L’altre dia, ens arribava la notícia que el TSJC obligava a lliurar, per defecte, les proves de la PAU en les tres llengües oficials de Catalunya. Un cop més, aquesta sentència ens mostrava les mancances del sistema perquè una vida en català no sigui un recorregut d’obstacles. Perquè si hi ha una llengua, aquí, que ha de lluitar per no quedar relegada, no és pas el castellà, òbviament.
Així i tot, des del meu punt de vista, m’agrada la situació plurilingüe en què ens trobem aquí. I pitjor per a aquells que es complauen en el seu monolingüisme (que sabem que és unidireccional). Deixem-los atrapats en aquesta vida en blanc i negre, sense relleu. Llàstima, però, que molts joves també la prefereixin en lloc d’entendre tot allò que hi guanyaríem en parlar català. Els que som de l’àmbit de les llengües ho tenim molt clar i, a vegades, potser no valorem com cal el fet de viure el dia a dia en una ciutat tan diversa, plural i per descomptat multilingüe (i multicultural) com és Terrassa.
Quan vens de l’altra banda dels Pirineus, i d’una terra com la bretona on podries haver conviscut en una realitat de, almenys, tres llengües, això sí. Si l’Estat francès no hagués decidit esborrar-ne dues del mapa: el bretó (llengua celta) i el galó (llengua d’oïl). Per això admiro aquesta quotidianitat nostra quan veig allò que no ens és permès a França en nom d’una pseudo igualtat.
Les altres llengües van quedar reduïdes a poc a poc a l’ús familiar i, en la majoria dels casos, van acabar desapareixent a causa d’una perversa però hàbil política lingüística concebuda per l’elit estatal republicana (perquè va ser un acte premeditat). A vegades, vist des d’aquí, ens oblidem que el país veí no només va fer coses bones amb la seva Revolució, com la de treure’s de sobre l’inútil poder monàrquic dels Borbons. També va portar la idea que a la nació francesa només s’hi havia de parlar… francès. I des de llavors, parlar allò que va ser anomenat “patois” va ser sinònim de fer servir la llengua de l’enemic de la República.
I no van faltar – ni falten avui dia – manipulacions històriques perquè els ciutadans s’autoconvencessin que havien d’oblidar-se de la seva llengua, si més no als àmbits públics. I no estic parlant d’un passat remot. Ans al contrari, com ho hem vist aquestes darreres setmanes quan el Conseil constitutionnel (l’equivalent més o menys del Tribunal constitucional) ha decidit desmuntar una llei aprovada pels diputats liderats pel bretó Paul Molac i que per fi obria les portes al restabliment dels drets lingüístics fins ara negats a molts ciutadans francesos.
¿De veritat aquests senyors i senyores del Consell constitucional francès pensen que les altres llengües de França poden representar una amenaça per a la unitat de la nació? Fins i tot aquell Consell qüestiona el sistema immersiu de les poques escoles que, contra vents i marees i molt pocs recursos, aconsegueixen mantenir viva la flama de les llengües. S’esgarrifen, sembla, que professors i alumnes puguin enraonar en basc, en bretó, en català o en moltes altres de les llengües que resisteixen i es resisteixen a ser només objectes patrimonials que hom admira en un museu com aquells d’abans on s’acumulaven la pols i l’oblit.
Per sort, i malgrat la llarga repressió de l’Estat, a vegades violenta i sovint perversa -que és pitjor-, aquest no ha assolit el seu propòsit inicial. Les nostres altres llengües viuen (malament, però viuen) i es considera que entre un 10% i 25% de la població encara parla en algun grau de competència una llengua anomenada “regional” (un concepte polític que no pas lingüístic, és clar).
Aquest percentatge és encara molt més elevat a les colònies (perdó a les regions ultramarines): al voltant del 80%, segons diuen les enquestes. I per tots els nens, per totes les famílies que estan en aquesta situació es tracta d’un dret fonamental per poder ser educats, educar i viure plenament en les seves llengües.
Això no vol dir renunciar a la llengua francesa, ni de bon tros, però sí afavorir la pluralitat lingüística com la que veiem aquí com a tants llocs del món (sovint ens oblidem que hi ha molta més gent poliglota que no pas monolingüe en aquest planeta). Aquesta pluralitat lingüística constitueix una riquesa sense preu de la diversitat humana. Però a França, l’Estat ho nega.
Deixa un comentari