La participació ciutadana com sempre he dit és el resultat de la voluntat i del convenciment. Ni pot ser forçada a base d’anar sortejant ciutadans i ciutadanes obligant a participar per participar, ni es poden fer experiments forçats. Cal doncs buscar les formules que ajudin a promoure mecanismes incentivadors i motivadors que no obliguin a res, només al convenciment i buscar una responsabilitat compartida en els afers públics. I els responsables polítics han d’estar convençuts de la necessitat de que aquesta participació es faci sense por a la pèrdua de poder o la necessitat d’exercir controls de tot tipus, i cal tractar a la ciutadania com a persones adultes i responsables.
Si això fos així, no caldria fomentar reglaments que estan més pensats pel control i aconseguir l’efecte contrari al que es vol promoure, la mínima participació, ja que els sistemes de regulació, moltes vegades la fan complex i impossible per tanta norma reguladora, que pretén resoldrà la desconfiança ver la ciutadania, sobretot, la més incontrolable i més crítica.
La participació ciutadana, sobretot en una societat que ha promogut la individualització com a model, enfront dels aspectes col·lectius i comuns, que ha promogut no la ciutadania amb tot el que això comporta en drets i obligacions. Model subjecte només al vot cada quatre anys i a delegar les responsabilitats i les decisions als professionals de la política, deixant a la ciutadania com a mers observadors dels afers públics.
Això si, en alguns casos com a Terrassa, s’han anat fent models participatius acotats, ben controlats, inoperants i abocats al fracàs. Més per a donar sensacions participatives, de control social i de desconfiança vers la ciutadania, moltes vegades representades per les entitats que han estat incapaces de trencar el model i ser molt més critiques d’aquests.
Bé, una de les millors definicions l’ha fet el president de la gestora del PsoE, el senyor Fernández, que a la pregunta de consultar a la militància el que s’ha de fer vers la investidura del Sr. Rajoy, ha indicat que ell està per la democràcia representativa en tots els àmbits, per tant, no cal consultar les decisions. Per tant, expressa el pensament de molts dirigents polítics vers els processos participatius, els fan nosa i els generen molts problemes i riscos. La ciutadania serveix per callar, votar i delegar per a garantir cadires i sous públics.
Això demostra que alguns no han entès res dels moments en que ens trobem, i que la crisi d’algunes organitzacions son tant profundes (estructurals), que motiva el fet que cada cop més vagin perdent votants i simpatitzants.
La participació necessita certa formació i temps, cal recuperar l’interès col·lectiu dels fets i les coses, cal reactivar el sentit crític de pensar, que hi hagi més mitjans, noticies…, no vol dir que estiguem més informats, al contrari, tenim la informació que interessa, per tant, cal posar-la en qüestió. Cal refer el contracte social com a ciutadans i ciutadanes, del que vol dir això i el que comporta, i que en molts aspectes hem perdut.
El Pla d’Acció Municipal que l’Ajuntament ha promogut, és de nou un model mal aplicat i mal concebut, no té res a veure amb les experiències d’altres municipis, i no té res a veure amb la participació ciutadana ben entesa. No es tracta de fer un mercadeig de propostes aleatòries d’un campi qui pugui. Fer llistats de propostes que després s’aniran reduint per part dels tècnics, per acabar amb sis, set o vuit propostes, on després es votarà i al final veurem. Per tant, de nou es tornen a fer les coses malament, per l’aplicació errònia d’una experiència mal entesa, no se si per ignorància, mala fe o per portar-la al fracàs. El nivell d’aportacions ciutadanes ha estat molt lluny del projecte de pressupostos participatius (un altre fracàs, pels mateixos motius que aquest projecte)de fa uns anys. Això no serveix com a indicador de res.
El problema, és que el PAM hauria d’haver funcionat amb altres criteris, precisament de caràcter participatiu. No es tractava de competir posant propostes, sinó de generar un debat general sobre els pressupostos, la seva orientació, les seves prioritats sense definir projectes concrets, l’orientació dels recursos a obtenir, la racionalitat de la despesa en quan al personal, les partides i els serveis i la seva eficiència, i al final determinar alguns projectes sabudes les prioritats resultat del debat i la reflexió. I no cal que algú surti dient que la ciutadania és ignorant i no pot fer aquest debat i reflexió delegada als experts, i tant, si confiem amb ella i li donem les eines per a fer-ho, i sobretot, la capacitat d’influència i decisió, segur que tindríem sorpreses al respecte. El problema és un altre, no volen corre el risc de perdre el control i de garantir anar repartint de forma interessada i partidària els recursos, però això com és evident, no s’explicarà.
Per aquests motius, es fa un procés de curt termini, demanant que tothom digui el que vulgui, per acabar votant sobre l’absurd en quan a prioritats. El vot final, acabarà sobre projectes que poden plantejar més problemes que solucions i necessitats reals en quan a les prioritats, posant en risc altres que de veritat ho siguin. I el debat, reflexió…, sobre el pressupost en el seu conjunt, romandrà perdut en el núvol. I algú es pensarà que ha participat en un procés, que en el fons no haurà servit de res i de molta sensació participativa, però que no ha tingut cap incidència en el pressupost i s’ha orientat allà on alguns responsables polítics volien, sense entrar en el fons i la realitat participativa.
Si algú realment vol obrir un procés de participació ciutadana sobre els pressupostos, que obri el debat i reflexió tot just aprovat el pressupost 2017, i l’obri al debat ciutadà des de l’inici i sobre tots els seus aspectes, aquest és el veritable PAM, la resta son punyetes i la participació ciutadana mal entesa que generarà falses expectatives i frustracions, i d’això en tenen la culpa els que governen i la ciutadania per no ser més crítica i contundent vers aquest tema. .
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari