Em fa angúnia la dispersió de vots independentistes en les pròximes eleccions al Parlament. M’agradaria anar tots junts per sumar forces, no només perquè s’optimitzaria la representació, sinó sobretot per no haver de travessar tot un període de campanya veient com ens tirem dards els uns als altres.
Tot i això, he de dir que la dispersió existent la visc com un signe dels temps, amb una barreja d’acceptació i de resignació: no pots forçar ningú a sumar-se a un projecte si no ho vol. L’Estat, a través de la violència, ha escampat la por; i davant la por, la reacció és amagar-se, fugir o lluitar. Vet-ho-aquí el perquè de la dispersió. Millor fer-ne una lectura optimista i veure-la com un senyal que estem pro actius, que cadascú cerca la manera que entén que és la millor per assolir l’objectiu. Tal com ho veig, en aquestes eleccions hi ha dues tendències irreconciliables entre els partits que es consideren a si mateixos independentistes:
Per una banda tenim els partits que aposten per treure el que es pugui pactant diligentment amb l’Estat, per no dir col·laborant, i esperar que un dia ens trobi prou simpàtics i ens doni permís per fer un referèndum acordat (l’1-O diuen que no va servir) cosa que, segons el meu punt de vista, l’Estat no farà mai perquè només ho faria si NO pactar un referèndum li sortís més car que pactar-lo, punt a què és impossible arribar amb aquesta estratègia de col·laboració. Per tant, entenc que la mateixa estratègia impedeix reunir la força indispensable.
Com que l’Estat actua reprimint i imposant-se implacablement, a la pràctica aquesta actitud d’espera es tradueix en retro-cedir en respecte a l’objectiu d’implementar la independència. Si en el riu de la repressió no nedes a contracorrent, l’aigua se t’emporta riu avall, tal com explica Josep Costa en el seu llibre Eixamplant l’Esquerda. Entenc que és l’opció dels qui els agrada continuar-se pensant ‘independentistes’ com un ideal inassolible, l’horitzó que s’enretira: ‘Seria-bonic-ser-independents-però-ara-no-es-pot’. Fa 10 anys una majoria d’independentistes vam superar aquesta pantalla que tenim ben definida: És l’opció que accepta els límits que imposa l’Estat: pots ser independentista mentre no vulguis implementar la independència. És la via de la resignació, del peix al cove, només que ara no hi ha ni peix ni cove.
Per altra banda hi ha les formacions que reconeixen el mandat de l’1 d’octubre i el volen fer efectiu. Saben que l’1-O vam vèncer l’Estat i ho podem tornar a fer. Són les que aposten per no evitar la confrontació que planteja l’Estat, a ser proactius, a prendre riscos si cal per afeblir-lo i enfortir-nos nosaltres. Entenen que col·laborar amb l’Estat és blanquejar la repressió, i que no es pot col·laborar amb el maltractador sense perdre el respecte per un mateix. És la gent que vol assolir la independència mitjançant la lluita no violenta, que és LLUITA, com el seu nom indica. Sap que en la lluita es pot guanyar, en la no lluita, mai.
Aquests són els punts compartits pels ‘persistents’ (molt interessant el llibre de David Bueno L’Art de Persistir). Aquest seria un equip il·lusionant i imbatible de primera si no fos perquè no és un sol equip, sinó tot un escampall d’equips de diferents categories que no sabem del cert com col·laboraran entre ells.
Considero que el tret diferencial i imprescindible d’aquestes eleccions és clarificar aquests dos espais; cal doncs, saber-los explicar, no pas amb la idea d’encolomar-li a algú un producte que no vol, com s’acostuma a fer en aquestes campanyes publicitàries anomenades electorals, sinó per ajudar a triar allò que cadascú vol, i confiar en la capacitat de la gent per saber triar el camí encertat.
L’equip del President Puigdemont ha disposat Junts per Catalunya 2020 (cal veure la diferència amb Junts 2017) com l’eina a disposició de tota la gent que comparteixi aquests punts per crear la unitat que ens és indispensable per assolir l’objectiu. Així està explicat a la ponència política de Junts.
És evident que l’èxit de la força i la transversalitat, que és un dels potencials d’aquesta eina a disposició de tots els qui estem d’acord en la persistència, rau que els diferents grups se la facin seva, cosa que alguns rebutgen fer. Ara, també trobo irresponsable per part d’alguns menystenir l’eina per després retreure-li que no és allò que hauria pogut ser si ells s’hi haguessin afegit.
Junts 2020 s’ha esforçat a clarificar l’espai – per això els autonomistes n’han marxat- i a recollir les demandes de la gent: ha incorporat unes primàries per confeccionar la llista de candidats, s’ha obert a totes les persones que comparteixin la via de persistir, ha habilitat espais de participació. També té una característica pròpia no menor, si més no pels qui entenem que la independència no la farem des de les malmeses institucions autonòmiques: forma part d’un tàndem amb l’espai lliure de l’exili, amb qui uneix forces.
Hi ha partits que parlen d’aixecar la suspensió d’independència sense tenir clar que la declaració no està pas suspesa, sinó que no es va fer efectiva, que no és el mateix. Implementar-la és malauradament bastant més complex que simplement publicar-la al DOG i no depèn de la manca de voluntat, com a voltes es suggereix. Voler fer efectiu el mandat de l’1-O és un dels punts compartits pels persistents, i no l’exclusiva de cap d’ells. Volen fer que sembli senzill allò que no ho és, només s’ho pot permetre qui està segur que el seu partit no tindrà responsabilitats polítiques.
Fer com si aquests tres darrers anys no haguessin existit i encara fóssim a l’octubre de 2017 trobo que és no llegir bé el moment present. Cal saber on som, reconèixer que ens vam saltar l’estació i el tren ens ha allunyat de la nostra destinació. Si no marquem bé la nostra ubicació, el GPS no pot trobar la ruta. Recomano llegir el ‘M’Explico’ i ‘La Lluita a l’Exili’ a qui encara no ho hagi fet.
Algunes formacions posen en valor la quantitat d’aspirants a candidats, com si això hagués d’incidir en la qualitat. Però tan sols cal ser espectador en alguna de les presentacions telemàtiques que s’han organitzat, per constatar que el fet que ‘qualsevol persona pot ser candidata’ és una arma de doble tall que en alguns casos fins i tot pot arribar a esdevenir un element de vergonya aliena. Amb bona voluntat i determinació no n’hi ha prou.
Hi ha aspirants a ser candidats que clarament es sobrevaloren, o desestimen les qualitats que ha de tenir un bon representant. És clar que volem que comparteixin les nostres conviccions!, que parlin amb veracitat, que tinguin la determinació de defensar-nos i a les nostres institucions, que no evitin la confrontació que planteja l’Estat, que ens escoltin, que ens apoderin, que siguin propers… però a totes aquestes qualitats hi afegeixo l’exigència que siguin persones intel·ligents, educades, fermes, il·lustrades , assertives, que s’expressin amb claredat, que hi hagi profunditat en les seves reflexions, que el seu univers sigui ampli.
Hi ha també els qui aposten per cremar-ho tot i parlen de fer ‘foc nou’ perquè estan enfadats amb tothom, sense adonar-se que les naus velles són les mateixes estructures autonòmiques a què ells aspiren a accedir. No hi ha cap garantia que puguin remar millor. Estar desorientat fa buscar culpables.
Tothom va cometre errors aquella tardor de 2017 (també és cert que a pilota passada tothom es torna savi). Crec que tots estarem d’acord que es van prendre decisions desencertades que han tingut conseqüències devastadores. Ara es pot optar per mortificar-nos amb la màxima severitat acusant el President, acusant aquell govern il·lusionant de Junts pel Sí en bloc, acusant-nos nosaltres mateixos per haver estat massa confiats; o bé podem mirar d’eliminar el pensament auto destructiu, buscar solucions recollint els aprenentatges que hem anat fent pel camí, construir la nostra xarxa de suport, fugir del gest fàcil de posar tothom al mateix sac, i aprendre a destriar el gra de la palla, aprofitar les experiències, observar què n’ha fet cadascú d’aquells fets, qui ha persistit en la lluita i qui ho ha deixat estar, qui pot aportar, qui enforteix el projecte i qui l’afebleix.
També podem protegir-nos, marcar-nos línies vermelles pel que fa a l’exigència de respecte imprescindible per recuperar la confiança, posar-nos objectius assolibles en la direcció correcta, donar valor als nostres èxits, deixar de donar cos al problema inflat de desànim i, en comptes d’això, dir-nos que aquest problema ens té a tots nosaltres, els persistents, per ser resolt.
Pepi Oller i Comellas – desembre de 2020
Deixa un comentari