[Pedro Picón] Juan Martínez i la recuperació de la Memòria Democràtica de Terrassa

No Comment

Durant dècades, dintre dels relats històrics que expliquen el final de la dictadura franquista a Espanya, així com el procés de canvi polític encetat a mitjans dels anys setanta conegut com a “Transició”, han predominat una sèrie de visions explicatives. Per una banda, les pròpies de la història política, que presenten aquest fenomen com a una operació política conduïda des del poder, per les elits franquistes, la monarquia i una part de l’oposició democràtica, negant la participació dels subjectes socials; per una altra, explicacions imbuïdes d’un cert determinisme, que han presentat aquest fenomen com a conseqüència directa de la modernització econòmica i els canvis estructurals que el país va experimentar des de finals de la dècada dels cinquanta fins inicis de la dels setanta.

Des de la dècada dels noranta del segle passat, i sobretot durant els primers anys del nou segle, han sorgit aportacions historiogràfiques que expliquen aquest procés de canvi polític des d’una perspectiva social. Aquesta perspectiva considera que, la Transició, va ser un procés complex, on van tenir un protagonisme molt important els actors col·lectius, així com la conflictivitat sociopolítica protagonitzada pel moviment obrer, el veïnal, l’estudiantil, la dissidència eclesiàstica i intel·lectual, així com l’oposició política. Creiem que és, dins d’aquest corrent, el de la història social, que podem explicar la història dels moviments socials que configuren l’antifranquisme a ciutats com Terrassa, així com la de persones que van ser protagonistes del canvi polític a aquesta, com és el cas d’en Juan Martínez.

Juan Martínez va néixer a Abrucena (província d’Almeria), el 30 de maig de l’any 1927. Fill d’una família de camperols, les dures condicions de misèria de la postguerra un cop acabada la Guerra Civil, així com la repressió que el franquisme va exercir al món rural andalús, van forçar la migració d’ell i de part de la seva família l’agost de 1943 a Catalunya, afavorida per les xarxes relacionals pròpies de l’emigració (poble, família).

Juan_MartínezDesprés d’un temps curt vivint a Castellar del Vallès, finalment es traslladaran a Terrassa, on ja es quedaran a viure. En Juan, després de fer el servei militar a l’Alt Urgell l’any 1948 i de fer tota mena de feines, es casarà l’any 1952 i començarà a formar una família. L’any 1955 treballarà de manera estable a la fàbrica Roca i Pons de la ciutat i, l’octubre de 1956, entrà a formar part del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), i va portar a terme les primeres reivindicacions per millorar les condicions dels que allà treballaven. Més tard participà, juntament amb històrics del moviment obrer local com Cipriano Garcia, en la formació de les Comissions Obreres, sempre des de la clandestinitat. També pren part a la qual es pot considerar una de les primeres manifestacions antifranquistes a Terrassa, l’anomenada manifestació de les bicicletes, el gener de 1956.

La seva primera detenció es va produir l’abril de l’any 1957, quan ja tenia una família formada amb dos fills i un tercer que estava de camí. Des d’aquesta data i durant catorze anys, fins a l’última detenció que es va produir el juny del 1971, en Juan Martínez va ser detingut més d’una desena de cops, i processat i condemnat pel TOP (Tribunal de Orden Público) així com per Consell de Guerra unes set vegades. En Juan va passar per les comissaries de Terrassa i la “famosa” de Via Laietana a Barcelona, així com empresonat a les presons Model de Barcelona, la de Carabanchel a Madrid (on va coincidir amb Marcelino Camacho) i la de Jaén.

En les detencions, en Juan va ser interrogat i brutalment torturat. A les pallisses i tortures, hem de sumar també el maltractament psicològic, com les amenaces i vexacions, els sorolls forts i constants als calabossos per no deixar-lo descansar, els laments d’altres companys de lluita que estaven sent torturats… Els noms dels torturadors van ser molts, però podem destacar alguns personatges grisos de la nostra ciutat, com el famós comissari Aníbal; i a Via Laietana, els germans Creix, que es van destacar pel seu sadisme i la seva crueltat.

La seva família també va haver de suportar constants registres i amenaces, requisament de diners, mobiliari destrossat per policies, entre d’altres. La seva filla, la Lolita, va tenir malsons durant molt de temps amb un personatge, “l’home de la gavardina”, que era un dels policies que acostumava a fer els registres cada cop que en Juan era detingut.

Durant les estades a la presó, tant en Juan com els seus companys, molts dels quals formaven part de l’organització clandestina del partit, s’organitzaven en comunes per a poder-se ajudar els uns amb els altres. A Madrid, per exemple, en Juan va rebre l’ajut de la comuna d’en Marcelino Camacho, que li va facilitar el viatge de tornada a casa en una de les seves detencions.

L’any 1971, amb quaranta-quatre anys, en Juan va passar a amagar-se durant uns mesos a cases de companys que no estaven fitxats. Després d’un temps en aquesta situació, va aconseguir que li fessin un passaport fals, amb el que va poder marxar a França com a refugiat polític. Allà, després d’uns primers mesos molt durs, va aconseguir trobar una feina, un lloc on viure i va seguir amb la militància i la lluita clandestina fins després de signada l’amnistia, l’any 1977. Després de moltes baralles al Consulat Espanyol per aconseguir el passaport (ja que hi constava al registre com a “perillós” per les autoritats), finalment torna a Espanya i s’incorpora al partit i al sindicat fins avui en dia.

A partir de la dècada dels vuitanta es muda a la ciutat de Rubí, on es dedica entre, d’altres, a la lluita per la recuperació de la memòria històrica de la localitat, creant l’associació “Neus Català”, l’any 2007.

L’any 2012, amb vuitanta-cinc anys, en Juan es presenta com a querellant en la demanda argentina de condemna i anul·lació dels judicis de la dictadura franquista. I fins ara, el seu compromís de militància i lluita per un món més just continua intacte com el primer dia.

Al gener de l’any passat, es va crear un grup de treball format per l’Iván Molina (nét d’en Juan), l’Armando Sánchez, en Martín Rodrigo i qui subscriu aquest article, que té com a projecte principal el de publicar les memòries d’en Juan Martínez, escrites per ell mateix ja fa uns anys i que, malauradament, encara no han vist la llum. Després d’any i mig de feina, l’esborrany transcrit d’aquestes està preparat. A la vegada que publiquem aquest article, demanem la màxima col·laboració de les entitats culturals egarenques així com del consistori perquè ens ajudin, també econòmicament, perquè aquest llibre de memòries es pugui publicar i en Juan pugui tenir, a les seves mans, el seu testimoni vital i poder-lo donar a conèixer.

Hi ha, també un motiu de caràcter historiogràfic dins d’aquest projecte. Creiem que, a més d’obres que han enriquit la història de l’antifranquisme a la ciutat com per exemple la de Lourdes Plans, Manel Márquez i Josep Lluís LaCueva Combat per la Llibertat. Memòria de l’antifranquisme a Terrassa 1939-1979 de l’any 2007, és necessari un llibre de memòries que destaqui la lluita antifranquista a Terrassa. I les memòries d’en Juan són història de l’antifranquisme egarenc.

Finalment, creiem que la publicació d’aquestes memòries seria un reconeixement merescut a en Juan pel seu esforç de lluita per aconseguir, després d’anys de presó, condemnes, tortures i exilis, recuperar allò que Xavier Domènech va definir com la ciutat democràtica. Sense el testimoni vital de persones com ell, difícilment ho podem entendre i ens faltarà una peça molt important d’anàlisi.

Pedro Picón

PS: Està creada a la xarxa social Facebook el grup Amigos y amigas de Juan Martínez”

Related Articles

Deixa un comentari