[Salvador Pérez] No podem blanquejar els franquistes, ni la història

No Comment

En aquests moments on l’entrada de l’extrema dreta a les institucions comença a ser un fet, i alguns els volen blanquejar i normalitzar-los, oblidant que són plenament feixistes i amb una altra peculiaritat que només és una característica a l’estat espanyol, franquistes convençuts.

Aquests dies amb la situació de Madrid, la Sra. Ayuso i el PP, han recuperat un vell eslògan, “Socialisme o Llibertat”, i ara, “Comunisme o Llibertat”. Això si, amb un discurs de l’extrema dreta més perillosa, i amb la demagògia més que absurda, ja que ni arriben els socialistes, ni els comunistes, ni els “rojos”, ni res semblant. Ja ho desitjarien molts, però de veritat. Jugar amb la ignorància i l’absurd, és on la dreta i l’extrema dreta amb forjat el seu discurs.

Però bé, l’objecte d’aquest article és que des de fa un temps em preocupa que es comencin a blanquejar a determinats personatges en l’àmbit local, franquistes convençuts i alguns amb les mans tacades de sang, ja que van ser els màxims responsables de la repressió local a partir de 1939, quan la guerra ja havia acabat i l’exèrcit republicà havia estat vençut.

Per tant, la instauració d’un règim criminal sense el més mínim escrúpol, ni humanitat, on el terror i l’assassinat de moltes persones, així com la repressió sistemàtica, i l’exili, serà la veritable cara del règim. I el que va ser pitjor, la gran majoria va morir tranquil·lament, amb honors i alguns havent-se enriquit.

I el primer que vull indicar, és que els que van generar l’alçament contra la República van ser uns militars criminals, sense el més mínim escrúpol ni dignitat. I tot el que va passar del 1936 al 1939, la responsabilitat dels fets, de la guerra civil i la dictadura, és imputable als que es van aixecar i tots els que els van donar suport i van participar-hi. Tot el que va venir després, són les conseqüències d’aquells fets, i aquí no val començar a repartir culpes, com si tothom tingués les mateixes responsabilitats.

Fa uns mesos llegint un article es parlava de l’Emili Matalonga en un sentit positiu, com a gran prohom de la ciutat, i les seves bondats. Allò em va semblar una veritable vergonya, ja que no es pot parlar de bondats, a un criminal que va actuar amb tota impunitat i coneixedor de la situació. Feia molt de temps que sabia el que passava a la ciutat amb el seu grup de delators (cinquena columna), i quan va arribar a Terrassa ja sabia que molts havien marxat a l’exili, però va torturar, estomacar i vexar els seus familiars durant anys. Els seus sicaris van actuar sense cap humanitat i amb tota impunitat, i com va dir, l’objectiu era que no oblidessin mai qui manava a Terrassa, i mai més es produís una lluita contra el poder, tot això referit als obrers.

Alguns també ho van intentar amb el Lluís G., Ventalló governador civil de Lleida i falangista convençut. Un personatge nefast, criminal i que fins i tot, i ho va dir públicament, donava suport al cop d’estat del Tejero, ja que no creia en la democràcia, ni la llibertat. Mai va demanar perdó per les seves accions.

I així podríem anar fent llista de franquistes convençuts que van participar de forma directa amb el règim, i amb la famosa transició, es van convertir de sobte amb demòcrates de tota la vida, afiliant-se al PP (Alianza Popular), UCD, CiU i d’altres opcions de dretes. Una part important de prohoms dels diferents sectors econòmics, empresarials, culturals i mitjans de comunicació que van donar suport al règim, van patir un oblit mental, i es van adherir de forma entusiasta al nou règim, sobretot, per a garantir el seu negoci i el control de la ciutat, a això alguns li van dir una nova frivolitat absurda, terrassenquisme.

I tot això amb un govern municipal que alguns li deien d’esquerres, i que va tenir una molt bona relació amb molts d’aquests poders fàctics que eren els que manaven de veritat a la ciutat. Encara recordo les paraules d’un membre important de la Cecot quan vaig anar a revisar uns documents de la Guerra Civil, i em va comentar que alguns havien estat fets malbé pels “rojos” a la guerra civil. Jo li vaig indicar que a l’Ajuntament hi governaven, i es va partir de riure, tot afirmant que de “rojos”, no en tenien res.

I aquests dies he llegit com a un altre franquista convençut, regidor de cultura de l’any 1947-1958, en Francesc Torrella Niubó, que algú va batejar com l’intel·lectual terrassenc d’aquells temps, sembla que a aquesta ciutat li costa poc repartir nomenaments, ara se li vol fer una història a mida, blanquejant-lo com si no hagués estat un addicte convençut d’aquell règim, sobretot, tenint en compte que ocupa el càrrec en l’època d’un dels alcaldes “exemplars”, com era el Josep Clapés, que algú també va intentar blanquejar. Un personatge que el dia de l’aixecament militar va anar a les casernes de Sant Andreu armat a defensar el cop.

Personatge d’Acció Catòlica, un defensor del nacionalcatolicisme i del franquisme convençut que mai va renunciar-hi. Jo encara el recordo quan estava a la Junta de Museus i la Comissió del Nomenclàtor. Vàrem tenir algunes discussions on mai va renunciar al franquisme, ni el va considerar un règim criminal i sempre va estar al servei de les classes econòmiques dominants, ni va deixar de justificar les actuacions dels Matalongues, Ventallós i Clapés de torn, com deia, havien posat fi a la persecució revolucionària. I un dels seus llibres importants on defineix perfectament el seu ideari i la poca objectivitat històrica, és el “Calvari d’una ciutat 1936-1939”. Oblidant-se dels terrassencs assassinats, torturats i vexats per aquell règim criminal on va col·laborar, mai i va renunciar, ni com és evident, va demanar perdó.

D’altres posaven una esquela al seu diari local, durant molts anys, el 20 de novembre en record del criminal alçat en armes contra la República.

Podem intentar fer una història objectiva, que mai ho serà. Però el que no es pot fer i que és l’objectiu de l’extrema dreta local o nacional, és blanquejar a molts d’aquells que en van ser addictes convençuts, considerats herois. Com no podem interpretar el que no eren, refent la seva forma de fer i actuar. Alguns van tenir temps per a rectificar, però no van voler, i ara no podem blanquejar la seva memòria, perquè no s’ho van merèixer en vida, i menys un cop morts tranquil·lament al llit.

Els fets i el passat, van ser el resultat d’uns moments i uns temps, i ara no podem blanquejar-los omplint-los de bondats. No podem fer dels botxins els protagonistes. Els que van lluitar contra el règim, van morir i ser torturats, exiliats, els que encara estan a les cunetes o parets dels cementiris, molts oblidats, no s’ho mereixen. No podem continuar intentant homenatjar als franquistes convençuts, encara que hagin fet alguna cosa positiva, el pes negatiu de les malifetes és massa gran, per justificar-los. I cal recordar que uns van actuar embrutant-se les mans de sang i d’altres donaven suport intel·lectual, que en el fons és el mateix delicte.

Salvador Pérez Riera

Related Articles

Deixa un comentari