La pandèmia ha fet aparèixer totes les grans contradiccions del model econòmic i polític que patim. L’Estat espanyol i Catalunya tenen la sort de viure en una zona privilegiada, per tant, se’ns posa en un marc de referència de les zones riques i mal anomenades desenvolupades.
Vivim en aquest marc de referència, però tenim tots els ingredients nefastos dels països anomenats del tercer món o subdesenvolupats. Tenim uns serveis i equipaments avançats i desenvolupats, persones ben formades i en alguns camps, grans especialistes en diferents àmbits molt ben considerats i d’un alt nivell, un sistema educatiu i sanitari de certa qualitat i equitat, i un índex de treball i d’activitats industrials i de serveis bastant adequat.
La pandèmia ha generat tot un seguit d’impactes en tots els àmbits importants, però amb moltes dificultats anirem sortint d’aquesta situació, sobretot, quan la vacuna tingui els seus efectes i ens permeti protegir-nos.
El problema és que som un estat fallit i que allò de fer-nos creure que som rics és un veritable miratge. Alguns ja eren rics, i ara ho son més, i altres cada vegada i en cada una de les crisis, són més pobres, i les anomenades classes mitjanes han anat tendint a la pobresa i els més rics són menys, però com deia cada vegada ho són més.
Quan afirmava que tenim tots els ingredients nefastos dels països anomenats del tercer món o subdesenvolupats, és perquè tenim tots els ingredients negatius: un estat fallit plenament controlat pels poders fàctics que l’han convertit en la seva propietat privada, un alt nivell de corrupció en totes les seves institucions (monarquia, judicatura, alta administració, exèrcit, policia i guàrdia civil, alguns partits polítics, i molts professionals de la política que s’han enriquit convertint les institucions en veritables fons de recursos públics).
Tots aquests ingredients, fa que una gran quantitat de recursos econòmics vagin a mans privades i per a satisfer els seus interessos. L’Estat espanyol pateix un veritable espoli de recursos que es perden i deixen d’anar als serveis bàsics i col·lectius. S’ha convertit en un frau que al final ho paga el conjunt de la ciutadania, mentre que aquests sectors enriquits amb la connivència dels poders i institucions de l’Estat participen de la gran estafa nacional, això sí, ben envoltats per la bandera de la pàtria, la seva Constitució inamovible, ben amanit amb el discurs dels grans valors històrics i patriòtics, beneït per una Església podrida i corrupte que els dona suport.
I per desgràcia, amb la connivència i participació d’aquells partits que s’anomenen d’esquerres, que s’omplen de discursos buits, miren a una altra banda, i només estan preocupats per garantir-se la cadira tants anys com puguin i un sou ben europeu, a diferència de la gran majoria que viu amb sous miserables, a l’atur o sense cap recurs.
En una situació de pandèmia com la que ens toca viure, i els riscos de patir una tercera onada que pot ser un veritable desastre sanitari i per la vida de les persones, els governs de l’Estat i les diferents autonomies, no poden posar en risc l’economia per la manca de recursos econòmics disponibles. No es poden prendre mesures contundents, perquè no podem generar ajuts pels diferents sectors afectats (hostaleria, cultura, esports…). Com diu algun responsable polític, no disposem de prou recursos, ni euros, perquè som un Estat i país pobre. Tenim un Estat endeutat fins al cap, amb un deute que mai es pagarà, i on caldrà que arribin molts ajuts d’Europa per a evitar que es faci una fallida total.
L’Estat espanyol i Catalunya, tenen prou recursos i riquesa per estar en millors condicions, però el greu problema de la corrupció endèmica de les institucions de l’Estat i de les mateixes autonomies, derivant recursos on no toca, o fent pressupostos absurds i amb partides inadequades a l’àmbit militar i d’altres àmbits, no controlant el frau fiscal, ni les grans empreses i grans fortunes, al contrari, permetent que alguns bancs ajudin a les grans fortunes a portar els seus diners als paradisos fiscals.
Molts d’aquests motius, són el que ha generat que per a distribuir els fons europeus Covid, l’Estat espanyol estigui sota sospita, i per això s’exigeix el seu control màxim a l’hora de presentar propostes i gastar-los. És més, els sectors més vulnerables d’aquesta crisi, tant a escala d’activitats com de les persones afectades, ja es diu que no rebran ni un euro, i que els que al final rebran aquests ajuts, són les grans empreses i els grans sectors enriquits, que com sempre al final són els grans beneficiaris de qualsevol ajut europeu.
Els més rics, ja sigui com a empreses com a nivell particulars, ja estan com voltors ben a prop del govern de torn i les institucions de l’Estat, per posar en marxa els seus projectes per a ser els grans beneficiaris de nou, i anar-se enriquint. I l’Estat corrupte anirà participant com fins ara d’aquesta situació.
La nostra riquesa col·lectiva està plenament acotada i distribuïda per a satisfer a alguns pocs, i del que participarem de veritat és de la misèria on tots en serem partícips. Això sí, seguirem escoltant el discurs d’exigència sobre la nostra responsabilitat individual per afrontar la gravetat de la situació, que només va dirigida a la gran majoria, que a més de viure una pandèmia sanitària, la pateix socialment, econòmica i en la misèria.
Mentrestant, els que tenen més recursos es passen aquest discurs pel forro, cada dia més rics i alguns tenen la indecència d’aprofitar el moment per a millorar els seus negocis. Veurem com l’exemple de la vacuna generarà grans beneficis a alguns, que faran el seu negoci sobretot amb aquells països pobres que la pagaran a preu d’or, si la volen.
Una societat sense ètica, ni escrúpols, en un Estat on la corrupció és sistèmica i estructural, es fa difícil la coherència, i genera moltes dificultats per a demanar i exigir al conjunt de la ciutadania un comportament responsable. Sobretot, perquè després s’observa un alt nivell d’incoherències en els seus governants, les seves institucions i d’alguns sectors econòmics molt poc exemplars.
No es pot exigir a la ciutadania determinats comportaments, quan una minoria protegida i dins l’Estat mateix, fa el que vol i no és exemple de res. I quan no es posen tots els recursos a disposició de l’interès col·lectiu i s’enganya a la ciutadania amb discursos de paper buits.
Per desgràcia no som, ni ens han ensenyat a ser ciutadania amb tot el que això vol dir, ens han educat com a mers súbdits, amb poc sentit crític, subordinats a un Estat que tot ho resoldrà, i on la responsabilitat individual i col·lectiva davant dels afers i bé públic han desaparegut, s’han delegat amb els professionals de la política. I un altre aspecte important, se suposa que som la societat més formada i informada, però la més ignorant i manipulada, per tant, la que pateix una major desinformació i poca transparència, que al final no sap en què creure i on està la veritat.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari