[Salvador Pérez] Meritacions oblidades de forma interessada

Aquests dies assistim a un debat absurd i sorprenent, les obres del Passeig, previstes des de fa anys, i que només mancaven posar-se en marxa. A mi el debat de les llambordes i els murs perimetrals, la veritat és que m’importa tres cogombres. Només espero que d’una vegada es posi el nom de Passeig (sense el Comte…) i que s’aprofiti per determinar què es fa amb el Monument. Una seria treure’l i posar on es vulgui, l’altra, treure tota referència al Comte, i dedicar-lo, per exemple, a la memòria i record als assassinats als camps d’extermini nazis amb els noms que ja sabem. O fer una proposta similar, tot recordant a qui calgui. L’únic que no pot ser és mantenir a l’impresentable actual, servidor del règim criminal franquista, i pel seu comportament polític corrupte i d’un model d’ordre molt peculiar que va exercir durant anys, i que no és exemple de res.

S’ha obert des de fa un temps el debat de si cal eliminar noms franquistes dels carrers i els honors i concessions a aquests. Jo no entenc que anem allargant el debat, anar fent de cagadubtes permanents, i perdent el temps. La gent d’ordre en el seu moment, i els franquistes, no han tingut mai dubtes, sense contemplacions han fet i imposat els canvis que els ha donat la gana. És més, inclús en l’etapa democràtica actual, ho han continuat fent amb la connivència del govern municipal psoista de torn, que en molts casos, a més d’acceptar la imposició dels poders fàctics locals, va continuar mirant a una altra banda, per a evitar entrar en debats com els que ara estem fent, per no entrar en conflicte i contradiccions.

I estem encara debatent sobre els franquistes, i anar remenant el tema, sense entrar a fons, i dubtant, i que si els especialistes, i que si els àngels del cel, i que digui la intel·lectualitat formada, i que si… Tot és més simple i fàcil, és més, hi ha una Llei de Memòria Democràtica que ens facilita les coses. Doncs endavant, tots els franquistes amb una mínima responsabilitat amb el règim, fora. Primer fora les meritacions, després equilibrar de forma efectiva el nomenclàtor, i ni un franquista en l’espai públic. S’ha acabat el debat, i avancem.

I algun dia també haurem de valorar i avaluar els criteris de concessions de medalles, meritacions i carrers, durant l’etapa democràtica fins al dia d’avui. Aquestes concessions i consideracions, haurien de ser molt excepcionals. Doncs no, sembla que les meritacions es poden repartir a dojo, amb criteris poc clars i amb oblits molt interessats.

I per desgràcia, resultat dels temps, anem perdent persones, memòria oral i aquells que van viure la guerra, l’exili, la repressió i la mort, no reconeguts i plenament oblidats, quan en alguns casos, es va demanar el seu reconeixement públic. I no cal que algú digui, que el repartiment de meritacions públiques es fa de forma acurada, objectiva i mèrits reconeguts a les trajectòries sense criteris partidistes, ni subjectius. Doncs res més lluny, ja sabem com funcionen les coses, i també les dificultats objectives que pot haver-hi, però caldrà, com deia, algun dia avaluar i refer els criteris.

El Joan Ullés Bascompte, tot un personatge que va retornar de l’exili l’any 1982, i que va continuar militant a la CNT i ERC fins la seva mort l’any 2017 (96 anys), i que era memòria viva, anava a les escoles i entitats explicant la seva experiència, sobretot la guerra civil, l’exili i el seu compromís. Alguns vàrem indicar la necessitat de fer-li un merescut homenatge públic, ni cas.

Un altre cas, tenim l’Antoni Font Moré, va néixer a Terrassa l’any 1933. Va viure l’exili, i sempre compromès com a militant de la CNT a França i en el seu retorn. Als anys 80 va ser un dels fundadors de l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya (ARMHC), va treballar per trobar la gran quantitat de fosses comunes existents al llarg del territori català, i qui va localitzar les fosses comunes al Cementiri de Terrassa. De moment, encara el tenim viu, i una oportunitat per al seu reconeixement públic, tot desitjant que abans no el perdem, rebi aquest homenatge municipal, que l’Associació de Veïns del Barri Segle XX ja ho va fer com a record i homenatge a l’exili republicà. I el més trist i lamentable, mentrestant, a França rep honors i era convidat a actes d’homenatge a republicans morts i assassinats, aquí l’oblidem.

I així podríem anar fen llista d’oblidats i oblidades, on l’esmentada Associació de Veïns ha presentat al mateix Ajuntament i a la Comissió del Nomenclàtor, des de fa anys, llistats d’homes i dones mereixedors d’un record, homenatge i situar alguns en el nomenclàtor de la ciutat. Alguns podrien ocupar els nous espais, d’altres podrien substituir als franquistes que encara anem discutint la seva permanència. Però bé, segons sembla la Comissió de Nomenclàtor i l’Ajuntament, van allargant el debat, i sobretot, les solucions, mentrestant, anem repartint medalles, condecoracions i meritacions com xurros, tal com deia.

I mantenint un nomenclàtor urbà que respon a un model ideològic, on dominen els representants dels poders fàctics locals, lluny d’un estat laic, on hi hagi un model equilibrat de persones, fets i col·lectius. I el pitjor d’això, és que alguns no tenen cap interès a entendre la situació, es perden en falsos debats fomentant l’equidistància, que sempre serveix els mateixos interessos, i anem perdent oportunitats, anem perdent persones importants. Anem perdent la memòria col·lectiva del nostre passat. Però bé…!

Salvador Pérez Riera