De fet, analitzar des d’un punt de vista alternatiu i autocrític quina Terrassa Volem? o millor, quina Terrassa Necessitem! ens portaria a omplir molts fulls. Però intentaré sintetitzar en pocs punts, i de forma resumida, no la Terrassa que volem, si no la que NO VOLEM MÉS que potser serà més fàcil, perquè ens entenguem de forma més clara (clar i català com s’ha dit sempre).
No volem més una Terrassa d’aparador. Portem massa anys on els poders polític i econòmic s’han dedicat a vendre una ciutat artificial (cal recordar els grans projectes estratègics “melòmans” del Sr. Royes), passant per la bombolla immobiliària que va tenir Terrassa com a vaixell insígnia , i molts altres que no han tingut mai com a eix vertebrador la qualitat de vida i la igualtat social i econòmica dels ciutadans i ciutadanes de Terrassa.
Sí, hem arribat a 215.000 habitants! Un creixement espectacular. Però a quin preu? Amb quina qualitat? Amb quins nivells de sostenibilitat? Ara estem pagant de forma crua aquest preu, amb un forat negre inclòs a les arques municipals.
Terrassa necessita que el seu Ajuntament (l’empresa més important de la ciutat amb més de 1600 treballadors i treballadores) doni un gir de 360 graus. Cal buidar aquella casa de mals vicis, mals costums, d’una cort de servidors històrics, fidels a un sistema enquistat, i amb sous astronòmics, difícils de justificar, sobretot en una època com l’actual.
Terrassa necessita d’un ajuntament transparent que sigui efectiu de veritat. Que no es quedin, de forma surrealista, per exemple, partides de 900.000 euros per gastar en necessitats socials i en canvi hi hagi hagut, històricament, un dispendi en protocols i en imatge, fora d’allò racional.
Terrassa necessita recuperar el pols i la iniciativa de la societat civil, de la gent, dels terrassencs i terrassenques i que la vida associativa de la ciutat no estigui mediatitzada o controlada pel poder polític. Ha de ser al revés, totalment. La gent amb amplis, horitzontals i veritables mecanismes democràtics ha de controlar i decidir qualsevol iniciativa política i de gestió de la ciutat.
Tenim una ciutat molt afectada per la crisi econòmica capitalista (cosa que es vol amagar) igual que fa el govern de Catalunya, mitjançant l’anomenat “procés sobiranista”. Les xifres oficials parlen per sí soles: A Terrassa, 48.800 persones cobren alguna prestació contributiva, la pensió mitjana de 838 euros està per sota de la mitjana catalana, que és de 900 euros, i de la comarcal també. La pensió mínima d’un treballador autònom és de 621 euros. 1 de cada 5 terrassencs viu d’una pensió contributiva. 44.893 treballadors, cotitzant la majoria al sector serveis (i em fan molta gràcia els partits que propugnen que la solució ha de ser la industrialització de Terrassa, novament… Ja m’explicaran com ho fan, sense canviar el sistema i les regles del joc d’aquest, amb els valors corromputs del capitalisme especulatiu i financer). A Terrassa hi ha 12.209 autònoms i 23.756 aturats. 68.649 persones són perceptores d’una pensió (32%). 20.000 persones més, perceptores, que assalariades. Terrassa està entre les ciutats de més de 20.000 habitants a la franja baixa en quantia de prestacions, superada per Sabadell, Manresa, Cerdanyola, l’Hospitalet o Barcelona. I què dir de la pobresa infantil i la pobresa energètica que ens dóna dades més que alarmants. I encara tenien la barra de fer eslògans, fa alguns anys, com el de “Terrassa, la ciutat de les persones”.
Amb aquest panorama, sobren plantejaments que sonin a “vella política” o a “democràcies representatives” que no ho són, com feia un prohom d’aquesta Terrassa “medieval”, aquest cap de setmana al Diari de Terrassa, criticant el projecte de Constitució per Catalunya, del Jutge Santi Vidal, per exemple.
Terrassa ha de recuperar l’esperit 15-M i posar-se a construir, conjuntament amb altres municipis i de gent del país, una societat nova, deferent, neta, honrada, honesta, on recuperem els valors humans que ens diferencien dels éssers irracionals i que per això no calen, ni protocols estranys, ni noves normes que són noves cortines de fum. Només fent que els Drets Humans i sobretot els Drets Socials es compleixin de forma normal, ja haurem avançat moltíssim.
Cal que moltes persones que pensem així, no ens deixem arrossegar per velles formes de pseudo-democràcia, superades ja, i que no ens deixem enlluernar per simples actituds electoralistes per tal d’ocupar el poder, pel poder. No es aquest el camí! Pensem amb la feina que encara tenim per anar democratitzant i eliminant les estructures econòmiques i socials que encara manen de veritat, i que a Terrassa totes i tots coneixem i que malauradament, es confonen massa amb el poder polític local. No es pot construir des d’estructures “velles”, té massa risc.
Si més no, reflexionem-hi, hi ha molt a guanyar, i frenem alguns instints individuals que contínuament alimenta un sistema “brut” , cínic, malalt i anti-natural.
Joan Tamayo Sala
Advocat, activista pels DDHH
Membre de l’Observatori dels Drets Socials
Deixa un comentari