[Núria Marín] Violència masclista invisible

No Comment

Quan això passi, la vida individual i col·lectiva difícilment podrà tornar a ser com abans. Aquesta sensació segur que la compartim moltes terrassenques i molts terrassencs. La pandèmia està afectant el conjunt de la població i trasbalsant la quotidianitat de tothom: pèrdua de vides, destrucció de llocs de feina, limitació de moviments, distanciament social i canvi de rutines. Però no tothom ho està patint amb la mateixa intensitat ni patirà de la mateixa manera les conseqüències. Dependrà de les nostres condicions prèvies que ens situem en una posició de privilegi o de desavantatge.

Les dones, parlant en termes generals, es veuen més afectades per aquesta crisi. D’una banda, perquè durant el confinament han assumit en major mesura les tasques domèstiques i de cura d’infants amb l’obligat tancament de les escoles. I de l’altra, perquè les dones ja parteixen d’una situació de desigualtat estructural en el mercat laboral. Parlem de menors taxes d’ocupació, salaris més baixos, major temporalitat i estacionalitat del seus contractes. Parlem de realitats que s’agreujaran amb la destrucció de llocs de treball o la precarització de sectors molt feminitzats com són l’àmbit sociosanitari, l’educació, la neteja, l’hostaleria, el comerç, el turisme, la indústria de l’oci i el tercer sector.

La realitat, però, és molt més dura i complexa si posem el focus sobre les dones que pateixen violència masclista en l’àmbit de la parella. Són moltes les dones que es troben en aquesta situació, i és fàcil pensar que en un context de confinament els episodis es poden produir de manera més continuada. Sense sortir de casa, les dones es troben més aïllades i exposades, i els agressors més segurs i impunes.

Encara és aviat per poder donar xifres, i les que coneixem poden semblar contradictòries. Des del Ministerio de Igualdad s’ha comunicat que les denúncies han baixat un 40%, però des de l’Institut Català de les Dones diuen que el nombre de trucades a la línia d’atenció contra la violència masclista s’ha incrementat en un 60%. Les dificultats intrínseques de l’estat d’alarma segurament han propiciat una davallada de denúncies i, alhora, la necessitat de més informació o suport. Però tot apunta a una cosa clara: quan recuperem la llibertat de moviment afloraran molts casos que ara estan invisibilitzats.

Des de l’Ajuntament de Terrassa vam tenir clar que Casa Galèria, on s’ubiquen els serveis d’informació i atenció a les dones, era un servei essencial que continuaria prestant atenció. Es va considerar prioritari mantenir el contacte amb les dones que ja eren usuàries de cada servei. Cadascun d’ells atén situacions complexes que necessiten un seguiment continuat per part d’una mateixa professional, amb la que s’estableix un vincle de confiança professional i emocional imprescindible en els processos de recuperació. Aquesta atenció, per seguretat, ha passat a ser més telefònica o per correu electrònic, però també s’ha establert torns de guàrdia amb professionals preparades per desplaçar-se en casos d’emergència. Entre el 16 de març i el 17 d’abril s’han dut a terme més de 520 atencions (482 d’ordinàries i 42 d’urgents), repartides entre els serveis de Psicologia (237 atencions), Infants i Menors (137), Jurídic (88) i Inserció Laboral (62). Més enllà de les xifres, cal destacar que s’ha atès tothom qui ho ha necessitat, i així es continuarà fent fins que finalitzi l’estat d’alarma i la Casa Galèria pugui tornar a obrir les seves portes.

El feminisme no és una etiqueta, ni una moda, ni una paraula buida de sentit. Crec fermament en el dret de les dones a no patir violència de cap tipus, però aquest confinament està obligant a moltes dones a conviure amb els seus maltractadors en un temps, pot semblar fins i tot irònic, en què es demana distanciament social. Ens trobem amb cases que poden ser petites presons, amb més facilitat per patir agressions i amb més dificultats per denunciar-les o per fer-les visibles.

Totes i tots desitgem que el virus de la Covid-19 sigui aviat poc més que un mal record i puguem tornar a sortir als carrers i a compartir la vida amb els i les demés. Però també esperem que el virus de la violència masclista, present i més silenciós aquests dies, no s’estengui i no provoqui encara més dolor. Si una llar no és equivalent a un refugi, llavors deixa de ser una llar. No abaixarem la guàrdia, no esteu soles.

Núria Marín García, Tinenta d’Alcalde i Regidora de Polítiques de Gènere

Related Articles

Deixa un comentari

cacaus Alternativa3