[Pepi Oller] Sempre presents

No Comment

N’hi ha que em diuen que això que em passa no és normal, però tampoc deixa de ser-ho, perquè jo sé que és una angúnia compartida amb d’altres persones: No hi ha ni un sol dia que no ‘pensi’ en cadascun dels presos polítics. És sobretot a la nit, quan la ment es desprèn de les distraccions supèrflues, s’aquieta, i deixa pas als okupes eteris que habiten més endins que els pensaments. Aleshores l’espai desapareix, i comparteixo el moment amb ells que són, dormint?, a les seves cel·les.

Abans he dit que ‘penso’ en els presos, però la paraula es queda curta perquè ‘pensar’ és una activitat mental, i la resposta és també física i repartida pel cos: és la pressió en el pit, és el nus de l’estómac, és el pes en el cor, és la respiració feixuga que prové d’inhalar l’aire tòxic de tanta injustícia. Perquè no és altra cosa que la injustícia la que produeix l’asfixiant verí que tots respirem. I aleshores sí: també el cap se m’inunda d’imatges: l’estretor de la cel·la, els sons punxants, les olors, la duresa dels materials, la penombra metàl·lica , l’austeritat encara feta més lletja per la lluminosa persistència dels seus esperits, les enyorances, les pors, la soledat, l’aïllament, la incomunicació, les separacions forçades després dels petits tastets de llibertat, pensats amb crueltat per fer més devastadora encara la seva retirada.

Sovint tinc l’instint de dissimular aquestes presències que m’acompanyen, per no destorbar l’aparentment plàcid feinejar del dia a dia de la gent. Estic segura que d’altres també ho fan, i quan ens mirem, ens reconeixem els uns als altres. No sé gaire què fer-ne d’aquesta embriagant metzina , però sé que no vull que s’esbravi, ni minvi, ni desaparegui, ni es transformi, ni es torni agre. Vull que maduri, fins que trobi el moment de fer-la menester per vèncer.

Pepi Oller i Comellas, Novembre de 2020

Related Articles

Deixa un comentari