casualitats han d’alinear-se perquè tot pugui sortir bé. I això sembla molt difícil. Obrir-se pas és dur per a gran part de la població.

Les ciutats no són un lloc de felicitat per a tothom. Molts humans vam deixar el camp per anar a les ciutats a buscar aquesta felicitat, basada en oportunitats i prosperitat, però la jungla de ciment no és el nostre hàbitat i no totes les persones s’han adaptat a això. Per ser just, també diré que el sistema no s’ha adaptat a totes les persones. Són moltíssimes situacions les que ens trobem. Aquí, les classes ens segueixen delimitant i dient com podem viure. Algunes famílies tenen la sort de tenir-ho tot, altres tenen bons sous i certa estabilitat, altres van amb l’aigua fins al coll i altres ja estan per sota d’ella. Malgrat tot, alguna cosa ens lliga a les ciutats encara que siguin hostils. Encara que la nostra vida s’esgoti entre estrès, ansietat i necessitat.

Avui escric sobre les persones que viuen en aquesta angoixa. L’angoixa de no tenir cobert allò més bàsic tot i intentar-ho. La incertesa de no tenir un projecte de vida perquè no tenen assegurats els fonaments per viure. Hem de garantir la felicitat mitjançant l’afecte, l’alimentació, la llar, el treball i la cultura.

Poc es parla de l’afecte en temps de crisi, afecte que cal garantir a aquesta infància que viu sense ell. Aquest afecte els ha de servir per detectar allò que no és bonic. Per tenir la força de combatre en el futur totes aquestes coses que ens allunyen de la felicitat.

Tampoc mengem com ho hauríem de fer, i cada vegada són més els experts que ens diuen que ens posem malalts per menjar de qualsevol manera allò que la indústria alimentària, amb la complicitat dels governs, ens cola per ulls, oïda, i finalment a la boca.

L’ocupació passa per moments durs. Allò de reinventar-se sona molt bé i els experts parlen de “noves formes d’economia” que portaran prosperitat, com l’economia col·laborativa. El futur passa per anar més enllà del consum participatiu i passar a finançar, produir i posseir en comú amb altres persones. La música sona molt bé, però a més de les que es reinventen, em desperten una enorme il·lusió aquelles persones que no s’han de reinventar i fa anys que lluitaven per aquesta nova economia mentre els miràvem com si fossin ximples.

No deixem d’intentar albirar aquest camí de llum per acabar amb l’angoixa, llum que implica canvis globals que ja s’han fet en altres països i han sortit molt bé per a la població.

Del govern central esperem amb il·lusió la renda mínima, que donarà certes garanties econòmiques a les famílies, i estem a l’espera que actuï i aturi aquest sistema medieval d’accés a l’habitatge, controlant els preus i legislant de manera que això no segueixi sent un bufet lliure amb bancs i fons voltor com a únics convidats.

Per acabar, no oblidem l’alimentació de l’ànima, de l’esperit. Perquè el nostre creixement interior depèn moltíssim que tinguem accés a la cultura i, ara per ara, massa gent es perd coses meravelloses. Coses que els seus autors o autores van fer per a tothom, i no només per a una elit cultural.

Fa temps que volem que a Terrassa totes les persones puguin dormir i menjar tot i no tenir recursos, i crec que és el moment de lluitar perquè totes les persones mengin bé, dormin bé, respirin bé i gaudeixin. No n’hi ha prou amb omplir-se la boca amb qualsevol cosa, ni tampoc els pulmons, els ulls o el cor. Crec de veritat que podem fer una ciutat totalment bonica i habitable per a tothom, i això inclou també la classe mitjana que ja no existeix i la classe baixa que s’ofega. Que qui vulgui tornar a camp, ho faci per voluntat pròpia i no perquè hem estat incapaços d’aconseguir-ho.

Serà dur, però des d’aquí seguirem lluitant per una felicitat mínima garantida, i necessitarem a tothom.

Noel Duque, Tinent d’alcalde de Drets Socials

Related Articles

Deixa un comentari