Hom diu que les eleccions d’aquest mes seran les del canvi. Un es pregunta, però, si les eleccions canvien quelcom o si, per contra, no són més que el reflex de l’estat d’opinió general en determinat moment, de l’equilibri de forces socials i polítiques en lluita. La segona opció sembla més propera a la realitat, al menys d’aquella realitat que coneixem.
Votar cada dia. Manifestació a Barcelona, 2011. Foto: PV
Clar que ningú no pot garantir per avançat els resultats. Menys encara en moments d’importants i greus trasbalsaments econòmics i socials, com els que hem viscut i encara. Són temps d’equilibris inestables. A Catalunya, cal afegir encara un altre factor de força, el que gira a l’entorn de la necessitat i significat de la sobirania popular i la relació d’aquesta amb l’eventual construcció d’un nou Estat i societat.
O sigui, de sorpreses no hi haurà massa. Perquè, si bé és veritat que tot està obert, no ho és menys que tot està també condicionat, per forces poderoses, i les eleccions són només un moment en aquest procés. El vot tot sol serveix de ben poc. Menys encara si hom té en compte que els sistemes electorals, segons els tipus i mides de les circumscripcions, els llindars d’entrada, la proporcionalitat i altres característiques aconsegueixen realitzar autèntics jocs de màgia.
Primer de tot, no es pot tenir pressa. Parlem d’un moment, d’una prova. Les eleccions haurien de plantejar-se, com ara hom fa amb les dietes o plans de salut, tot considerant-les només un dels ingredients per treballar i lluitar per a una millor salut política, econòmica i social. El futur del país, com la reducció del colesterol no pot dependre només de menjar o deixar de menjar tal o qual greix, tampoc pot esperar que unes eleccions ens deixin com nous.
D’això els poders fàctics en saben molt. Cal tenir una diagnosi ben feta de la situació, captar quines són les tendències i potencialitats de la societat, treballar i decidir entorn a un projecte comú o, al menys, suficientment compartit, que sigui el de la majoria i hegemònic. En aquesta alçada del segle hom sap prou bé que els suposats interessos de classe, en la mida en què existeixen o poguessin existir, segur que no es transformen automàticament ni en vot ni en projecte popular. Cal conèixer bé les forces en camp i la capacitat de cadascuna, la pròpia també. És obvi que en funció d’aquesta es poden o no fer tal o qual coses, plantejar-se unes o altres tasques.
No hi ha dreceres. En aquest àmbit no funciona la loteria. I no és cap joc. Ben al contrari. No cal anar molt lluny per veure i constatar el veritable caràcter de la lluita i conflicte social i de classes, o el significat real d’allò que en diuen el bé comú segons quina sigui la boca que parla. Per citar quelcom d’allò més proper aquests dies, les contractes, subcontractes i falsos autònoms que treballen com a esclaus per a Telefònica (una de les més grans i exitoses empreses de la famosa marca Espanya) i que estan en una duríssima vaga indefinida; o els desnonaments que a diari vénen deixant milers de famílies al carrer, i el creixement constant del nombre de persones que necessiten anar a buscar menjar als rebosts solidaris, fins i tot treballant amb contracte.
Els que hi són al darrere d’aquestes empreses, bancs i fons d’inversió especuladors, per citar només alguns, saben molt bé a qui voten. I saben molt bé que tot no depèn del vot, i fins i tot que això del vot pot esdevenir un mirall encantador. Treballen diàriament en el seu projecte, sabent molt bé que la diferència entre política, societat i economia és només analítica, que això tot plegat són cares de la mateixa realitat.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari