[Salvador Pérez] Quan la memòria i l’oblit estratègic són febles

No Comment

Com sempre la memòria és feble, sobretot, quan no hi ha gens d’interès per recordar, ja que fer-ho et posa en un compromís ètic que evidència la coherència davant del discurs teòric o l’aplicació pràctica d’aquest, per un suposat pragmatisme necessari.

Aquest per desgràcia, és el gran debat de l’esquerra en el sentit més ampli. La renúncia permanent, les contradiccions sistemàtiques, l’adaptació al model i sistema, la incapacitat per aplicar les propostes i en alguns casos ser la “joguina” de torn del sistema vigent i acabar defensant els interessos dels qui manen de veritat. I en el cas de l’estat espanyol incloent Catalunya, aquest ha estat el model imperant, on la gran farsa i l’oblit estratègic ha estat la millor manera de governar i viure del miratge més evident.

Avui, després de més de quaranta anys de suposat règim democràtic, i parlar d’una transició “modèlica”, on tot va ser una bassa d’oli, amb afirmacions com que “la monarquia va portar la democràcia”, que cal agrair a “molts franquistes la seva disponibilitat i canvi d’actitud”, que “si la critica al Rei emèrit és del tot immerescuda després del seu servei als espanyols”, que si “cal donar suport al Sr. Martin Villa com a ciutadà exemplar”, i així una llarga llista d’absurds, mentides i falsedats de tota mena per a justificar l’injustificable, com si la societat espanyola hagués perdut la memòria i tractats com unes veritables criatures sense criteri.

Això si, després observem a Franco nomenant al Rei emèrit tutelat en la seva formació sota les Lleis Fonamentals del franquisme i la dictadura. Després apareix tota la informació sobre la monarquia corrupta i la gran majoria de les institucions de l’estat que segueixen els mateixos paràmetres i comportaments, on l’Estat està podrit i no mereix cap dignitat, on la ciutadania ha pagat el seu sosteniment amb els seus esforços. També veiem la repressió i assassinats com els de l’any 1976 a Vitòria, els advocats laboralistes d’Atocha i molts d’altres que ho han patir, i com els botxins han estat protegits per les institucions de l’Estat, amb la connivència de la Judicatura i alguns dels partits majoritaris com el PP i PsoE-Psc.

I cada vegada que es volen recordar fets i demanar justícia d’aquells moments, és un cop profund a la memòria i a aquells que han promogut l’oblit, ja que els recorda la seva renúncia per a una cadira i un sou, i l’enriquiment i fortuna d’uns quants.

Cada record a la necessitat de recuperar a les víctimes del franquisme i de fer homenatges a molts d’ells en el nomenclàtor urbà, espais públics i reforçar els memorials democràtics, és un cop a les parts sensibles d’alguns, ja que els posa en evidència. Aquests voldríem ampliar el silenci, que les tombes quedin en silenci, i que els que viuen i tenen memòria, vagin morint sense record i oblidat en ple anonimat.

Aquesta setmana que ve, el govern presentarà una nova proposta de Llei de la memòria històrica, una més. Ja veurem que diu aquesta proposta i si de veritat acaba amb la impunitat del franquisme. I veurem si aguanten l’embat com sempre del PP, Vox, Ciudadanos i els membres del nou Pdecat, o sigui, la dreta pura i dura, que com sempre augmenten la cridòria i pressió, ja que atempta contra els seus principis ideològics que mai han abandonat, el franquisme pur i dur.

Després de més de quaranta anys, de molts governs anomenats d’esquerres a l’Estat, a les autonomies i als ajuntaments, avui encara hem de veure com el nomenclàtor urbà segueix sent una vergonya amb veritables impresentables, Terrassa no és una excepció com ja he dit en altres articles, on encara tenim monuments i carrers que ja haurien d’haver patit canvis, un exemple evident, és el Compte d’Ègara. I moltes mancances i personatges no reconeguts, com assassinats, exiliats, executats en camps d’extermini, i així podem anar fent llistes. L’única cosa que no poden fer els governants és dir que no tenen alternatives, avui moltes d’aquestes persones gràcies als treballs d’historiadors i persones que s’han preocupat, com l’Antoni Font i d’altres, en sabem noms i cognoms. Una altra cosa és que l’Ajuntament no tingui gens d’interès per a recordar i amb l’excusa de no voler generar polèmiques ha renunciat a la dignitat de la memòria en contra de l’oblit estratègic que alguns partits han fet.

Un exemple d’aquesta manca de memòria general, ha estat com s’ha tractat la mort recent del Lucio Urtubia. Personatge que va recuperar el Jordi Èbole en el seu programa de televisió. Persona lluitadora contra el franquisme, republicà, anarquista, honest i amb un convenciment ètic del seu ideari i manera de fer. Ell representava a molts d’aquells que van lluitar per la segona República i van patir la repressió, convençuts del seu ideari i de ganes de canviar la societat, i com van veure com durant la transició van quedar oblidats i traïts sense cap justificació. Ni un comentari, ni una notícia, el silenci més absolut i indigne per part dels mitjans de comunicació i d’aquells partits i organitzacions que s’omplen la boca de ser “d’esquerres”.

És normal que la dreta digui del Lucio i molts d’ells que eren radicals, un lladregot i així una llarga llista de conceptes per a menystenir-lo. El franquisme als maquis els tractava com a criminals, bandolers, lladres… A molts republicans i membres dels diferents partits d’esquerres, sobretot anarquistes i comunistes, eren menystinguts, com ara passa amb els independentistes i d’altres persones que no combreguen amb el pensament únic dominant. Encara recordo la campanya del regidor del PP de l’Ajuntament de Sabadell, quan el govern municipal va posar el nom de la Teresa Claramunt, on feia acusacions de tractar-la com a una terrorista, i això era indignant per aquests personatges.

Per desgràcia, i sobretot amb l’arribada de VOX, aquests comportaments han augmentat, i qualsevol intent d’acabar de forma efectiva amb el franquisme, i dignificar a les persones assassinades i que van patir la repressió, genera un comportament fora de lloc, i per desgràcia, avui encara tenen molts aliats que li fan el joc i impedeixen normalitzar la situació.

Per això, els veritables demòcrates, aquells que es diuen “d’esquerres”, han de deixar que aquestes provocacions, impedeixin recuperar de veritat la memòria per aquells que han estat oblidats i tractats de forma indigna pels que van renunciar a defensar-los recordant la seva lluita en defensa de les llibertats.

Salvador Pérez Riera

Related Articles

Deixa un comentari