[Pepi Oller] Practicar la sobirania ara

2 Comments

Totes les qualitats en excés esdevenen defectes.

He arribat a la conclusió que com a poble tenim una feblesa crònica: L’admirable resiliència que ens ha permès perdurar a través d’adversitats i llargs períodes de dura repressió, pot convertir-se en una incapacitat de reacció en front d’injustícies que no hauríem de tolerar perquè fer-ho és una irresponsabilitat, una manca d’audàcia , i una falta de respecte per nosaltres mateixos.

L’enemic ens coneix bé. Per això ens para la trampa de què parla l’Aamer Anwar: la de la dilació en el temps.

Alguns dels nostres representants cauen a la trampa de quatre potes, o s’hi deixen atrapar? Suspendre en el temps, ajornar, esperar… ‘ara no som prou’, ‘el referèndum de l’1 d’octubre no va demostrar…’, ‘Espanya canviarà’, ‘Europa farà negociar Espanya’, són algunes de les excuses que alguns posen per recórrer a l’auto engany de pensar que en el futur proper ja trobarem l’ocasió de fer allò que ara sabem que hauríem de fer però no ens atrevim.

Hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot’

Hi haurà un dia, sí; però quants d’aquests dies no ens han passat de llarg? No hi va haver prou ocasions la tardor de fa un any?

No era el dia el 20-S, quan hi va haver el cop d’estat?

No era el dia quan van tancar els Jordis a la presó, i més tard mig govern?

No era el dia quan van imposar el 155 per la força?

No era el dia quan van impedir, amb amenaces, que el Parlament investís el President Puigdemont?

No hi ha hagut una pila de dies a cada renúncia que hem anat fent i que ha impedit que restablíssim el govern que havia sortit d’unes eleccions que l’independentisme va guanyar, malgrat la imposició i les trampes? El problema amb les renúncies és que quan fas la primera obres la porta a totes les que vénen darrere i no trobes mai el moment de dir ‘prou.’ De res serveix fer declaracions de sobirania si la sobirania no la practiquem.

Aleshores, què ens fa pensar que serà el dia, quan s’emportin els ostatges de Catalunya?

Què ens fa pensar que serà el dia, quan comenci el judici, o el dia que acabi i no hi hagi absolució? Per què parlem de no acceptar la sentència i donem per descomptat que n’hi hagi d’haver? No la sabem ja?

Si ja sabem que no tindran un judici just, no puc comprendre que acceptem entrar en el joc. Anar a un judici que saps que serà injust és una bestiesa i això ho pot entendre tot el món. Si aquest procés judicial comença, no l’estarem legitimant? No sobra evidència per demostrar internacionalment que el sistema judicial no és imparcial i que aquest judici és una farsa?

Jo no dic que aquest nostre poble no tingui totes les raons del món per haver incorporat a la nostra manera de ser aquesta estratègia de supervivència en la nostra relació amb un estat feixista, autoritari, i que al llarg de la història sempre s’ha imposat per la força. Però ara tocaria sobreposar-nos, fer-los saber que la seva repressió ja no els funcionarà més i actuar amb sobirania. Ho hem de fer nosaltres.

Pepi Oller i Comellas

Related Articles

2 Comments

  1. Joan Crispl

    Totalment d’acord Pepi amb el teu missatge.
    “Ho hem de nosaltres”.

  2. catalanblogg

    L’ANC ha de dir “prou” i organitzar un cop de força perquè els polítics facin el que es van comprometre a fer.

Deixa un comentari